Déu dels Exèrcits
Déu Sebaoth
Déu
i la guerra
Ir a la versión castellana


Ampliar
Del Llibre de l'Apocalipsi
Cap. 6, 3-4
Quan l'Anyell va obrir el segon segell... 
aparegué un altre cavall de color roig. 
Al seu genet, 
li van donar poder d'arrencar la pau de la terra 
i fer que els homes es matessin els uns als altres. 
I li donaren una espasa enorme.
Fragment d'Obertura dels quatre primers segells
Del CODEX URGELLENSIS, manuscrit il.lustrat del segle X, còpia dels comentaris de l'Apocalipsi del Beatus de Liébana.
Benvolgut Ramon:

He passat uns dies prou admirat, refugiat un cop més en aquelles paraules d'en Lawrence Durrell. en el seu Quartet d'Alexandria, que, al llegir-les per primer cop, em van semblar que podien servir-me de presentació. I així ho deia des del primer dia a la web
 

Tinc una foto en què encara he sortit més millorat. Me l'ha va fer ja fa temps, i no sé com ni quan, en Lawrence Durrell.

Quartet d'Alexandria Justine


 

Si més endavant ha arribat a comprendre'm, deu haver descobert que per a tots aquells que sentim profundament i que tenim consciència de l'intricat laberint del pensament humà només hi ha una resposta: una tendresa irònica i el silenci.

Per què s'han enfadat tant els Estats Units d'Amèrica l'onze de setembre?

M'he enfadat jo algun cop si, jugant al parxís, algú m'ha volgut fer una trampa? Si jo sóc el primer en fer-les...

L'onze de setembre de 1973, mentre jo estava al Txad, era bombardejat el palau presidencial de Xile, la Casa de la Moneda, i hi moria el president del país, Salvador Allende Gossens. Hi ha algú que dubti de la responsabilitat dels Estats Units d'Amèrica en aquest atac?

Ara sembla que molts hagin oblidat que els Estats Units d'Amèrica són un poble agressor...
Parlen de "terrorisme" ¿i què era aquella School of the Americas, a on molts militars dels països llatinoamericans foren entrenats per torturar i assassinar?

Ahir li escrivia així a l'Antonio, aquell capellà amic meu que ja porta molts anys a Veneçuela i amb qui vaig venir a Bolívia i tu ens vas acompanyar a la mítica Tiawanacu.

        Y pediré a todos que en nuestro hablar ordinario no utilicemos el lenguaje de los "vencedores". ¿Por qué hablas tú de ataques terroristas?
Fan recompte de morts, però jo aquí -i suposo que tu també- no hi vull entrar... 

Seria tan fàcil, al nostre torn, comptar els morts de Panamà de l'any 1989. I molt més fàcil encara comptar els morts de les guerres africanes nascudes i mantingudes pels interessos nord-americans.

Suposo que certes afirmacions continuen sent vàlides després de l'onze de setembre

Això sortia publicat en el nº 20 del "Boletín Informativo Trimestral" (març 1999) publicat pel Servicio Jesuita a Refugiados
 

De tot això ja n'ha parlat molta gent i no és l'objecte principal d'una web, el títol de la qual és
I si parléssim de Déu i de les seves coses?
però sí que cal deixar clar això que ara sembla oblidar molta gent: que els Estats Units d'Amèrica han estat i són un país agressor.
Però recordem que als Estats Units d'Amèrica molta gent va sortir al carrer contra la guerra del Vietnam i molts van anar a presó...


Ara també han tornat a sortir...

Suposo que tu també hauràs rebut per e-mail comentaris diversos que amics i amigues t'hauran re-enviat pensant ajudar-te en les teves reflexions.
El primer que vaig rebre, quan ja havien passat uns tres o quatre dies, em venia re-enviat pel nostre bon amic I., el qual es creia obligat a avisar-me a mi (que no tinc tele a casa) i a molts d'altres que unes imatges difoses per la CNN eren d'arxiu, de 1991
Quines imatges eren? 
    "...las imágenes de los palestinos celebrando el ataque, en las calles, comiendo dulces y haciendo muecas cómicas a la cámara."
Nois palestins celebrant la caiguda de les torres (WTC)
Fragment de foto publicada a LA VANGUARDIA el 12  de setembre: "Sólo en los campos de refugiados se ha celebrado en las calles lo que llaman "justicia divina"
És fàcil que el nostre bon amic s’hagi oblidat dels orígens del “Te Deum” (i de l’ús que s’ha fet d’ell després de cada victòria militar), però ja em costa més de pensar que no recordi el càntic de Moisès i de Maria, la profetessa, la germana d’Aaron
Aleshores la profetessa Maria, germana d'Aaron, va prendre el tamborí, i totes les dones van seguir-la, dansant i tocant tamborins. Maria entonava la tornada:
 

Canteu al Senyor per la seva gran victòria;
ha tirat al mar cavalls i cavallers.
 

Exode 15, 20-21
Penso que si hagués seguit la meva Catequesi Nadalenca i hagués llegit el capítol dedicat a la figura de Moisès (unes quantes idees manllevades d’en Walter Brueggemann, un nord-americà, professor d'Antic Testament i Degà del Eden Theological Seminary, a Webster Groves, Missouri) i els comentaris al seu cant de victòria (aquests copiats i resumits d’un llibre d’en Georges Auzou, el qual a finals dels 60 era professor al Gran Seminari de Rouen)...De LA VANGUARDIA (12/09/01)

Si hagués fet tot això (o si algun dia hagués llegit a poc a poc els quinze primers capítols de l’Êxode), no li hagués costat comprendre i acceptar que en els pobles i campaments palestins tornessin a sentir-se les notes de cítares i tamborins i que les veus dels infants, cansats potser de tirar pedres, reprenguessin l’antic càntic de la profetessa Maria.

Comprendre i acceptar” no vol dir no saber que aquesta és una alegria d’un sol dia... És molt possible que tinguessin més raons per alegrar-se els jueus l’any 67 (aquell 8 de novembre del dotzè any del regnat de Neró) quan aconseguiren fer fugir l’exèrcit de Cestius... I ja saps com va acabar aquesta alegria... uns tres anys més tard.

Si seguís parlant sobre aquest tema, et seguiria dient el mateix d’altres vegades, et tornaria a escriure, si fa o no fa, la mateixa carta que, al meu retorn de Guatemala, et vaig escriure parlant del nostre company Fernando Hoyos, tot recordant les classes del nostre professor d’Ètica, el Pare Vilacreus.

I t’afegiria, però, alguna cosa. A l’Antonio també li deia: 

¿Quanta gent tens? ¿Deu mil? 
No els portis a morir davant d'un exèrcit de vint mil.
Lc 14, 31-32
Lo nuevo que añadiría ahora es decir que Jesús ante la cuestión de la guerra tiene la misma posición que ante la cuestión del sábado. Jesús no niega que el sábado sea un "precepto" ni niega que la guerra contra el invasor romano sea un "precepto".

Pero tanto en un caso como en el otro dice que los hombres (y las mujeres) [que éstas no se me enfaden si no las miento] deben ser tenidos en cuenta y no sacrificarlos al precepto. Me cuesta mucho creer que en el año 66, cuando -tras la masacre de la guarnición romana de Jerusalen, la retirada con grandes perdidas de Jerusalen del legado Cestius Gallus que había venido para imponer el "orden" y su posterior derrota- parecían llegadas las condiciones de una victoria sobre los romanso, Jesús hubiera sido el único judío que no hubiera participado en esta guerra. ¡Si hasta el prudente Flavio Josefo se apuntó! 

Pero en los años 30 estas condiciones no se daban y los hechos (y entre ellos cabe contar la muerte del propio Jesús) le fueron dando la razón: sólo eran los diez mil para luchar contra los veinte mil.

Tasca pròpia meva o del meu acudit de posar com títol d’aquesta web
I si parléssim de Déu i de les seves coses?
seria analitzar l’ús que uns i altres han fet del nom de “déu”, però aquesta feina també està feta, entre altres pel “nobel” José Saramago en un article a EL PAÍS, del qual jo me n’assabentava per l’amic Antonio, a qui li agraia la notícia d’aquesta manera:
Dejaré claro que no hay que mentar a Dios, pues éste no interviene ni en un sentido ni en otro. Pienso poner pronto algo nuevo en la web, la cual ha estado muy silenciosa estos últimos meses. El tema que voy a tocar es este hablar de Dios tanto de Bush como de los que, en los campamentos de refugiados palestinos continuaron, al son de panderetas y tamborines, el canto de María, la hermana de Moisés: "Ha lanzado al mar caballo y caballero". Te agradezco la información del artículo de José Saramago, del cual no tenía noticia, y ya lo he encontrado por internet. Ya sabes que EL PAIS no me gusta, y del Saramago, después de unas tonterías que dijo sobre el pais vasco, ya no soy tan entusiasta. Pero lo leeré. Dejaré claro que no hay que mentar a Dios, pues éste no interviene ni en un sentido ni en otro.
I aquí jo em permeto fer propaganda de mi i d’en Raimon Panikkar i suggerir que tornis a mirar, a la meva web, el que ja va sortir fa temps sota la pregunta: Déu intervé a la història?

I voldria fer una reflexió per a tots aquells, creients o no creient, a qui ens esgarrifa aquesta utilització de Déu per fer la guerra. No fa tant temps que també utilitzavem Déu per parlar d’una simple grip (com aquell qui diu).

Ja sé que “no podem utilitzar Déu com a tapaforats de la nostra coneixença imperfecta”; i que tant per les qüestions científiques, com per als problemes humans generals de mort, sofriment í culpa, “avui hi ha respostes humanes que poden prescindir completament de Déu”. Ja veus que no em fa res repetir paraules dites a mitjans del segle passat i des d’una presó nazi. I Dietrich Bonhoeffer afegia: “ De fet - i ha estat així en totes les èpoques - hi ha homes que resolen aquestes qüestions àdhuc sense Déu

A vegades he fet aquesta comparació: Moisès va tenir necessitat de recórrer a “la hipòtesi Déu” per alliberar el poble hebreu de les mans del Faraó: Fidel Castro (en altres condicions sòcio-culturals) no va tenir cap necessitat d'enganyar el seu poble amb preteses aparicions divines.

I què ha estat la “teologia de l’alliberament”, sinó un nou retorn a “la hipòtesi Déu” per intentar resoldre uns conflictes socio-econòmics?
Deixa'm que segueixi repetint coses del segle passat: "L’home ha après a manegar-se tot sol en totes les qüestions importants sense recórrer a la "hipòtesi de treball: Déu"... Avui ja és evident que, àdhuc sense ”Déu", tot rutlla, i, concretament, tan bé com abans. Igual com en el camp científic, així mateix en el domini humà, "Déu" va essent rebutjat cada vegada més lluny fora de la vida: hi està perdent terreny."

Si avui, uns i altres, parlen de Déu és potser un senyal de que el nostre bon pastor Dietrich Bonhoeffer fou una mica optimista sobre la condició humana quan, des de la presó de Tegel, el 8 de juny del 44  afirmava que “desenvolupaments falsos i fracassos no aconsegueixen fer-lo dubtar de la ineludibilitat del seu camí i de la seva evolució; hom els suporta amb una viril sang freda, i àdhuc no és cap excepció un esdeveniment com aquesta guerra”.

I si ara faig una pregunta?

¿Serem més humans
el dia que gosem explicar la guerra
(el fet d'enviar homes a la guerra; el fet d'anar-hi)
des de la nostra pròpia majoria d'edat,
sense els quatre genets de l'Apocalipsi?
Reflexions 
ja aparegudes 
sobre el mateix tema:
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol
Novembre 20011

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 

Després vaig veure com l'Anyell obria el primer dels set segells i vaig sentir el primer dels quatre vivents que deia amb veu de tro:
Vine!
I vaig veure que hi havia un cavall blanc, i el seu genet duia un arc. Li van donar una corona i va sortir com a vencedor camí de la victòria.

Apocalipsi 6, 1-8
Després, quan l'Anyell va obrir el segon segell, vaig sentir el segon dels vivents que cridava:
Vine!
Llavors aparegué un altre cavall, de color roig. Al seu genet, li van donar poder d'arrencar la pau de la terra i fer que els homes es matessin els uns als altres. I li donaren una espasa enorme.
Després, quan l'Anyell va obrir el tercer segell, vaig sentir el tercer dels vivents que cridava:
Vine!
I vaig veure que hi havia un cavall negre, i el seu genet duia una balança a la mà
Llavors vaig sentir enmig dels quatre vivents una veu que deia:
Una mesura de blat, un denari; tres mesures d'ordi, un denari; però, l'oli i el vi, respecta'ls.
Després, quan l'Anyell va obrir el quart segell, vaig sentir la veu del quart vivent que cridava:
Vine!
I vaig veure que hi havia un cavall de color cendrós. El seu genet s'anomenava la Mort, i anava acompanyada del seu reialme. Li van donar potestat sobre la quarta part de la terra, perquè matés amb l'espasa, la fam, la pesta i les bèsties ferotges

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Alguns dels comentaris rebuts
Manipulación de imágenes por la CNN

Sobre los ataques a las ciudades de Washington y Nueva York
Noam Chomsky

Un mundo contra las cuerdas
Iosu Perales

Morir matando
Carlos Alonso Zaldívar

La guerra en palabras
Eduardo Galeano

El teatro del Bien y el Mal
Eduardo Galeano

La nueva guerra contra el terror
Noam Chomsky

La supuesta evidencia es una farsa
Stan Goff