Em penso que no tots hem tingut les mateixes motivacions per a integrar-nos en els diversos grups de capellans "obrers". Crec que es pot parlar d’una primera etapa de "missió", a on es viu amb certa "culpabilitat" la llunyania de la classe obrera respecte de l'Església. I es vol demostrar que l'Església (i seguim pensant que l'església som els capellans) també pot viure les condicions de la vida del treball manual. El model seria el de “France, pays de mission”.  En aquells temps (anys d’una dictadura, davant de la qual l’església -alguns sectors d’ella- comencen ja a viure-la també amb una certa culpabilitat) la militància política i sindical és “apostòlica”, i aixó va comportar que es visqués amb molt poca “crítica interna”: El principal era demostrar que podíem ser més esquerrans que els d’esquerres de tota la vida.    Jo no sóc d’aquesta primera època (una mica marcada a casa nostra per la figura del Borri, i en el país basc per un altre de famós del qual ara no recordo el seu nom), però en aquells mateixos anys, per a no seguir vivint i estudiant “com fills de papà” , deixem “la casa pairal” i ens posem a treballar tot estudiant. És veritat que el treball va ser de “professor” i, per a mi i altres, a “l’empresa del pare” (en el meu cas, al col·legi de Sant Ignasi de Sarrià). Si la Història no s’equivoca, seré considerat com un dels fundadors dels “pisos d’estudiants” en el sector jesuític de Catalunya. I això ho vam fer -entre altres motius- per sortir de les estructures macro-econòmiques de la Companyia de Jesús, i viure d’una manera mes “personalitzada” del nostre treball.    El Tchad fou el meu “pays de mission”, a on jo vaig voler “servir en pobresa” a unes comunitats cristianes de molt recent constitució. (La paraula “servir” és molt jesuítica; una traducció planera seria “ajudar”).   Quan torno del Tchad (estiu del 74), un cop acomplert un cert compromís inicial de tres anys, el grup de jesuïtes que a Catalunya (i a la resta de l’estat) treballen ja porten una certa història, i els tarannàs de tots ja no són tan uniformes.    No sé si és correcte dir que uns es van posar a treballar per demostrar alguna cosa a alguns (són els que volen seguir predicant encara que no vulguin predicar des de la “trona”), i altres que ja tenim prou en buscar el lloc i la manera de viure-hi honestament l’Evangeli.   Francesc d’Asís ja tenia la intuïció d’aquesta duplicitat apostòlica.