web development software

Articles

A propòsit d’una relectura del llibre Ex Libris i exlibristas

M. Rosa Vives

Després de més de mig segle llarg de la seva publicació, el llibre de Francisco Esteve Botey, Ex libris y exlibristas, no es troba amb facilitat, de fet, dins del Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya, el CCUC, nomes se’n registren tres exemplars, dos a la Biblioteca de Catalunya i un a la Universitat Autònoma. També és escassa la seva presència a les llibreries de vell on es cotitza a l’alça. És un llibre buscat i apreciat per col·leccionistes i bibliòfils, tot i que l’autor i la seva obra dedicada al gravat més aviat es veu anihilada en aquests moments. Esteve Botey va dedicar la seva vida al món del gravat en diferents vessants, i deixà una amplia producció i va dedicar ingents esforços a la divulgació i teorització d’aquest art en un endèmic erm bibliogràfic especialment a la primera meitat del segle XX, a la península Ibérica, el que fa que creiem que no esta de més recordar aquí la seva biografia.


Era català, barceloní, va nèixer a Sant Martí de Provençals el 1884, però molt jove es traslladà a Madrid on va estudiar a l’Escuela Superior de Pintura, Escultura y Grabado i desenvolupà la seva carrera de gravador, pintor, historiador i teòric del gravat, professor i conferenciant, morí allà el 1955. Artísticament va seguir les directrius de Muñoz Degrain i del gravador Ricardo de los Ríos. Va ser pensionat per ampliar estudis a Roma (1898) i també a Bèlgica, Anglaterra i Suïssa, període que evolucionà de la pràctica del gravat de reproducció al gravat de creació.


En la tasca docent fou molt precoç i la va exercí tot al llarg de la seva vida. Als vint anys ja ensenyava dibuix artístic a la Sociedad Obrera Fomento de las Artes, de la que fou anomenat professor honorari. Quasi simultàniament impartí classes a l’Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Madrid on va ser director de “los talleres femeninos” i el 1929, per oposició, arribà a catedràtic numerari de gravat de la Escuela Superior de Pintura, Escultura y Grabado de Madrid, substituint a Carlos Verger amb el qual feia temps que col·laborava com auxiliar. També a Barcelona va ser professor per oposició de las Escuelas Normales de Maestros y Maestras de Barcelona d’on va ser declarat excedent voluntari.


dinamització d’aquest art, queda reflectida no sols en la seva obra artística, en els cursos i conferencies que dictà, sinó també en una amplia bibliografia. Llibres i articles enfocats a divulgar la història, la teoria i la tècnica del gravat, és sobretot en aquests darrers apartats -els textos històrics avui ens resulten poc científics- on destaca la seva solvència alhora que, com diem al principi, marquen un punt d’inflexió en la minsa bibliografia especialitzada en llengua espanyola d’aquells moments, són obres com: Grabado. Compendio elemental de su historia y tratado de los procedimientos que informan esta manifestación del Arte, ilustrado con estampas calcográficas con preámbulo del insigne grabador don Bartolomé Maura. Madrid, Ed. Angel Alcoy, 1914, declarat llibre de mèrit, pel qual li atorgaran la medalla d’or de la Real Academia de Bellas Artes de Màlaga; El desnudo en el Arte. Madrid, Ed. Villarroca, 1926; Historia del grabado. Barcelona-Buenos Aires, Editorial Labor, 1935; El grabado en madera y su acrecentamiento en España. Madrid, Publicaciones Ilustradas de la Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Madrid, 1942; “Divulgación artística. Prioridad de los grabadores gallegos en la xilografía”. Arriba, 23 julio 1943; ”La xilografía en España” Arriba, 1 octubre 1944; “La calcografia en España”. Arriba, 12, 19 y 26 de abril 1944; Francisco de Goya y Lucientes. Intérprete genial de su época. Barcelona. Editorial Amaltea, S. A., 1944; “La ilustración de los libros. La miniatura en los manuscritos españoles”. El Bibliófilo, Madrid, enero, 1945; “Orígen de la Imprenta en España”. Revista de Bibliografía Nacional, t. VI, Madrid, 1945; “El grabado en el decorado e ilustración del Libro” Bibliografía Hispánica, nº 4, 1942; nº 4, 1943; nº 4, 1944; nº 8-9, 1945; nº 7-8, 1947; El grabado en la Ilustración del Libro. Las gráficas artísticas y las fotomecánicas. Madrid. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto “Nicolas Antonio”, 1948; “ La maestría gráfica de Joaquin Figuerola ( 1878-1946), sus encuadernaciones y ex-libris”. Madrid. Rev. Bibliográfica y Documental, 1948; Exlibris y Exlibristas, Madrid. Aguilar, 1949; 


Las Ilustraciones xilográficas de Antonio Ollé Pinell. El diario del primer viaje de Cristóbal Colón. Madrid, 1949; El Ex libris en el Brasil. Madrid, 1949; Exposición de Ex-libris en la Escuela Nacional de Artes Gráficas. Madrid, 1949; Evocación del viejo Madrid. El Camposanto de San Martín. Recuerdos de un viejo pintor. Madrid, Ed. Beltran, 1949, i La Escuela Central de Bellas Artes de San Fernando: Apuntes para su historia y resumen de su plan de estudios y del reglamento de régimen interior. Madrid, Tipografía Blass, 1950, entre altres.


Artísticament sobresortí en l’aquarel·la i en el gravat tradicional a l’aiguafort. Un aiguafort de traç ferm i alhora ben matisat, sense asprós en la gamma de valors, d’una gran eficàcia i un control tècnic admirable. Es dedicà principalment a temes de paisatge: Palacio de la Magdalena (Santander), Parroquia del Cristo (Santander), País nevado, Bueyes entrando una barca en la Malvarrosa; el tríptic Barca en el puerto, etc. i a figures i tipus costumistes. A demés va ser prolífic en el camp de l’ex-librisme. Des del 1906, va concorre a quasi totes les exposicions nacionals de Belles Arts conquerint altes recompenses. El 1908 i 1910 va obtenir sengles terceres medalles; el 1916 segona medalla i el 1920 primera medalla d’or. Internacionalment va concursar a Buenos Aires, Munic, Londres, etc., sent guardonat amb la medalla d’or a la Internacional de Panama de 1920 i a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, entre altres. Les seves obres es conserven a museus, biblioteques i col·leccions particulars.


Sempre en pro del gravat també va participar a la creació del grup Los veinticuatro, germen de l’Agrupación Española de Artistas Grabadores. Fou secretari, i des del 1922 president, de la secció de Gravat del Círculo de Bellas Artes de Madrid, des d’on s’impulsà la creació de la revista Estampa (1911-1914). Director de la residència de pintors d’El Paular (Segovia), entitat encara activa avui en dia. Membre de la Real Acadèmia de Belles Artes de San Fernando i el 1950 fou elegit acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.


I, és de recordar que, és a Esteve Botey a qui es deu el retorn a Espanya de les 33 planxes de coure dels gravats de La Tauromaquia de Francisco de Goya. El 1920, per iniciativa pròpia, va anar a París a comprar-les al gravador Ricardo de los Ríos que llavors en era el propietari. Les traslladà a Madrid on les oferí al Círculo de Belles Artes que les adquirí per 17000 pts. Durant la guerra civil, es dipositaren a la Calcografia Nacional de Madrid per salvaguardar-les, on finalment es conserven en l’actualitat. 


Entre tota aquesta producció dedicada a l’art gràfic, en destaca el llibre, esmentat al principi, dedicat als Ex libris y exlibristas (Madrid, Aguilar, 1949), en el que, en una relectura actual, hi troben conceptes sobre l’art de l’ex-libris encara ben vius i de gran interès reflexiu.


El llibre, de 19 cm., te 306 pàgines i esta il·lustrat amb la reproducció de 161 ex-libris. El text es presenta ordenat en vuit capítols que tracten successivament els següents temes: 


I. Definició del terme en relació a altres objectius; II. L’ex-libris i la interpretació psicològica del propietari a traves de la represen-tació o figura-ció; III. Col·leccionisme. Compres. Tècniques. Ordenació de la col·lecció; IV. Ex-libris original. Significacions de l’ex-libris. Temes; V. Historia de l’ex-libris. El blasó com origen general d’aquesta marca de propietat. Alema-nya, Àustria, Hongria, Suïssa, Grècia, Rússia; VI. Ex libris a Anglaterra, Amè-rica del Nord, França, Bèlgica, Holan-da, Suè-cia, Noruega, Finlàndia i Dina-marca; VII. Ex-libris a Itàlia, a Portugal; VIII. Ex-libris a Espanya, Filipines, His-panoamerica. Ex- libris a la Casa Reial. Producció moderna: sèries de Triadó, Riquer, Renart, Casals Vernis, Varela Sartorio i Figuerola. I, al final, una bibliografia específica, ordenada per països i un valuós índex onomàstic.

De manera que els diversos punts de vista de l’ex-libris queden sintetizats amb claredat pedagògica, que, al nostre parer, responen perfectament a les paraules de la nota editorial del començament del llibre on lleguim: “ He aquí un libro singular que aborda hábilmente un tema poco conocido. Acaso sea este el primer trabajo de conjunto editado en España sobre tan interesante materia, en la que tras un fin utilitario –asegurar la propiedad del libro- se revela a la vez el talento y el gusto del artista que lo crea y la psicología del propietario”. Aspectes vigents encara avui ja que són perfectament valides les definicions i conceptes teorics, tècnics, estètics i histórics que exposa en relació a la idea, forma i execució de l’ex-libris.


A part de la panoràmica històrica universal que fa i que denota un gran cabal d’informació, tant d’aquí com de l’extranger, doncs abasta des de pràcticament tota Europa fins Hispanoamerica i Filipines, ens interessen particularment els següents aspectes: La definició de l’objecte que fa, l’ex- libris, com a contrasenya gràfica amb la qual el propietari d’una biblioteca marca els seus volums amb un emblema o al·legoria, símbol de la seva propietat sobre aquests, els seus antecedents i l’enfasi que posa sobre la relació amb altres objectius, com és l’estret vincle amb el dibuix, el gravat, les arts gràfiquesi, inclús, amb la miniatura.


La disquisició sobre la creació d’aquestes marques per part d’artistes de gran prestigi i la formació de les primers col·leccions, que es situa entre nosaltres, a finals del segle XIX , amb el Modernisme i l’augment de la bibliofília, un moment, que assenyala com “l’edat d’or del exlibrisme català” amb la triada capdavantera: Riquer, Triadó, i Renart i la gran tribuna que fou la Revista Iberica de ex-libris (1903-1906)”. L’ex-libris esdevé blasó intel·lectual considerat com cultura artisticobibliogràfica per sobre del seu valor funcional o valor d’us. I els que el col·leccionen a més del valor per se, valoren el concepte artístic, el goig estètic d’aquest objecte petit que ja supera l’efímereitat.


També parla dels procediments: gravat a línea, a taca, fotogravat directe, tricromia, gravat a fusta, linòleum – a l’època de la publicació d’aquest llibre el linòleum en la practica del gravat devia ser una novetat, ja que no recordem haver vist treballar aquest material amb facilitat fins molts anys més tard- , aiguafort, burí, fototípia i litografia. Procediments que Esteve Botey coneixia molt bé i sobre els que teoritzà en el llibre: El grabado en la ilustración del libro (Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto “Nicolás Antonio”, 1948). I val a dir que són tècniques que actualment cohabiten amb els nous medis digitals i foto digitals. De fet, es manté una permanència fidel dels medis més tradicionals xilogràfics, calcogràfics i litogràfics.


En quan als temes, Esteve els classifica en dos grans blocs, els religiosos: sants, i els profans: retrats, paisatges, marines, nus, blasons i al·legories, que en definitiva encara són els predominants, tot i que l’estil de cada autor els emmarca en els diversos ismes artístics.


Si Esteve Botey deia que l’exlibris “esdevé una amplificació de les tendències estètiques, gustos o afeccions del propietari” i que “ la idea, forma i execució, tenen que brotar del pensament i la meditació sobre la importància d’una bona representació del propietari” (p. 92), això que certament li dona un valor afegit i que fa, més que qualsevol altre concepte, que l’ex-libris tingui consideració a part del material ephemera, en l’ex-libris contemporani sovint es veu conculcat per diverses raons, que van des dels interessos comercials, sense més objectiu que una mera ornamentació artesana del llibre, que arriba a una vulgarització massiva, fins les crematístiques que, de nivell més artístic, pensen en el col·leccionisme de gran firmes. Ja no hi ha relació directa entre artista i propietari de la biblioteca, o simplement coneixença, sinó que el propietari es abstracte, els editors, intermediaris, promouen el producte despersonalitzat de l’objectiu principal i definitori tot i la bellesa que pot tenir i la vàlua de l’autor.


En aquesta línea pensem, per exemple, en l’ experiència de l’empresa Printed Matter Edition de Nova York que, el 1991, va encarregar la realització d’un ex-libris a artistes actuals de gran renom, en una edició de 100 exemplars que presentaven i venien en capses que en contenien 250, més un numerat i signat per l’ autor. 



No cal dir que, sense desmerèixer als demes, l’exemplar signat i numerat, és el desitjat pels col·leccionistes. Tècnicament son impressions clàssiques, derivades de la litografia, lito-offset en colors, sobre paper autoadhesiu, lliure d’àcid, imprès per Abrams Gleber Warhorer Lithographers Inc. Formal i materialment es tracta d’un ex-libris tipus etiqueta, per a ser aplicat o inserit, una pràctica que ja es coneix al segle XVI, en que, a diferencia dels solts o associats al llibre, es troben marques en forma d’etiqueta que s’enganxaven a les guardes del llibre.


Aquesta producció, pel renom dels artistes participants, ens proporciona uns punts de reflexió. Certament, la proposta novaiorquesa respon als desitjos dels col·leccionistes, és clar, però com diem, per altre costat, obvia la personalització i el vincle entre la marca i el propietari o propietaris, ja que l’edició és de cent i per tant hi poden haver cent biblioteques amb la mateixa marca, de manera que la personalització ha desaparegut. A més, el fet és que, els artistes plasmen una de les seves icones més representatives que fins i tot fan pensar que son els seus ex-libris particulars. En comentem tres com exemple de confrontació amb la visió més canònica d’Esteve Botey.


El primer és l’ ex-libris creat per l’artista Claes Oldenburg (Estocolm, 1929). Oldenburg pioner i exponent del Pop Art que va començar la seva carrera artística fent “happenings” on participava gran quantitat de públic interactiu al voltant d’objectes pintats o customitzats que desprès han format part de la seva iconografia escultòrica en diferents vessants: reproduïts en escaiola que venia a la seva galeria de Nova York; a escala gegantina i realitzats amb vinil farcit de cautxú; continuant amb els materials tous: lones, escumes, etc. Objectes com hamburgueses, torradores, maquines d’escriure, cotxes, accessoris de la cambra de bany, etc. tot un repertori de referents quotidians de la cultura pop, com l’escultura Els mistos (1992) a la Vall d’Hebron (Barcelona).


El seu ex-libris, sense títol, imprès en lito-offset en quatre colors: blau clar, negre, blau i blanc, mesura 79 x 127 mm., plenament coherent amb el seu estil i com no podia ser menys amb la seva iconografia, es basa en el dibuix: Thrown bottle of ink, 1991, ( 381 x 317 mm) (Axom , Richard U., Platzker, David. Printed Stuff: Prints, Posters and Ephemera by Claes Oldenburg: a catalogue raisonné. New York, Hudson Hill Press, 1997, nº 231) (fg. I). Representa una gran gota de tinta que vessa d’un petit tinter i s’expandeix sobre un full de ratlles blaves, perforat a l’esquerra per l’espiral del bloc. Prop de l’esquitxada de tinta voleia una mosca, i “ex libris” manuscrit al peu. Són elements escriptoris, paper i tinta, simbòlicament vinculats a l’escriptura i a la lectura, i per tant al llibre, però , com estem dient, no a una biblioteca concreta. L’estima de l’ex-libris d’Oldenburg per part dels col·leccionistes la marca el preu que ha fet en una subhasta, que ha arribat a 750 $. 


Aquesta gran taca, invasiva, que fluctua sobre el paper, en una visió abstracta, esdevé una taca fosca sobre blanc, sense més, i ens ha fet un efecte semblant, a la de la taca negra, expansiva sobre el paper blanc, que determina el corb amb ales esteses que Manet va gravà el 1875 a l’ex- libris (135 x 241 mm.) per el llibre d’ Stéphane Mallarmé, de la traducció al francès del El corb d’Edgar Allan Poe (McKean Fisher. The prints of Edouard Manet. Washington, International Exhibitions Foundation, 1985, nº 71) (fg.2).


El corb va acompanyat de l’expressió “ex libris” en lletres tipogràfiques a la part superior, i il·lustra fefaentment el llibre pel qual s’ha fet, en aquests cas tampoc esta dedicat a un propietari sinó que ve a afegir un valor artístic al llibre. És un bell exemplar que ratifica les paraules d’Esteve Botey sobre l’exlibris que constitueix “un preciós gènere miniaturat de refinament cultural”.


L’esmentada editorial novaiorquesa va fer el mateix encàrrec a l’artista Nancy Spero (1926-2009), que creà un ex-libris que, igual que Oldenburg, segueix els propis paràmetres estètics de la seva obra. Eminentment figurativa i feminista, de referències mitològiques, amb llenguatge pictogràfic que potencia els gestos corporals de la dona des de l’antiguitat fins el món contemporani. S’apropia de imatges extretes de multitud de fonts visuals, moltes d’elles de l’antiguitat grega, etrusca i romana motiu pel que s’inclou en els moviments apropiacionistes postmoderns, mentre que, altra part de la crítica considera que és una manera de subratllar l’originalitat d’una iconografia transcultural i transhistòrica que posa els fonaments d’un nou vocabulari feminista. 



Lluny del contingut al·legòric o bucòlic, com per exemple i només per citar un dels artistes que va ser prou prolífic com exlibrista, el de Franz Marc (1880-1916) , de 1905, Ex-libris II (71 x 72 mm.) (fg 3), que representa una figura femenina asseguda davant una gran paleta de colors, com al·legoria de la pintura, el d’Spero és un exlibris (128 x 79 mm) d’una figura femenina nua, que per la seva explicita figuració també podria entrar en la classificació del gènere eròtic, per altre banda, tant tradicional en aquests tipus d’obres. La figura perfilada, dobla, en blanc i negre, sobre un fons taronja molt net, és una més les de les seves creacions titulades Dildo dancers i rememora l’art eròtic etrusc i/o romà. “ex libris” tipogràfiment escrit en negre, a la part superior de la peça. La seva cotització es mou al voltant de 175 $ (fg.4).


Un altre artista col·laborador en aquesta empresa és l’italià Francesco Clemente ( Nàpols 1952). Influenciat als seus inicis per l’obra de Cy Twombly, a principis dels anys vuitanta s’apropà al moviment de la Transvanguarda italiana convertint-se en un dels seus màxims exponents triomfant internacionalment. La Transvanguada al retornar a la figuració, reaccionava contra el moviment conceptual dominant. Clemente a més de la pintura, produeix gran quantitat de llibres, fotografies arquitectòniques i miniatures a l’estil hindú, i col·labora amb artistes de Madràs, on te estudi que compareix amb els de Nova York i Roma. La seva obra és de caire subjectiu vinculada a la representació del cos humà amb malformacions o mutilacions que tant per les qüestions formals con per les materials han anat derivant cap inspiracions mes místiques imbuïdes d’hinduisme.


L’ex-libris, que observem és de traç simple, una litografia a llapis on una línea ininterrompuda enllaça dos cossos amb els braços estesos units en una sola figura que evoluciona caligràficament i que, efectivament és d’inspiració hinduista.

 A la part inferior, amb lletres manuscrites, molt grans: “Ex libris”, i tot emmarcat amb un filet compositiu, on es el veu el llapis gras arrastrat sobre el paper. Medeix 115 x 90 mm., i l’edició i data d’ejecució són iguals que les dels anteriors artistes. La seva estimació actual ronda els 500$ (fg 5). Un ex-libris molt lluminós que per la simplicitat i alhora contundència ens a dut a la memòria l’únic ex-libris, que fins ara coneixem, d’Alberto Giacometti (1901- 1966). Dedicat a Edmond Bomsel, notari de Versailles, amic de Breton, col·leccionista d’art, mecenes i editor d’art, de les Editions du Sagittaire, és un aiguafort ( 103 x 70 mm.) sobre paper Japó prim, fet cap el 1950, representa una cara allarga, de difícil identificació, entre home, animal, o potser un record de bucrani?, amb expressió un tant caricaturesca, i amb el nom “Edmond Bomsel” i “Ex libris” manuscrits a la planxa, tot fet amb un simple traç. Un motiu al·legòric, personalitzat i fruit de una coneixença mútua entre artista i propietari de la biblioteca, com marquen els canons (fg 6). Personalitzat com el que va fer Joan Brossa (1919-1998) pel llegat del filòsof Ferrater Mora.

Aquest també és el cas d’un ex libris d’encàrrec a un artista de renom, encara que l’autor no conegué personalment al personatge al·ludit a la marca. A instàncies de la Universitat de Girona, el 1991 -data coincident amb la dels ex-libris detallats abans- Brossa va idear una creació cent per cent poètica Brossa, sensiblement pensada i adequada a l’objectiu i a la personalitat que representa, al filòsof Josep Ferrater Mora (1912-1991). Una composició essencial, de net disseny, que deixa que s’expressi el blanc del paper. Nomes les inicials F i M enllaçades per un arc fletxat. Però com diu perfectament Josep-Maria Terricabras, i ens permetem transcriure aqui les seves paraules (Revista de Girona, nº 226, setembre-octubre, 2004, p.14,)

http://www.udg.edu/tabid/7773/language/esES/default.aspx (consulta16/07/2013)” : això és el que sembla, però no és el que es veu. Brossa és un mestre de la simulació i la revelació. Estrictament el que hi veiem és: al mig, una fletxa vermella amb volves negres, que dibuixa un arc rodó; a l’esquerra, un angle negre en que la fletxa recolza el naixement del seu arc; a la dreta, dues ratlles paral·lels negres que emmarques la punta de la fletxa, de manera que en un joc visual no veuríem que a l’esquerra hi ha una F sinó vaguéssim que a la dreta hi ha una M i a l’inrevés, de manera que totes dues només es veuen gràcies a la fletxa, i naturalment a la llegenda “Llegat Ferrater Mora”, al peu. Les lletres són negres. Terricabras continua dient: “ Si l’angle negre de l’esquerra dona naixement a la fletxa i les ratlles negres de la dreta n’emmarcaven la punta, és tanmateix la fletxa –vermella però prenyada de negre- la que fa que els traços negres, dispersos a banda i banda, tinguin al final sentit. Sentit de lletra. Sentit de nom.

 Estic segur que a Ferrater li hauria plagut molt que, a través d’un joc d’insinuacions, d’intercanvis i de transformacions s’arribés a un resultat tant rotund. Ell va estar sempre en camí, en procés, fent i refent una obra sòlida, rigorosa, monumental. Brossa no va conèixer Ferrater, però segur que va aprendre a apreciar-lo. De fet , aquest ex-libris ens identifica el millor Ferrater Mora, perquè ens el presenta, simbòlicament, com una fletxa simple, diàfana. Una fletxa que fa la volta del nostre cel cultural. Una fletxa que apunta i que l’encerta, però que no amenaça, sinó que aixopluga.” (fg7).


En aquest sentit s’acompleix el que reclamava o aconsellava Esteve Botey sobre la importància d’una bona representació del propietari: “No podemos exteriorizar la idea sino por medio de la forma, y recíprocamente no vemos en la realidad sino lo que en cierta forma conocemos idealmente donde la verdad y la poesía, esto es, la existencia y el símbolo, expresan su yo psicológico por medio de posibilidades plásticas otorgadas por la forma descriptiva del pensamiento creador” (p 96). 


Advoquem perquè això no es deixi d’acomplir!