índex

Olga Xirinacs

ALTRES BOSCOS

 

Des d'aquí dalt puc dominar el meu poble,

ciutat de teules velles i terrats antics,

ciment de crosta eixuta, líquens, colomassa.

I jo aquí dins, a la torre de guaita,

amb un got a les mans i els vidres mig alçats

contemplant el meu món.

Hi ha olor de sol, encara, llenques oxidades

fins que el dia s'amaga a les muntanyes.

Mansarda endins hi ha els llibres:

són fulles d'altres boscos

en lenta decadència tardoral

d'aurons i baies, molses i sapròfits.

Boscos d'aurores boreals

on l'últim sol es fon amb el primer.

Quan tu t'acostes en la mitja llum

i el teu pas despullat frega el terra,

sona la lenta campana de les hores

des de torres humides.

Pugen les mans de pàl·lides carícies

i els cossos prenen possessió d'herències

escrites a la pell en el silenci.

Des d'aquí dalt puc dominar els meus somnis.

PASSA EL SOL SOBRE UN MAPA

L'aigua degota lentament a la sala dels mapes,

circula en canonades invisibles, aquí dalt,

medint el pas del temps que ningú compta.

Veig, divertida, un raig de soi que il·lumina Finlàndia,

i rellisca sobre el mapa descobrint el nord,

abandona muntanyes i enfosqueix els llacs,

empolsinant els Tròpics i morint, per fi,

més enllà de l'Antàrtida, on l'esborra el vent.

Tot és un lent viatge, cada dia. I una tarda

em va semblar que jo era allà, clavada

com el mapa oblidat que el sol recorre,

deixant els rius eixuts, els camins escapçats,

i els oceans deserts i despintats.

Sinó que l'aigua, en persistent monòtona existència

-dipòsits alts i connexions ocultes-

s'escampa com la sang i no es detura,

encara no. I em desperto entre llums retingudes

com ambres fòssils bellament daurats,

per acomplir de nou els circuits precisos

que em porten, com el sol sobre el mapes, vida avall.

[ del recull "El sol sobre els mapes" editat a Mansardes ]

 

VIURÀ EN EL POEMA

Els escrivia allà, entre l'herba,

sota la clara llum de la prunera:

flors blanques, fulles tendres i fruit groc.

Allà, a l'estiu, repenjada al seu tronc

escrivia els poemes que van ser el meu primer llibre.

Jo seia a l'herba, saltaven caderneres a les branques,

mallerengues, i, d'amagat, els gaigs la saquejaven.

La gata negra hi venia ajugar, ella als meus peus,

ja fa vint-i-set anys ...

Ara s'ha mort i l'han tallat. S'eixugarà i , trossejada,

serà cendra a la llar de casa.

Aquí, mirant el foc, li puc dir els meus versos un per un,

- els que vaig fer a la seva ombra, i que ella veia-.

Mentra crema, ella escalfa, productiva en la mort.

Ni els ocells ni jo podrem tastar les prunes

ni veure més florides; ni abelles ni papallones la rondaran.

Però com deia mestre Shakespeare,

ella viurà perquè tindrà un poema.

índex