índex

Olga Xirinacs

 

 

ARS LONGA, VITA BREVIS

Aquí tens l'elm brillant del cavaller Rembrandt.

I el fanal que il·lumina la Ronda de Nit. ¡Psit!

A mitja llum resplendeix el somriure de Saskia

i el brocat de setí de la núvia jueva. Per tu.

Que es detingui el reflex de les aigües del Tàmesi

que una tarda Kokoschka mirava des d'un pont.

Que navegui pels rius de Venècia el Bucentaure

com volia il signor Canaletto. L'or del Dux.

Que vibri l'aire groc des dels llavis tendríssims

de la noia pintada amb amor per Rosalba Carriera.

Et porto aquests colors, ànimes de llum presa,

glòria volàtil, construïda amb pigments, fugaç, errant,

matís evanescent que algú va retenir perquè tu, un dia,

la trobessis en lenta, estranya, sorpresa llunyania.

[del recull "Groc"]

 

---

PITS I LLIMONES

Llimona del teu pit, àcida i groga, ¿esquerpa?

Julio Romero de Torres pinta un cos fruitat,

llimones i taronges, sol a la pell torrada.

La porcellana brilla quan l'aigua tiba els arcs,

marinada a les tres, i el vent desperta onades,

creixen altius mugrons, breus batalles de tarda.

Hi ha un vertigen de dunes, l'aire es torna incitant:

¡preneu-me les llimones! Groc marí, blau llevant.

[del recull "Groc"]

 

¿PER QUÈ?

Has escoltat la veu que et deia, per què pujar l'escala altra vegada?

¿Què veuràs des d'aquí, que ja no sàpigues?

Et vaig dir que esperessis un cel nou i una nova terra,

i volies que arribés aquell moment, i somreies,

pensant com seria, de bell. I oblidaves aquest.

Després vas aprendre a estimar el teu cel i la teva terra,

que no eren nous sinó vells; i t'agradava pujar aquí

quan el cel de la tarda reflectia els núvols del mar.

Al carrer senties veus, i el trànsit, i les cadires del cafè,

i tu, des d'aquí dalt veies córrer la vida com si no tingués fi.

Pujaves lleugera, a mig matí, quan el vent era net, i les mans perfumades

havien acabat, de pentinar els petits, de plegar roba o de tocar el piano.

Baixaves tot seguit, i als racons de l'ombra de l'escala

hi havia ulls tristos que no sabies veure i que et seguien.

Ara les ombres han crescut, són vives, i et demanen conversa;

et costa, pujar aquí, perquè el que hi veus ja ho saps tot.

Ja no et recordes de la nova terra, i no vols altre cel que el que tenies

i et cabia a les mans i entre els braços, i alegrava el cor.

Encara puges, però et costa. Les ombres t'entretenen, compassives,

i tu encara voldries aquell cel, i aquell mar, i tantes veus primeres

com s'han perdut a les escales.

 

[ del recull "El sol sobre els mapes" editat a Mansardes ]

 

índex