YETI, MITE O REALITAT

La llegenda de l’abominable home de les neus ve de temps reculats i ha estat una autèntica obsessió per aventurers i científics de tot el món. També és anomenat “Yeti”, derivat de les paraules de l’idioma nepalès “yeh” (bèstia salvatge) i “teh” (lloc rocós).

Els experts no es posen d’acord a l’hora d’esclarir si els testimonis moderns sobre l’abominable home de les neus són conseqüència de tradicions llegendàries, o si els informes antics demostren que aquestes criatures han existit i que és possible que encara visquin a les regions més remotes. Les suposades proves físiques trobades, com empremtes, pels, fotografies dubtoses, resulten controvertides, i el resultat de les investigacions demostren de que es tracte d’interpretacions incertes (petjades mig esborrades d’animals coneguts) o simples fraus.

A l’estiu de 1980 una filera d’empremtes de cabra de muntanya fetes a la neu i mig foses per l’acció del sol varen ser confoses per autèntiques petjades de Yeti, fins que una ampliació de la fotografia va demostrar l’error. D’altra banda, en el cas hipotètic de que acceptéssim que aquesta estranya criatura va existir, des de la primera vegada que fou avistada fins ara han passat més de vuitanta anys, amb la qual cosa hem de pensar que sigui molt probable de que hagi mort (com és el cas dels famós monstre del llac Ness, que anys enrere es va trobar la resta del seu esquelet al fons del llac, (vegeu l’article), a menys que es tracti d’altres exemplars de la seva espècie que s’hagin pogut reproduir.

El curiós del cas, és que alguns científics i investigadors que donen per assentat la existència del Yeti, creuen que pot tractar-se d’un ser emparentat amb el Gigantopithecus, un gran simi antropoide de mes de dos metres d’alçada de fa un milió d’anys, desplaçat per la presència del homo sapiens, però que alguns, declarats prematurament extingits per la ciència, hagin pogut sobreviure refugiant-se a les muntanyes i selves de l’Himàlaia, inaccessibles per l’home. Els més escèptics afirmen que sense evidències físiques, les proves aportades no tenen cap valor. I és que la majoria de notícies obtingudes d’aquests sers procedeixen de llocs molt remots, i sempre acostumen a ser testimonis visuals fets a considerable  distància, on les possibilitats de confusió amb qualsevol altre criatura són notables.  Interpreten que és més fort el desig de voler creure en ells que la seva mateixa existència. 

Els primers indicis de la existència del Yeti foren registrats durant una expedició franc-suissa al gener de 1919, on tots els seus components varen poder observar durant més d’un minut a una distància d’uns cent cinquanta metres aproximadament, a una d’aquestes criatures mentre fugia. En la descripció que varen presentar coincidien en les següents característiques: era una criatura evasiva, de forta constitució, de cap uns dos metres d’alçada aproximadament, el seu cos és corpulent i està completament cobert d’un pel de color marró-rogenc. Els braços són llargs i té la cara semblant a la d’un simi amb el cap lleugerament punxegut. Aquesta és sens dubtes la millor ocasió que s’ha tingut mai de d’observar el Yeti, però malgrat que portaven càmeres ningú fou capaç de fer-li una fotografia.

A l’any 1925, un fotògraf que formava part d’una expedició cartogràfica britànica, li va semblar veure una mena d’estranya criatura que fugia entre les neus de la muntanya. Al acostar-se al lloc on la havia vist va descobrir un empremta triangular amb quatre dits. 

A l’any 1951, Eric Shipton, un explorador britànic, va descobrir a la glacera de Menlugtse, a prop de la frontera entre El Nepal i el Tibet, una sèrie de grans  petjades que possiblement podien correspondre al Yeti. Les petjades tenien una mida superior als trenta tres cm de llarg i uns vint cm d’ample. Per poder fer una comparació  les va fotografiar al costat d’un piolet. Aquestes mostraven amb tota claredat un peu quasi humà. Les petjades estaven al cantó contrari d’una esquerda, com si l’animal l’hagués saltat, per la qual cosa es va considerar que caminava amb els dos peus. Posteriorment es varen fer altres expedicions, com la del 1954 organitzada pel Daily Mail. Al 1958 el muntanyenc Norman Dyhrenfurth va trobar petjades molt semblants a les fotografiades per Eric Shipton.

Dos anys més tard el famós alpinista Edmund Hillary es va proposar investigar sobre que hi havia de veritat de home de les neus o Yeti, en part mogut per la seva curiositat per veure un d’aquests exemplars i també motivat pel testimoni del pare del seu guia sherpa Tensing Norgay que anys enrere assegurava n’havia vist un. Hillary que coneixien a la perfecció aquelles muntanyes, junt amb el seu sherpa Tensing va iniciar una expedició a la zona on es varen trobar les primeres empremtes. Al cap de deu mesos la expedició va retornar amb un important recull de dades sobre aquesta criatura, com testimonis obtinguts de natius que asseguràvem que l’avien vist, dades del seu aspecte físic, etc, però sobretot, amb Hillary  molt decebut  al  no poder aportar cap prova fotogràfica o física que pugés demostrar la seva existència.

      Edmund Hillary

Posteriorment el muntanyista Reinhold Messner, conegut per haver escalat l’Everest sol i sense assistència de oxigen (Hillary i el seu sherpa Tensing quan el varen escalar per primera vegada el van utilitzar i varen assegurar que era   imprescindible), va publicar el llibre My search of te Yeti, with deep mysteriours of  Himmalaya, (La meva recerca del Yeti, amb els profunds misteris de Himàlaia). En el seu llibre fa una descripció amb tota mena de detalls de totes les característiques del Yeti; el seu físic, el seu comportament propi d’un primat, la seva dieta on diu que el va veure devorar a petits mamífers, líquens i també, galetes i xocolata que li va llençar quan es va acostar. En realitat és tant absurda la explicació que dona al seu llibre, que hom es pregunta que si en realitat el que succeeix, és que si la manca d’oxigen no li va afectat al cervell. A l’any 1980, Chris Bonnington, famós alpinista angles, va dirigir una expedició a la glacera de Melungtse en busca de proves, que mai va trobar.

 Hillary i el Sherpa Tensing pujant a l'Everest

Però la veritat és que el misteri del Yeti es podria resoldre, si es confirma que els pels trobats recentment per un grup d’exploradors britànics comandada per Rob McCall, un famós zoòloguec de Oxford, pertany al Yeti. La expedició es va proposar recórrer els dos mil quilòmetres de l’Himàlaia per tal de trobar vestigis del llegendari home de les neus, conegut per Yeti, chemo i migyur. 

La expedició es va fer acompanyar per experimentats guies natius quan varen entrar a algunes de les remotes regions de Butàn. Anaven equipats amb moderna tecnologia digital; càmeres fotogràfiques d’infrarojos, dispositius de filmació nocturna, receptors parabòlics de captació de sorolls, etc, amb intenció de portar proves coherents d’una vegada i per totes, de la existència de la criatura de les neus. Després de varies setmanes de recórrer les muntanyes, l’únic Yeti que havien trobat foren els que sorgien de les narracions dels habitants locals.  Però un dia en retornar al campament base, en un lloc boscà varen descobrir una mena de cova. Davant just a l’entrada hi havia una petjada, la famosa empremta de quatre dits. Segons l’aspecte que oferia la cova tenia tota la pinta d’un refugi d’un os més que d’un primat. No va ser fins quan després d’una minuciosa inspecció, damunt d’una roca varen trobar els polèmics pels negres i llacs. 

De tornada a Anglaterra en agost de 2001, els pels foren analitzats al Institut de medicina molecular de la universitat de Oxford per el professor Bryan Sykes, especialista en extraure ADN de mostres arqueològiques i un gran expert en tècniques d’identificació molecular. El resultat fou què, a diferència d’altres mostres estudiades de pels anteriorment analitzats, que havien sigut en realitat del pelatge de cabres salvatges o d’ossos, aquesta vegada la mostra portada de Butàn no pertany a cap animal conegut. Posteriorment i en un estudi més exhaustiu realitzat a la mateixa universitat conjuntament amb altres experts europeus, no es va poder identificar a l’animal del que procedien els pels trobats.

Pensem però, que el únic que ha fet aquesta expedició és mantenir viu el misteri del Yeti, però no provar la seva existència. Cal tenir en compte també que no és segur que aquest pel sigui de l’abominable home de les neus, a les muntanyes més altes del nostre planeta encara hi ha animals que s’escapen a la nostra classificació.

Per tant, aquesta qüestió queda encara sense resoldre mentre no hi hagin proves evidents que indiquin el contrari. I és que mentre hi hagi qui posi interès en esbrinar la veritat, la seva llegenda seguirà entre nosaltres encara que en l’intent et pugui costar la vida, com és el cas del investigador català Jordi Magraner, de 35 anys, un apassionat per la criptozoólogia assassinat vilment per uns criminals que el varen atacar per robar, en l’agost de 2002 al Pakistan.

                       Jordi Magraner

Magraner havia recaptat nombrós material i diners per buscar al nord-est paquistaní els vestigis de l’home de les neus, anomenat “Barmanu” en aquella regió. 

Que cada qual decideixi si es queda amb els mites i llegendes o amb la realitat científica, que d’una part no és absoluta, sinó que sempre està canviant.