El llac Ness està situat a la regió interior de Inverness, al nord d’Escòcia. És un petit mar de 39 quilòmetres de longitud i prop de dos quilòmetres d’amplada tancat entre muntanyes cobertes de bruc. Format fa més de vint-i-cinc mil anys, quan les glaceres de la Escòcia septentrional es varen fondre i es varen precipitar sobre l’oceà, el llac Ness es troba actualment a uns setze metres damunt del nivell del mar. Alimentat per vuit rius i 228 rieres ha anat perdent la seva salabror fins a convertir-se en una gran extensió d’aigua dolça. Amb una profunditat de més de 300 metres, és més profund que el Mar del Nord, per la qual cosa acumula una gran quantitat d’aigua. La sensació de misteri que produeix és extraordinària, i que es veu incrementada amb els residus vegetals portats per les rieres, doncs al estat en suspensió a l’aigua sovint formen boires el que fa limitar la visibilitat a gairebé un metre. Amés, l’escorça terrestre forma sota l’aigua una mena de penya-segats sota l’aigua. Les persones ofegades queden enganxades entre aquestes irregularitats submarines, pel que la gent de la regió comenta sinistrament:  “El llac Ness mai torna el seus morts”. Fins a l’any 1933 era considerat un llac més entre tots els que hi ha es Escòcia, però fou precisament aquest any quan es va fer famós a tot el món amb motiu de que un estrany animal marí havia estat vist nedant per les seves aigües. Alguns deien de que es tractava d’històries inventades per periodistes, altres que si es tractava d’un animal desconegut. Periòdics com el Times, societats científiques , el Museu Britànic i fins i tot el Parlament, es varen interessar per aquest afer. Fou tal l’enrenou causat pe la noticia, que el secretari d’estat d’Escòcia va enviar policies a vigilar el llac per veure si descobrien al l’estrany animal. Aquest no varen aconseguir veure’l, però si que altres persones ho varen fer-ho. El diari Times va publicar els dibuixos d’aquestes aparicions, i va  enviar un corresponsal que va entrevistar a més de cinquanta testimonis. Foren tantes les evidències que mot poques persones varen dubtar de l’existència de l’animal. Zoòlegs anglesos i holandesos varen afirmar que era indubtable que al llac existia un animal d’una espècie desconeguda, però de quin animal es tractava?.   

La identitat de Nessie nom que se li ha donat al enigmàtic habitant del llac Ness ubicat a les terres altes d’Escòcia,  constitueix avui dia una de les incògnites més persistents de la humanitat. Si be en el decurs dels deu darrers anys ha estat avistat unes dues mil vegades,  ningú ha pogut aportar un testimoni fiable de la seva existència. En les fotografies Nessie resulta igualment de confós. A vegades pren forma de serp, i en altres ocasions sembla que es tracti d’un dinosaure.

La fama o tradició del monstre del llac Ness va començar el 10 d’abril de 1933, quan uns nois que anaven d’excursió a prop del llac, varen informar al Courier de Inverness (Escòcia) que avien avistat una estranya criatura amb aspecte com d’un drac, que no guardava cap semblança amb animal conegut. El 2 de maig del mateix any el Courier  va publicar una altre informació, en que es tractava del cas d’un home de negocis, que quan viatjava amb el seu cotxe prop del llac, va quedar parat davant la visió d’un animal que treia el cap per damunt de l’aigua.

Prometent-se un bon reportatge, el Daily Mail de Londres va enviar un del seus reporters al Llac Ness. El periodista va entrevistar als testimonis presencials i va escriure un article que va aparèixer a la primera pàgina dels diaris tot el món. Nessie, el nom al que va donar simpàticament al monstre del llac, es convertiria en una gran atracció turística.

Rober Kenneth Wilson, conegut doctor en cirurgia, al mes d’abril de l'any 1934, va ser el primer en fer una fotografia en que apareix la bèstia amb el cap fora de l’aigua (coneguda per la fotografia del doctor). Fins llavors mai ningú havia aconseguit una fotografia tan evident com aquella, i l’efecte fou desbordant. Durant tot l’estiu centenar de curiosos varen envair els cent quilòmetres de perímetre que té el llac. Els hotels es varen omplir de gom a gom, les cases de pagès es varen convertir en improvisats hostals, varen aparèixer llibres i fulletons, fins i tot es va construir una carretera per facilitat l’accés al llac. Però el gran interrogant de Gran Bretanya no era si Hitler  desencadenaria la segona guerra mundial, sinó “que carall era allò que el doctor havia fotografiat”.

La fotografia de Rober Kenneth

Posteriorment Investigadors dels Llac Ness Centre, junt amb David Martin  del Llac Ness Project, varen afirmar haver trobat proves de que la fotografia del doctor es tractava en realitat d’un muntatge d’un model realitzat amb una material inflable construït per membres de la família Wetherell (cèlebre per la seva participació en més d’un engany).

Però el més espectacular fou el que els hi va passar el 22 de juliol del mateix any al matrimoni Spicer, que passejava en cotxe per la vorera del llac, es varen trobar més o menys de front amb la bèstia. Segons va explicar el Sr. Spicer en una carta on adjuntava una fotografia adreçada al Courier,  la criatura treia el cap fora de l’aigua a una  alçada d’uns dos metre i mig aproximadament, tenia un coll molt llarg, i era el més semblant a un animal prehistòric. Segons el senyor Spicer va poder fer la fotografia just en el oment en que l’animal donava mitja volta per submergir-se. Durant els anys de la guerra l’afer del monstre del llac Ness semblava que havia estat oblidat. Però al anys cinquanta Nessie va començar a fer acte de presència i fou observat per un munt de persones molt diverses, com estudiant, forasters i periodistes.

Fotografia del Sr. Spicer

En 1955 la senyora Constance Whyte, esposa del superintendent del Canal de Caledonia, que portava les aigües del Mar del Nord al llac Ness, es va interessar per aquest tema. La Sra. Whyte va entrevistar personalment a la majoria de testimonis que havien vist a Nessie. Durant molt de tems va fer recull de totes les explicacions i experiències, posteriorment sortirien publicades en forma de llibre que es va titula More Than a Legend  (“Més que una llegenda”), que va tenir gran èxit entre els més escèptics.

A l’any 1962 es va crear la Comissió d’investigació del Llac Ness, destinada a centralitzar la informació i a promoure la investigació activa. Aquesta Comissió va iniciar un sistemàtic programa de vigilància fotogràfica intens. En el decurs dels deu anys següents es nombroses fotografies i es varen filmar varies pel·lícules, interessants però  o espectaculars. Pels voltants de l’any 1968 varen arribar a la conclusió de que encara que rodessin una pel·lícula amb èxit, difícilment s’aconseguiria identificar a l’animal. Malgrat tot les pel·lícules són més difícils de falsificar que les fotografies i proporcionen dades més valuoses.     

La primera fou filmada el 23 d’abril de 1960 per Tim Dinsdale, des de la desembocadura del riu Foyers. Mostra una mena de gepa que es mou lentament allunyant-se del punt de filmació, després guanya velocitat quan creua el camp visual i es submergeix. Els analistes que varen examinar la pel·lícula varen arribar a la conclusió que l’objecte filmat era un animal vivent, tenia més d’un metre i mig d’amplada i els movia per l’aigua a una velocitat d’uns setze quilòmetres per hora. La segona filmació fou realitzada per Richard Raynor durant una expedició al llac Ness, durant el matí del 13 de juny de 1967, resultant excepcional per la seva qualitat tècnica. Fou realitzada des de la part nord del llac, i mostrava una estela on a la seva punta apareixia de tan en tan un objecte sòlid que es va submergit davant  la presència d’una embarcació que s’hi acostava. Davant el seu estudi es va afirmar de que es tractava d’un animal vivent que podia assolir varis metres de llargada, sens dubtes un testimoni excepcional.

Richard Raynor al 1967

Al 1968 un grup d’investigadors va muntar a la vorera del llac un sonar digital d’investigació sectorial, el qual va investigar tota la zona que cobria durant 150 hores. El dia 28 d’agost va registrar la presència d’un objecte que emergia des del fons a una velocitat de 12 quilòmetres per hora. Els entesos varen considerar la possibilitat de que es tractés de bancs de peixos. El primer treball amb un sonar d’exploració a va portar a terme al 1969. Un scanner Honeywell fou muntat en un vaixell que recorria la superfície del llac de forma sistemàtica. El contacte més interessant es va realitzar el 10 d’octubre, a una profunditat que variava entre els 70 i 160 metres, l’objecte que era voluminós fou seguit pel sonar durant tres minuts, fins que de sobte es va perdre el contacte.

També al 1969 es va provar al llac el submergible Pisces, de la companyia Vickers Oceanics, el qual després d’arribar a fons va fer contacte per sonar amb una gran massa que es movia a gran velocitat i que davant de la presència del submergible va fugir. També al mateix any un altre submergible privat, el Viperfish, construït per l’americà Dan Taylor, va fer una exploració del fons del llac. Aquest últim anava equipat amb un dispositiu preparat per disparar uns dards especials per tal d’extreure mostres dels teixits de l’animal del llac, una vegada fora localitzat per radar. Malauradament però, el petit submarí no estava condicionat per navegar per aigües turbulentes i davant d’aquest contratemps va haver de desistir.

Preparatius del submergible Pisces

La fotografia submarina va començar a utilitzar-se com a sistema d’investigació cap el 1970. Les seves possibilitat en teoria eren enormes, ja que haurien de permetre obtenir tot un perfil complert de l’animal en estat submergit, a la pràctica però, l’aigua tèrbola i les limitacions dels equips submarins que redueixen el seu alcans, dificultaven la seva interpretació. 

Robert Rines de professió advocat, que havia llegit el llibre de Constance Whyte fou un dels més intrigats per aquella obra. Ja havia estat una vegada en el llac, però després de llegir el llibre va tornar allí i va interrogar alguns dels testimonis entrevistats per l’autora.  Rines es va interessar també pels informes d’alguns bucs, els quals manifestaven que havien tingut contacte amb per sonar amb grans cossos que es movien al fons del llac.

Aquestes noticies varen incitar a Rines a pensar en una forma completament nova de buscar a Nessie. Si es pugues adaptar un sistema als equips de sonar que quan aquest entressin en funcionament, automàticament encenguessin unes llum suficientment potents per il·luminar les tèrboles aigües del llac, es podrien obtenir fotografies subaquàtiques que possiblement resoldrien el misteri. Així que l’advocat en companyia de prestigiosos científics varen posar mans a l’obra, i unes potents llums estroboscòpiques foren connectades a un sonar d’immersió.

La nit del 8 d’agost de 1972, a la una de la matinada, els llums estroboscòpiqueses es van encendre. Rines i el seu equip que es trobaven a bord d’una embarcació ancorada a la vorera del llac, van veure a la pantalla del sonar el que semblava una grandiosa forma que nedaven sota l’abast de les càmeres i llums. Varen passar quaranta minuts. Llavors de sobte, les aigües de la superfície del Llac Ness es varen omplir de salmons que nedaven, saltaven i s’atropellaven esporuguits per escapar d’alguns invisible perseguidor.

Fotografies obtingudes amb la càmera submarina de Rines al 1972

Els llums es varen encendre, les càmeres automàtiques prenien fotografies, mentre que els expedicionaris emocionats, quedaven pendents dels resultats. Però les aigües estaven tant tèrboles que ni amb les llums estroboscòpiques que es van utilitzar es varen aconseguir  bones fotografies. Les de millor qualitat es varen enviar al institut de Tecnologia de Califòrnia, on varen confirmar la seva autenticitat. Encara que molt borroses, les fotografies mostrava el que semblava com una aleta com de balena, de forma romboïdal, un coll allargat com d’una serp i al cap un ull ben visible. Tot això podria prendre’s com la part anatòmica d’una bèstia d’uns nou metres de llargada aproximadament, habitant de les aigües i que guardava certa semblança amb un Plesiosauro, desaparegut fa segles. Si Rines estava encertat i la imatge corresponia a un Plesiosauro, aquests sens dubtes era el major descobriment de la història. Malgrat tot després d’examinar amb molta cura les fotografies obtingudes, un grup de científics britànics del Museu d’història Natural de Londres va declarar oficialment: “Les fotografies són massa confoses per permetre alguna identificació”. De totes maneres observis la gran semblança de la il·lustració amb la segona fotografia submarina obtinguda per Rines i el seu equip.

En 1976 Rines i el seu equip varen tornar al llac Ness, proveïts d’aparells de fotografia molt sofisticats i encara més precisos. Aquesta vegada la càmera submarina va descobrir la resta d’un esquelet, amb un coll llarg que descansava al fons del llac. A partir d’aquesta data es pot dir que els avistaments de Nessie han minvat o millor dit han estat nuls.

Aquesta impressionat fotografia fou aportada per l’escocès Anthoni Shiels, curiosament també doctor de professió, que segons va afirmar fou obtinguda a la matinada del dia 21 de maig de 1977 per ell mateix quan anava passejant per la vorera del llac, i possiblement sigui aquesta la darrera fotografia obtinguda de  nessie. Segons va afirmar, no era la primera vegada que havia vist alguna cosa a moure’s per la superfície del llac, i aquella matinava havia sortit de casa proveït d’una màquina de fotografiar amb objectiu especial de llar alcans. El possible animal es trobava a certa distància de la vorera del llac, i el que es pot veure a la fotografia es tracta d’una secció ampliada. Shiels va jurà davant notari que la fotografia que va fer és autèntica, afirmació que fou corroborada per un especialista en fotografia, després d’un minuciós examen efectuat.

Fotografia de Shiels 1977

La teoria donada per alguns criptozoolegs de que podria tractar-se d’un plesiosauro que hagués habitat el llac, naixent, reproduint-se i morin, durant generacions no és tant descabellada. Segons els experts al fons del llac Ness hi ha una xarxa de túnels subterranis que es connecten si i alhora amb altres llacs i directament amb el mar. La abundància de peixos que hi ha la llac feria que sigues un habitacle ideal per aquest tipus d’animals de costums marines. De fet l’origen de la notícia sobre les seves aparicions daten del segle VI, segons consta al capítol vint-i-set del llibre "Vida de Sant Columbano", publicat en 1857. Apart d’aquesta,  s’han enregistrat en lletra escrita casos de testimonis d'avistaments durant els anys 1853, 1871, 1885, 1902, 1903, 1904, 1908, 1910, 1912, 1914, 1917, 1923, 1929, 1932, essent al màxim esplendor durant el anys del 1933 al 1937.

Reproducció de Nessie

A l’esmenta’t llibre, s’explica que cert dia aquest sant escocès passejava per la vorera del llac on a les seves aigües es trobava nedant un home. De sobte les aigües es varen agitar i un grandiós animal semblant a una serp va alçar el seu cap per damunt de les aigües del llac i va començar a avançar cap al nedador. Llavors el sant veient el perill que l’home corria va cridar: ¿Allunyat monstre, no t’acostis a l’home! Davant aquestes paraules, l’animal es va aturar i es va submergir.

A l’actualitat, la recerca des restes orgànics fins a els 300 metres de profunditat constitueix un dels principals objectius de les expedicions d’investigació. Les dificultats d’aquestes operacions són considerables, però aquest sistema si s’utilitza de forma acurada serà decisiu. Si durant els darrers anys hi ha agut animals de grans dimensions als llac Ness, ara és el moment de descobrir la veritat.