La busca d’una explicació del enigma no va començar fins després de la revolució bolxevica. L’incentiu podia haver estat per motius financers. Un grup nord-americà havia començat a treballar al Cràter del Meteorit en Arizona per explotar-lo, probablement l’aeròlit més gran que havia caigut a la Terra.  El cràter feia un diàmetre d’uns 1.200 metres per 175 de profunditat. Al examinar mostres del material del cràter, es va poder observar que tenia un contingut d’un 93% de ferro i un 6,4% de níquel, amb evidents vestigis de platí i iridi. El govern soviètic que en aquells moments es trobava sota dificultats econòmiques importants, va pensar que els seus propis aeròlits podrien ser una font de ràpids beneficis, així que en 1921 la Acadèmia Soviètica de Ciències va organitzar una expedició a Sibèria sota la direcció de Leonid Kulik que llavors tenia 38 anys.

Leonid Kulik al 1921

Quan es preparava per l’expedició a Kulik es trobava embalant objectes amb antic fulls de periòdic, quan va observar que un dels fulls contenia una notícia de la caiguda d’un aeròlit. Kulik mai havia sentit a parlar d’aquest fet i va llegir l’article amb molt d’interès. Era el diari de Irkutsk, informava que un matí de juny a una petita població de nord de Kirensk, els camperols havien vist un cos molt brillant que baixava del cel verticalment cap avall durant uns deu minuts. Tenia forma de tub, és a dir era cilíndric. El diari deia a més que després de la caiguda es va formar  una espessa fumarada negre i es va escoltar com una mena de canonada, tot els edificis varen tremolar i al mateix temps una llengua de foc travessava el núvol. Els camperols espantats, creien que havia arribat al fi del món.

Kulik i el seu equip varen sortir de Petrograd (nom al qual fou batejada de nou la capital) al mes de setembre de 1921, sense saber exactament on es dirigien. En arribar a la estació de Kansk ràpidament va entendre que ni de bon tros estaven a prop d’on es va produir la explosió al 1908. Com a resultat d’un qüestionari que va fe córrer per tota la regió, va recollir un gran nombre d’informació personal dels fets viscuts. D’aquests testimonis de fets reals viscuts, va arribar a la conclusió que el meteorit havia tingut que caure molt més cap al nord, a prop de la conca del riu Tunguska Podkamennaya. Amb la informació recollida Kulik i els seus homes varen retornar a Petrograd.

HISTÒRIES ESTRANYES

Durant els cinc anys transcorreguts després del seu informe a la Comunitat Científica russa, Kulik va rebre més dades d’altres investigadors i nova informació de testimonis presencials, que donava la impressió de que la explosió fou molt més potent del que ell s’havia imaginat. Aquest informes varen confirmar la idea de que l’epicentre o punt de caiguda hauria de trobar-se al nord-est de Kanksk, en la regió del riu Tunguska. Així va entendre de que si volia descobrir el secret de la cosa que va caure allí, calia organitzar de nou un altre expedició i rastrejar la zona exhaustivament.

Entre els testimonis que va poder recollir n’hi havia de veritablement estranys, entre ells el dels habitants del poble de Strelka, on la seva gent estaven d’acord en que la explosió de 1908 havia portat una malaltia als rens, una mena de pústules que van aparèixer a partir de la explosió.

La direcció de la trajectòria de la bola de foc i la possible localització de la explosió, foren calculades pel físic A.V. Voznesensky en 1925, ex director del Observatori Magnètic i Meteorològic de Irkutsk. Voznesensky, va arribar a la conclusió que era molt probable que al lloc de l’impacte hi hauria alguna cosa semblat al cràter del meteorit que va caure a Arizona.  Aquest càlculs varen ajudar a Kulik a persuadir als membres de la Acadèmia Soviètica a autoritzar una nova expedició. Així doncs, el mes de febrer de 1927 Kulik i el seu ajudant Potapovich varen sortir cap a Kansk, i després cap a l’est, a la remota estació de Taishet. Des d’allí els dos viatgers varen anar cap al nord fins a Vanavara, una petita localitat. Quan varen arribar, varis habitants de la població varen explicar a Kulik històries interessants de la explosió, especialment de la gran calor que havien observat. S.B. Semenov, un camperol que es trobava assegut al porxo de casa seva mirant la explosió, la va descriure així: “Vaig veure una gran bola de foc que cobria una bona part del cel. Fou tan gran la calor que vaig sentir que no vaig poder quedar-me on estava, la camisa quasi se’m crema a la espatlla”. El punt de la caiguda tal com es va descobrir després, es trobava a 65 quilòmetres de Vanavara.

El tungú Ilya Potapovich

El 8 d’abril de 1927 Kulik , el seu ajudant Ilya Potapovich i una altre persona varen emprendre la marxa amb bèsties de càrrega pel camí que anava paral·lel al riu Tunguska Podkamennaya. Cap al vespre arribaven a la cabanya de Ojchen, un tungú amistós que els hi va donar aixopluc. Per Ojchen es varen assabentar de que es trobaven a la vorera mateix de la explosió. Després de descansar una nit varen carregar el seu equip sobre rens i varen continuar la marxa. Al cap de quatre dies creuaven el riu Makirta. Era el 13 d’abril de 1927. Des de la vorera del riu Makirta la petita expedició va contemplar un panorama increïble: les primeres senyals de la explosió de 1908.

Expedició de Kulik, el 13 d’abril de 1927

EL PUNT DE CAIGUDA

Fins i tot els troncs trencats que estaven en peu presentaven cremades a la seva fractura, la qual cosa indicava que aquestes no eren les produïdes per un incendi forestal, sinó el resultat d’una explosió de calor que havia socarrat i cremat tot instantàniament.

Dos dies després varen pujar per la falda de la taiga i des del cim d’un mont anomenat Jladni. El científic va poder observar tota la zona a molts quilòmetres a la rodona; va tenir per primera vegada la idea de quina magnitud havia estat la destrucció. El panorama era per quedar-se bocabadat. Fins on donava abast la vista s’estenia grandioses taques negres de bosc calcinat. Mirant directament al nord des del cim on es trobava, fins a una distància de deu o més quilòmetres fins l’horitzó, Kulik va veure que havia quedat poca cosa de la gran taiga, semblava alguna cosa sobrenatural.

Fins arribar a aquest punt, els supersticiosos guies tungús es varen negar a continua endavant, i a Kulik no li va quedar cap mes remei que retornar a Vanavara per a reclutar un altre grup d’ajudants.

		Després de deu dies de penosa marxa, durant els quals es varen veure obligats a obrir-se pas amb destrals, Kulik va establir el seu campament a una vall propera a la desembocadura del riu Churgima. Més cap al nord, hi havia segons li varen dir els guies,  una extensió pantanosa ano- menada Pantà del sud, que hauria d’ésser el lloc del grandiós cràter que esperava trobar.
Campament de Kulik	Arbres caiguts en posició horitzontal

L’ENIGMA

La informació recollida per Kulik va impressionar al tots els membres de la Acadèmia Soviètica de Ciències. La documentació aportada per Kulik en vers una explosió catastròfica ocorreguda vint anys enrere al remots boscos de Sibèria, va despertar el viu interès del experts, no tan sols a Rússia, sinó a tot el món.

Al donar-se a conèixer internacionalment els fets de la explosió de Sibèria, molts de països varen trametre a la Acadèmia Soviètica els registres de moviments sísmics i de grans turbulències enregistrades al 1908. La magnitud de la explosió fou tal que basant-se en els registre barogràfics de tot el món varen confirmar que la ona aèries de la explosió havien donat dues vegades la volta al planeta Terra.

Durant els anys següents es varen organitzar dos viatges més d’exploració a la regió de Tunguska, sota la direcció de Kulik. Durant la segona expedició, el grup va explorar una zona més amplia en torn al punt de caiguda. Kulik va examinar la taiga amb un detector magnètic amb la esperança de trobar vestigis de fragment meteòrics incrustats a la torba. Encara que alguns tungús deien haver trobat uns trossos estranys d’un metall brillant com la plata, els primitius instruments magnètics de Kulik no varen detectar res. Fallada la teoria de Kulik de trobar sota la taiga masses de material metàl·lic, es varen aventurar altres teories per explicar la catàstrofe.

Kulik i el seu equip

A principi dels anys trenta, els astrònoms F.J.W. Whipple, director del  Observatori Kew de Londres, i el rus I.S. Astapovich varen arribar independentment a la conclusió de que el projectil celest que va cremar la taiga al 1908 no fou un aeròlit, sinó un cometa gasós que no va deixar ni rastre de si després de l’impacte. L’absència del cràter i de fragments meteòrics al lloc de la explosió semblaven confirmar en principi aquesta teoria. Segons Astapovich, els brillants fenòmens atmosfèrics que varen seguir a la explosió pudien haver estat causats per la cua de pols del nucli d’un cometa petit, que es va llençar sobre la terra i va explotar amb una força superior a la dels grans huracans. Al mateix temps la ona explosiva d’alta temperatura causava la cremada a la taiga.

Si bé Astapovich es va acostar bastant en el seu càlcul de la immensa alliberació d’energia de la explosió (al anys seixanta, el químic Willard Libby, premi Nobel i els seus ajudants, varen determinar que la explosió havia estat equivalent a uns trenta milions de tones de trilita), la hipòtesi del cometa, no explicava la explosió de forma satisfactòria.  

El 5 de juliol de 1941, durant l’avanç del front alemany per territori rus, Kulik es va allistar a la milícia popular de Moscou, unitat de voluntaris formada per homes de certa edat, com ell que contava 58 anys. Per l’octubre quan lluitava en primera línia, fou ferit en una cama i fet presoner per l’exèrcit alemany. Traslladat a un cap de presoners, va agafar el tifus i va morir en abril de 1942.

UNA TEORIA FANTÀSTICA

Quan a l’agost de 1945 es va fer esclatar la primera bomba atòmica nord-americana sobre Hiroshima, el mon sencer es va assabentar per primera vegada de la destrucció que por causar una explosió nuclear. Aleksander Kazantsev nascut a Sibèria, membre de d’institut d’investigació de Moscou, era un dels científics russos que varen visitar la ciutat poc temps després d ela explosió. L’observació de les runes varen portar a la seva memòria vistes estranyament familiars que recordava haver-les vist abans. Hiroshima tenia molta semblança en molts aspectes a les fotografies que havia vist de l’àrea desolada de Tunguska.

A poc més d’un centenar de metres de la explosió de Hiroshima, es va trobar un grup d’arbres cremats i desproveïts de fulles, però que s’aguantaven en peu, iguals que els de Sibèria. No s’havien tombat perquè la explosió va venir directament des de sobre. El núvol en forma d’un gegantesc fong i la pluja negre que va caure després de la explosió eren semblants, segons afirmaven els testimonis, com la que s’havia vist a Rússia després de la gran explosió.

¿Una bomba nuclear en 1908?, això no tenia cap sentit. Però per a Kazantsev hi havia una explicació. Una possible nau que provenia de l’espai hauria perdut el control i hauria caigut a Sibèria, explotant en el aire. El professor Fèlix Ziguel, que ensenyava aerodinàmica a l’Institut d’Aviació de Moscou, va afirmar que “en els temps actuals la hipòtesi de Kazantsev és la única realista, ja que explica l’absència d’un cràter produït per l’aeròlit.

¿Podia haver sigut nuclear la explosió?, aquest interrogant va conduir al científics soviètics a una activa recerca de més informació que pogués subministrar respostes concretes.

NOUS INDICIS

Un explosiu químic com la trilita detona en una única i voluminosa expansió d’energia, on la ona de xoc travessa estructures i segueix avançant ràpidament cap endavant. Per el contrari, una explosió nuclear es desenvolupa mitjançant una cadena de destrucció que la fa molt més devastadora. Primer ve el resplendor i la calor d’una onada tèrmica que explota amb la velocitat de la llum a una temperatura de tres-cents graus centígrads.  Tot seguit arriba la onada de xoc; la pressió xafa les cases a quilòmetre i mig a la rodona. A tot això li segueix una altre ona secundària, que pot ser fins a vuit vegades més gran que la primer explosió. Mentre, a l'interior de la bola de foc nuclear, la corrents ascendent d’aire sobre escalfat i la violència de la fusió atòmica han creat el buit. L’aire és atret cap a l’interior del globus ascendent de foc, la qual cosa fa caure tots els edificis que es trobin encara en peu, llençant les runes pels aires. Materials incandescents incendiats per la ona tèrmica són xuclats  cap a munt, creant l’holocaust d’una autèntica tempesta de foc.

Tots aquest fenòmens, la ona tèrmica, les ones de xoc primària i secundària, el dany causat pel buit, i finalment la tempesta de foc, varen deixar marques evidents, tan a Hiroshima com a Sibèria. El testimoni dels supervivents japonesos i les narracions dels testimonis presencials de Tunguska coincidien notablement en tots els aspectes; el brillant llampec al cel més brillant que el sol fou acompanyat per una calor terrible, i després per una ona de xoc. A Hiroshima, la explosió va encendre la fusta a una distància de quilòmetre i mig, a la planura de Tunguska la ignició es va produir fins a una distància de dotze a quinze quilòmetres de punt de caiguda. Les autoritats soviètiques i els experts nord-americans, com el professor Willard Libby, varen calcular que la potencia de la explosió va alliberar la energia equivalent a trenta megatones, 1.500 major que la de Hiroshima.

Al 1959 un equip procedent de Tomsk, sota la direcció de G. Plejanov, varen passar sis setmanes reunint mostres de plantes i del sòl d’on havia ocorregut la explosió. Les  mostres foren analitzades amb aparells molt sensibles , resultant de que totes les mostres recollides tenien un alt contingut de cesio-137 radioactiu.

TRAJECTÒRIA DE L’OBJECTE

l I perquè no?. El problema de les trajectòries diferents es va solucionar. Amb un resposta sorprenent,  les dues trajectòries eren exactes!. L’objecte havia canviat de direcció  durant el seu vol sobre Sibèria. En la fase final del seu desens, l’objecte  s’acostava des del est, llavors sobtadament va canviar de rumb cap a l’oest abans d’explotar. Abans de fer-ho, l’objecte va descriure a l’atmosfera un ampli arc d’uns sis-cents quilòmetres de longitud, la qual cosa podia ser ben bé una maniobra d’aproximació i aterratge.

A través de les dades aportades pel testimonis i de les dades obtingudes per les estacions de sismografia, varen comprovar que l’objecte es movia del sud-oest al nord-est. A través de noves investigacions sobre el terreny varen permetre comprovar que hi havia signes imminents de que l’objecte havia vingut en direcció est sud-est. Al principi era impossible resoldre el problema esenes d’observacions per separat i totes dignes de confiança presentaven ambdues trajectòries de vol, quan era evident que un mateix objecte no podia aparèixer simultàniament a dues localitat diferents, distanciades per centenar de quilòmetres entre si.  I perquè no?. El problema de les trajectòries diferents es va solucionar. Amb un resposta sorprenent,  les dues trajec-tòries eren exactes!. L’objecte havia canviat de direcció  durant el seu vol sobre Sibèria.

Trajectòria descrita per l’objecte

 L’OBJECTE ERA CILÍNDRIC

Seguint les investigacions, cap els anys seixanta el professor Fèlix Ziguel, va recordar que centenars de testimonis oculars varen observar l’objecte de forma cilíndrica que queia del cel i immediatament varen escoltar l’ensordidor soroll que produïa, la qual cosa només hauria estat possible si la seva velocitat fora una mica més que la del so. El geofísic soviètic Zolotov va fer posteriorment unes apreciacions més precises. Comparant l’afecte de la ona balística i la força explosiva observada en el arbres de la regió, va calcular que por abans de produir-se la explosió la velocitat de l’objecte no passava de dos i mig a tres quilòmetres per segon: uns 10.500 quilòmetres per hora.

Si  l’objecte que va caure a Tunguska hagués travessat l’atmosfera a una velocitat de cinquanta a seixanta quilòmetres per segon, els observadors l’haurien vist abans d’escoltar el soroll , de la mateixa manera que escoltem un tro després de veure el llampec. La velocitat final no podia ser superior a la de dos o tres quilòmetres per segon, doncs del contrari els observadors no haurien pogut apreciar la forma exacta de l’objecte. 

Durant els anys 1959 i 1960 la creença de que l’objecte que va caure era artificial cada vegada es tornava més creïble.  A.Y. Manostskov, projectista d’avions, va realitzar un càlcul de trajectòria i caiguda de l’objecte coincidint amb els càlculs fets per Zolotov, segons els quals l’objecte tenia que haver arribat a una velocitat molt més inferior que la d’un meteorit natural. Els aeròlits cauen a la nostra atmosfera generalment a una velocitat de quinze a vint quilòmetres per segon. En canvi l’objecte de 1908 ho va fer-ho a una velocitat molt més baixa, i que al acostar-se a la Terra, la havia reduït a uns vuit-cents mestres per segon, fet comparable a un transbordador espacial actual.

UN VISITANT CÒSMIC

La situació actual és que es compren la naturalesa de la explosió, però no la seva causa. La majoria d’investigadors de tot el món, coincideixen que la devastació de 1908 fou originada per una explosió nuclear de gran escala. Queda en peu l’interrogant difícil de resoldre i fins avui dia no contestat a la llum de cap causa natural coneguda. Com és possible que pogués originar-se una explosió atòmica, en una època en que la humanitat posseïa una comprensió limitada de la física nuclear i no tenia cap capacitat de produir una bomba atòmica?.

Serà il·lusori o irracional acceptar que, en alguna distant galàxia un altre civilització estigués investigant el firmament en busca  de noves civilitzacions. Una vegada que acceptem aquesta possibilitat (acceptada per molts científics contemporanis) podrem imaginar l’element que falta en aquest gran trencaclosques. Aquesta imatge serà purament especulativa, ja que no existeix cap prova absoluta, malgrat tot, és plausible a la llum de la ciència.