La magnitud del desastre que afecta, com a fet mes cridaner de cara a l’opinió pública, el Parc Nacional de Doñana, és de tal envergadura i importància que hauria de remoure les nostres consciències ambientals adormides fins a la desesperació per aquesta agressiva i destructora societat de consum en què vivim immersos. M’explicaré.

Si deixem de banda la manca de seguretat i control d’un embassament superior als cinc milions de metres cúbics d’aigües àcides, i la consegüent desfeta de la revinguda, tenim que la miseria ética i el desconeixement de les interaccions ambientals que poden donar-se en els nostres fragils ecosistemes, ha produït tota una serie de declaracions per part de polítics i tècnics al seu servei: "el Parc Nacional se salvarà", afirmava la ministra Tocino, amb el cabell enlluernat de laques tòxiques; "la culpa la té la Junta d’Andalusia"; "els responsables són els polítics estatals i institucions com la Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir"; "tot està controlat" (sic)... Declaracions aquestes que, cal dir-ho ben fort, són un insult al sentit comú i una vergonya miserable.

Qualsevol ciutadana o ciutadà mínimament informat coneix gracies al fet que la comunitat científica avui divulga com mai els seus coneixements i avanços de manera, a més a més, agradable i didàctica- que les interconnexions dels sistemes naturals fan que les aigües àcides i els metalls acumulats en aquestes i en els fangs que han corregut aquests dies pel riu Guadiamar camí de Sanlúcar de Barrameda, a més de la brutícia superficial, que contamina visualment, hagen malmés per a un futur d’anys incalculable, els sòls i aigües subterrànies de Doñana.

Però, l’engany a l’opinio pública no acaba ací, els límits estrictes del Parc Nacional salvats del corrent de "merda" superficial no poden sobreviure sense la qualitat ambiental, avui arrasada, del Parc Natural del Doñana, que protegeix el seu entorn més immediat. Es tracta de quatre àrees separades entre si i que envolten el Parc Nacional. Sumades les seues superficies, abracen una extensió similar a la del Parc Nacional. Dos d’aquestes han estat afectades directament pel discórrer del riu Guadiamar. A aquestes acudeixen diferents espècies d’aus a menjar, criar i desenvolupar la seua vida. I és que la natura no entén de fronteres administratives, i menys encara la fauna del parc.

Però hi ha una altra qüestió que pense que hauria de quedar ben clara. I és que hom creu que desastres com el de la riuada solament ocorren puntualment, i que tot està controlat. Però no és així: la riuada tòxica la tenim cada dia i a cada passa, i tan sols l’existència d’informació objectiva que hauria arribar de manera fluida a la gent, podrà aturar revingudes que tenim ben aprop ací a casa també els valencians. Uns exemples.

Cada dia són milers les tones de productes químics de síntesi que contaminen les nostres terres i aigües subterrànies, mitjancant un tipus d’agricultura intesiva que s’aprofita de la desinformació actual dels agricultors, per vendre’ls autèntics verins, que ells s’encarreguen, com si d’una plaga bíblica es tractara, de repartir de manera escrupulosa sobre les nostres terres més fèrtils, fet que implica en segona instància la contaminació de la major part dels aqüífers (avui ja quasi cap dels aqüífers litorals poden ser emprats per a abastir d’aigua els nostres pobles).

Cada dia són centenars les fàbriques que continuen abocant de manera il.legal les seues aigües residuals tòxiques i perilloses als nostres rius i sèquies. I si no d’on creieu que vénen les aigües que produeixen les mortandats a l’Albufera de València o al Fondó d’Elx de manera periòdica?

L’altre dia va ser a Segorbe: una filtració de gas-oil. Cada dia els abocadors controlats i incontrolats de residus contaminen més i més sóls i aigües.

I Cofrents?. La bassa on són emmagatzemats els residus radiactius pot "desbordar-se" en qualsevol moment, si és que no està desbordant-se ja des del moment en què aquesta es troba quasi en estat de saturació, i que la societat no sap encara què fer amb aquests perillosos i quasi eterns (a escala humana) residus.

Deu, quina putada!!! Per a quan una vaga general per tal de preservar els ecosistemes naturals, pares i mares del nostre present i del futur dels que venen darrere?.Tot misèria humana, misèria de la que tots som reponsables de manera més o menys directa.

PACO TORTOSA