Els emprenedors

 

Alguns fragments de la novel.la:

 


Aquí us presento la primera novel·la que m’han publicat. La veritat és que estic força content d’haver guanyat el premi Despuig, ja que sense ell no sé si hauria sortit mai a la llum.

 

 


Compra on line la novel.la aquí 

portada

Els emprenedors

Montflorit Edicions. Cerdanyola, octubre de 2004

 

Com vaig començar a escriure-la

La meva primera intenció havia estat escriure un relat pornogràfic i enviar-lo a un concurset literari d’aquestos que organitzen pels pobles. Vaig pensar que amb els amics ens en riuríem molt en pensar la cara que farien en llegir-lo els membres del jurat –habitualment són d’aquesta gent que hi ha en tots els pobles, benintencionada i preocupada per la literatura catalana i per fer país (en fi, gent de la ona convergència, per entendre’ns) (si us plau, no em considereu un malparit o un cregut, encara que ho sembli pel que acabo d’escriure, habitualment els hi tinc molt de respecte a aquesta gent, només tenia ganes de riure una mica)

La cosa és que em vaig posar a redactar sense tenir massa idea del que sortiria. Però a mesura que anava muntant la història se m’acudien més personatges, perfilava millor el moment històric del relat i m’anava oblidant de la intenció provocadora-pornogràfica inicial. Vaig començar a documentar-me i em vaig disciplinar per a mantenir una seguida amb l’escriptura (sóc una mica peresós i molt dispers). Vaig decidir aixecar-me tots els dies a ¾ de set i escrivia quasi bé 1 hora fins que me n’anava a l’institut on dono classes de filosofia a les 8 del matí. Era graciós tenir els alumnes de 2º de batxillerat somnolents mentre impartia la classe, no se n'adonaven de les ganes de riure que de vegades m'entraven perquè el meu cap se n’anava al que acabava de teclejar. M'entraven temptacions d'explicar-los-ho, però no era el moment, havia de preparar-los per a la Selectivitat.

Tornar dalt

Intencions de la novel·la

No sé si això de les intencions serà massa pretensiós. La intenció fonamental ha estat el gaudir de l’escriptura. Fins ara jo bàsicament havia estat lector, i llegint m’ho he passat molt bé. Una de les coses que més feliç m’ha fet ha estat les novel·les de Jorge Amado. Doncs el que vaig voler fer en aquesta història fou escriure la novel·la que a mi m’hagués agradat llegir. La meva confiança és que el lector també hi frueixi.

 Altres intencions han estat plasmar algunes de les coses que he anat aprenent, potser per a divulgar-les. Per exemple durant molt de temps he col·laborat amb Amnistia Internacional, per això al relat surt la Escola de les Amèriques, un centre de formació de torturadors que els EEUU van muntar per entrenar els militars d’Amèrica Llatina. He posat unes quantes coses més de política, perquè penso que la vergonya i ignomínia del franquisme ha caigut massa prompte en l’oblit. És quelcom que jo conec més per investigació bibliogràfica que no pas per vivència directa, però quan en els llibres llegia sobre el tema m’indignava, no tant per la figura del general sinó pels personatges que van enfilar-se sota la seva fèrula i hi donaven suport.

Totes aquestes coses he tractat de posar-les sense perdre el sentit de l’humor, d’aquí que espero que la novel·la resulti atractiva al lector. Una de les pel·lícules més admirables que mai he vist ha estat “To be or not to be” de Lubitsch. És divertidíssima, però se’n riu de quelcom que no té gens de gràcia: l’ocupació de Polònia per part dels nazis, amb tots els horrors que va comportar. I la pel.li em sembla que es va fer en plena invasió, quan encara no estava gens clar que els alemanys perdrien, cosa que li dóna més mèrit. Que d’un període tan negre de la història de la humanitat es pugui fer una obra tan bona és un exemple a retenir. Per aquí he tractat d’anar jo amb la novel·la.

Una altra de les intencions d’aquesta novel·la ha estat fer un homenatges al que jo anomeno “els meus germans grans”. Per la meva edat jo no vaig córrer mai davant la policia de Franco ni vaig haver de trencar de manera tan sorollosa els tabús heretats d’una època tan repressiva. Per a mi tot això ha estat com en altre temps els nens escoltaven batalletes dels avis (el meu iaio sempre em contava les vivències i amargors que va haver de passar quan la Guerra Civil del 1936 al 1939). Els dic els germans grans perquè només tenien uns poquets anys més que jo, però van ser els primers que van follar amb la núvia sense estar casats (o follar perquè sí), els primers que van fumar porros i van provar altres drogues, en fi, que es van llençar a viure i explorar amb el consegüent xoc amb l’establert. Sentint-los, de vegades, pensava que s’ho havien passat millor que nosaltres i que s’havien divertit més; també és cert que van cometre més errors, tant en política (amb aquesta democràcia i autonomia que tenim per ex.) com en la vida personal. Els que vam venir desprès crec que ho vam tenir més fàcil, perquè ells havien obert el camí i nosaltres teníem més perspectiva per a no caure en els errors i excessos en els que alguns d’aquells pioners van anar a parar.

Ara que m’he fet més gran (ja he complit els quaranta!) veig que de tota manera tothom sempre comet errors i que les èpoques no són tan diferents unes de les altres. Ara però no vull desenvolupar aquest tema.

Tornar dalt




 

 



 

Els personatges

 Com he posat a la nota a la novel·la del final, tots els caràcters principals han estat inventats. M’he sentit més còmode escrivint sense que hi hagués cap identificació emocional amb ells . És per això que pertanyen a una època que no coincideixen ni amb la meva edat (és l’època en que jo vaig néixer) ni amb la dels meus pares ni amb la dels meus avis, sinó que estan entremig d’ambdós. En la mateixa nota ja explico quins són els personatges històrics, la majoria gent prou nefasta.

L’únic personatge que no ha estat completament inventat ha estat el filòsof Gilles Guattareuze, una facècia en la que combino el nom dels famosos filòsofs francesos Gilles Deleuze i Felix Guattari. El personatge d’Olivier Renaud potser és el que pot tenir més trets biogràfics meus –en tant que jo també he estudiat filosofia; Recordo que de vegades, a classe, amb un professor (que ara escriu a la premsa i m’han dit que és un ideòleg del PSOE-¿?-) tampoc entenia res del que deia perquè em semblava només amollava poca-soltades. Amb aquest personatge he volgut fer broma d’aquests filòsofs francesos tan “chic” i embullats, per això he posat amb tota la intenció aquella cita incomprensible de Lacan. La cita la vaig treure del llibre de Sokal i Bricmont “Impostures intel·lectuals”, obra que vaig llegir amb molt de plaer, on posa en solfa part de les mistificacions cientificoides de les que tant  han abusat –i han confós- els estructuralistes i postmodernistes (la majoria francesos).

La parella de guàrdies civils –aquests sí que són inventats- els he posat el nom de Riobaldo i Diodoro en honor de la novel·la “Gran Sertão: riberes” de João Guimãraes Rosa. El protagonista es diu Riobaldo, i alguns han dit que és el Faust de Minas Gerais o el Hamlet del Brasil interior; és una obra que tracta d’uns bandolers virils, valents i violents, i Riobaldo té una relació molt particular amb un altre bandit (al final de la novel·la hi ha una sorpresa) anomenat Diadorim -tots molt machos.

Els demés personatges, tan noms com caràcters sí que me’ls he inventat –encara que òbviament estan construïts a partir del que jo he pogut veure, m’han contat o he investigat. A una protagonista l’he anomenada Cinta Curto perquè el nom de Cinta és el més comú de Tortosa i el cognom Curto també és molt abundant, igual que els altres cognoms dels personatges (Tafalla, etc.). Els malnoms d’alguns personatges els he tret del llibre “Dites, cobles i rondalles” editades el 1992 pel Servei de Català de Tortosa i que recull els premis d’un concurs amb el mateix títol.

Tornar dalt

 



El context històric

Documentar-me per escriure la novel·la em va donar feina. De tota manera  tinc un esperit encuriosit i això d'anar llegint llibres d'història i altres sobre els anys seixanta em va agradar. Bé, caldrà relativitzar això de que em va agradar, doncs em suscitava força indignació moltes de les coses que llegia que es van esdevenir en el franquisme. Algunes les he aprofitat per presentar-les a la novel·la sota l'embolcall de la broma o l'humor, tot i que llavors no devia fer gens de gràcia. Exemples són les tortures de quan la repressió de la vaga minera del 1962 (encobertes per Manuel Fraga Iribarne -que ara ens el presenten com un demòcrata!) de la pàgina 47 o la corrupció de les llicències d'importació quan l'època de l'autarquia de la pàgina 86. També el paper de la gent de l'Opus apuntalant un règim infame i les lluites que van tenir amb els falangistes, com he reflectit en alguns capítols de la novel·la.

El que he posat sobre l'escola de torturadors del Canal de Panamà de la pàgina 48 ho he tret del treball que he fet amb Amnistia Internacional. Ara aquesta escola ja la van tancar, a  www.soaw.org expliquen el que va ser.

El títol de la novel·la "Els emprenedors" l'he tret del Nòbel d'economia Joseph Schumpeter, on analitza aquesta figura com element bàsic de l'economia. Les seves teories van influir en els tecnòcrates (la majoria de l'Opus) que als anys seixanta van implantar des del govern els "Planes de Desarrollo". La introducció de la novel·la, que és la conferència sobre economia que imparteix Onofre, l'he construït a partir de l'article que l'Enciclopèdia Britànica dedica a Schumpeter

Una de les coses que es van esdevenir en la dècada dels seixanta va ser la popularització de la marihuana de la mà de la cultura hippie. El consum d'aquesta planta havia estat prohibit als Estats Units feia unes dècades per uns motius absurds que ja he explicat al capítol de la pàgina 46. Després -com amb altres drogues- van exportar la prohibició arreu del món. El personatge real d'Anslinger -un Torquemada del s. XX- amb les seves obsessions delirants que tant de mal han fet i l'explicació de com es va produir aquesta croada –una autèntica cacera de bruixes, encara vigent, tot i que em sembla que la racionalitat es va obrint pas en aquest tema- ho he tret dels llibres de Antonio Escohotado (Historia de las drogas, la cuestión del cáñamo, i altres) on ho explica molt bé.

Tornar dalt

 



El llenguatge

Una bona crítica que alguns amics m’han fet de la novel·la és per què l’he escrita en oriental. La resposta és prou simple (i trista): no en sé prou. Donat que la història transcorre a Tortosa i les Terres de l’Ebre hagués estat bé escriure-la en el dialecte d’aquí. La veritat, tanmateix, és que ja em va donar prou feina el simple fet d’escriure la novel·la. M’ho he passat bé escrivint-la, però ha estat una batalla amb la llengua. Una cosa és utilitzar la llengua per a parlar, per a donar classes, per escriure cartes als amics, per escriure articles a la premsa o per escriure altres coses més personals. Una altra cosa ha estat usar la llengua per escriure una novel·la que la volia destinada a ser impresa i oferida al públic. Quina feinada! Tot i així no estic satisfet del tot; escriure-la, entre altres coses, crec que ha fet que m’adoni més de les meves limitacions. Si a tot això s’hi hagués afegit el treballar el dialecte occidental encara hauria estat més feixuc. Per això, per una qüestió de peresa i de competència, vaig decidir escriure-la en estàndard oriental –excepte els diàlegs dels personatges. M’adono que escriure és un ofici que s’adquireix amb la pràctica. Bé, aquesta és la meva primera obra publicada, espero que més endavant –si surten més coses- la llengua sigui més fluïda, més arrelada a la gent, més transparent.

Tornar dalt

 

 

 


Tornar a la pàgina principal