Febrer

Les dunes em cremen el fred dels llavis

quan la destral mulla la llum dels focus.

Senyals de fars, i la mirada em fot

flames de les pestanyes a la cara.

Tens la mirada rara, com d’almívar,

quan em crides. Ets els ulls que em dibuixen.

Respiro vidres quan em respires.

Et trobo l’alè al quer de les cuixes.

Sóc perquè m’enfoques. Ets ser perquè em respires.

Ars poetae

Si et fes a la pell una fenedura,

el crepit dels intersticis al trot,

aboiaria la sang que et motllura

els raïms del teu passat visigot.

I ets tot tu, sol, al pòlder ignot,

davant del sol que intrèpit et tonsura.

Busques els lloms inaudits i no et fot

el tot tu, tot llom, tot literatura.

Ad infinitum

En quina boia m’aferro? En quina

cala desguassaré? La llum m’embruta

la pell i la riba se’m difumina

quan hi entra l’esguerro. Atura la ruta

a despit que el cop de mar s’afina,

prepara calç i roba ben eixuta,

pots trobar-te a ca la Proserpina!

Qui de tu i ella porta la batuta?

Pensa que a la llença no hi ha quinina

i amb el teu bastiment no hi pot haver gruta

per explorar amb reserva de benzina.

Deixa l’art, que t’espera la cicuta.