Espigolo el cel amb les puntes dels dits

i carrego d’oxigen els pulmons

mentre els núvols m’acaronen les orelles.

Des del terrat de l’edifici

l’asfalt és una bogeria

de formigues de colors i cotxes de joguina.

(El buit a l’estómac i l’aire

que pica fort a les temples.)

No hi sóc per vici ni per por,

ni tan sols per covardia:

el desig sempre és més fort que la raó

per molt que ens obstinem

a fer-nos creure el contrari.

El buit m’atrau, em crida,

em demana que desplegui les ales…

però els peus premen fort

contra el terra i les ungles

es claven al ciment roent:

la raó ara em guanya la partida.

No em buscaves en les tardes d’hivern

quan perdia els dies pels carrerons obacs,

hipnotitzada rere la seva olor d’ametlles tendres,

quan la teva presència m’hagués estalviat

quilos de tristesa i grams de bogeria.

Te m’acostes ara que l’orgull ja no brama

i que et sóc vulnerable.

Ho faig / No ho faig

Una vegada més la indecisió

s’està a la punta dels dits i dels cabells,

com quan em deies

que dins la mar els peixos

són de vidres de colors…

i a mi em fa por l’aigua.

La sensació deu ser coneguda:

precipitar-te al no-res, xuclada

per la força de la gravetat,

amb l’aire petant-te a les dents

i la pressió desfigurant-te les galtes,

com quan ets en una d’aquelles

atraccions suïcides que han

construït rails en l’aire.

Però sé que si hi pujo

quan arribi al final

ja no em tremolaran les cames.

Ancorada al pou de les contradiccions

les hores són minuts interminables.

M. Rosa Escoda