Tarragona Fondistes al cim de la Península

 Diego Antón (30) i Rafa Casellas (27) van prendre part el passat dia 8 de Setembre al IV Cross Alpino de Trevélez (Granada) de 23 Km i 4.000m de desnivell acumulat que coronava el cim del pic Mulhacén (3.482m), sostre de la Península Ibèrica.

 Trevélez (1.482m) és conegut per dues coses. La primera per les seves excel.lents condicions per a la cura de pernils i embotits gràcies a les seves temperatures baixes i seques. La segona per ser al peu del pic més alt de la Península Ibérica: el Mulhacén, de 3.482 m. Aquest pintoresc poble de La Alpujarra granadina, al cor de Sierra Nevada, va ser el punt de partida d’aquesta cursa d’atletisme alpí puntuable per a la II Copa d’Espanya de carreres de muntanya.

Diuen que l’alta muntanya és traicionera i imprevisible quan parlem de condicions metereològiques. Si a això hi afegim un desnivell de 4.000 m, un terreny àrid, abrupte i ple de pedres, és fácil deduir que la cursa de la que parlem no va ser pas un dolç passeig per la muntanya. El cert és que les característiques de Sierra Nevada ens van sorprendre positiva i negativament. Positivament per aspectes com la riquesa d’aigua i la majestuositat i l’alçada dels seus cims a no més de 80 Km de la línia de la costa. Negativament per l’aridesa de les seves terres, amb molt poca vegetació, terreny semidesèrtic i pedregós i temperatures molt extremes. El que estava clar era que estàvem davant d’una de les curses més dures de les que es corren al territori espanyol. La distància no era excesiva (23 Km) però sí el desnivell acumulat (quasi 4.000m), la dificultat tècnica del circuït (veure gràfic) i el perill de qualsevol canvi en el temps de forma ràpida i inesperada especialment al cim. La pujada la vam fer de forma progresiva i sense masses problemes. Però va ser als últims 500m de desnivell (darrers 2 Km d’ascensió abans de fer el cim) quan la muntanya va mostrar la seva fúria cap els participants. Unes ratxes de vent molt fortes unit a una temperatura fresqueta van fer que la sensació de fred s’accentués. Va ser com a una declaració de poder i domini per part de la muntanya davant de la “invasió” que estava patint per part dels 300 participants de la cursa. Per tant, no ens va quedar altre remei que, un cop arribats al cim, fer dues fotografíes ràpides i emprendre el camí de baixada sense entretenir-se per tal d’evitar una congelació dels “membres” més sensibles. La baixada va ser una altra història. Mentre anàvem recuperant temperatura, el terreny era perillós també pel fort desnivell (en uns 11 Km baixàvem 2.000 m de desnivell), molt pedregós (làmines de pissarra solta) i lliscant. Amb un cos malmès pel fred passat i unes cames carregades per l’escalada anterior, calia anar amb compte per tal de no perdre els reflexes i cometre un error que ens costés car. Els darrers 5 Km van ser enganyosos. Al quilòmetre 18 ja vèiem el poble de Trevélez als nostres peus però encara quedava una de les parts més traicioneres del circuït: un descens abrupte  amb contínues “Z” amb molta pols i pedres soltes. Una autèntica tortura. Quan la fatiga ja fa acte de presència a tot el cos, aquests darrers quilòmetres van posar a prova la nostra fortalesa no només física sinó també mental. Però el més dur ja estava fet i en uns minuts ja vam entrar al poble amb aquella olor a pernil curat característica. Van ser 4h 06’ amb molt de fred i pedres però amb l’orgull d’haver tingut a un país als nostres peus i d’haver-ho fet en nom de Tarragona Fondistes.

 Diego Anton i Rafa Casellas, socis de Tarragona Fondistes.