LA BATALLA DE L'EBRE
 
La Batalla de l'Ebre fou una operació militar insòlita: es va creuar un riu que apareix davant els ulls com un monstre perillós, que espera impacient per engolir moltes vides, amb unes forces franquistes perfectament possessionades a l'altre costat. L'operació fou preparada mesos enrera, es traslladaren barques de la costa a l'interior, se'n construïren de noves, i els soldats aprengueren a remar, nedar i a construir ponts i passeres.

La Batalla va iniciar-se a les 0,15 hores de la matinada del dia 25 de juliol de 1938, festa de Sant Jaume, quan l'exèrcit republicà va començar a creuar el riu per diferents punts entre Mequinensa i Amposta (fins aleshores restava situat a Mequinensa, Vinebre, Garcia, Móra la Nova, Ginestar, Rasquera, Benifallet, Tivenys, Tortosa i Amposta). El silenci era absolut, la mirada d'aquells homes posada al cel, el pensament amb la família... les terres del Matarranya, la Ribera d'Ebre, el Baix Ebre i la Terra Alta van veure la major acumulació de forces combatents de la història de Catalunya i van amarar-se amb la sang de moltes desenes de milers d'homes.

Per la zona Nord (Mequinensa-Faió) l'exercit republicà tingué un èxit inicial, travessant el riu i formant una bossa que aguantaria fins a primers d'agost. EI que en principi es considerà una victòria per a les tropes republicanes va esdevenir després una de les més sagnants de les derrotes. La 42 Divisió republicana va ser l'encarregada de creuar l'Ebre per la zona de Mequinensa-Faió amb les Brigades 59, 226 i 227. El dia 25 de juliol la divisió comptava amb unes forces de 9.500 homes i el dia 6 d'agost, quan va tornar a creuar l'Ebre, li quedaven solament uns 3.500 homes. La resta s'havia quedat per sempre a aquella terra, 6.000 homes morts en 12 dies només en un dels tres fronts! Els dies 1, 2 i 3 d'agost començà la contraofensiva franquista a tot el front de Mequinensa-Faió, Alt dels Auts, Satué (sota la carretera de Maella), Gilabert, bassa del Señor, vèrtex Aubera, vall de Granada, costa de la vall de la Vila, Mas de Peransó, Montnegre, vall de Tamariu, Boqueretes, Paransó, Valdurrera... Es van succeir atacs, contraatacs, ofensives, contraofensives, xocs frontals... cota perduda, cota recuperada.

En una altra acció, al sud, es trobà amb serioses dificultats i foren deturades a l'altura d'Amposta on tingueren que repassar el riu ràpidament, tornant al punt de partida, això si...!, ja també amb moltes baixes d'homes... (mai més ben dit, aleshores, la vida d'una persona, no valia res...)

Per la zona central l'operació fou un èxit (també inicial). El pas del riu entre Riba-roja i Benifallet va agafar per sorpresa les forces franquistes i el front s'enfonsà a favor dels republicans: Ascó i Fix foren ocupats, i progressivament caigueren també en poder dels republicans Móra d'Ebre i l'ermita de Sant Geroni, Benissanet, Miravet, el Pinell de Brai, Bot, Prat de Comte, el riu Canaletes, l'ermita de la Fontcalda, la Fatarella, les Camposines, Corbera d'Ebre, l'ermita de Santa Madrona i les serres de la Fatarella, Perles, la Picossa, Cavalls i Pàndols. Les forces republicanes van arribar als afores de la Pobla de Massaluca. A Vilalba dels Arcs van arribar a ocupar el cementiri; a Gandesa van arribar també a les parets del cementiri, la cooperativa agrícola i les primeres cases de la població, doncs es tractava d'un important nus de comunicacions entre Aragó i València. En 48 hores s'havia obert una bossa de 50 quilòmetres de fondària. Les operacions inicials havien estat un èxit, però ja no es passaria de Gandesa. El comandament franquista va ordenar la màxima resistència i començà a enviar reforços. La Batalla de l'Ebre entrava en una nova fase, la més dura, amb l'atac constant de l'aviació alemanya durant els quatre primers dies de l'ofensiva, amb terribles accions aèries al damunt de les mateixes concentracions d'efectius (els ponts i passeres republicanes, que es destruïen durant el dia i es tornaven a refer al llarg de la nit), amb bombardeigs des del matí fins a la nit (300 avions cadena i caces van arribar a realitzar fins a tres serveis diaris). Va haver-hi jornades en què l'aviació va tirar unes mil tones d'explosius, el que suposa un foc completament devastador. La quantitat de bombes d'aviació i de granades d'artilleria que van caure a la riba i al mig del riu Ebre va ser d'unes 60.000. L'obertura dels embassaments de Tremp, Camarassa i Terradets, que va fer pujar molt el nivell de les aigües, dificultava l'arribada de reforços i subministraments als republicans, que a més rebien un suport aeri insuficient. L'exèrcit republicà es va veure obligat a posar-se a la defensiva, però amb el riu a l'esquena. Els combats van ser molt durs i la pressió no va minvar fins a primers d'agost.

L'exèrcit franquista, amb l'arribada d'importants reforços, va iniciar les seves contraofensives per recuperar el terreny perdut. Aleshores es van produir les batalles més dures i aferrissades, els enfrontaments més sagnants i cruels, frontals, amb una gran concentració d'artilleria i intensos atacs aeris. Fam, set, molta set i una calor sufocant que podria els cadàvers, provocant un ambient irrespirable. Punta Targa, Puig de l'Àliga, Gaeta, Quatre Camins, Vall de Canyelles, Santa Magdalena, Santa Madrona, serra de la Vall de la Torre, Cavalls, Cota 705 o Punta Alta, els Gironesos, el turó de les Forques, Pàndols... noms que avui romanen en la memòria popular foren testimonis directes d'uns fets que van anar molt més enllà de la lluita armada i que gairebé han assolit ressonància mítica.

A la serra de Pàndols, cota 705 del terme de Pinell de Brai, les operacions van iniciar-se a les cinc del matí del dia 10 d'Agost de 1938. Fou un xoc terrible antre les dues millors unitats dels dos exèrcits en combat: l'11ª Divisió d'en Lister del V cos de l'exèrcit republicà i la IV Divisió de Navarra, de l'exèrcit franquista. Aquestes operacions estaven comandades directament pel general Franco per la part nacional i pel tinent coronel Rojo per la banda republicana. La batalla va acabar cinc dies més tard per l'esgotament total d'ambdues dues unitats

La cota 705 o Punta Alta era una posició clau per dominar el sistema muntanyós de la serra de Pàndols. La cruesa dels combats i la disputa, cota per cota en una zona inhòspita, feia necessari tenir un valor sobrehumà per combatre en aquelles crestes, penjats d'aquelles cornises, encaixonats en estrets del terreny d'una amplada que es podia comptar gairebé amb centímetres i on els ferits havien de quedar abandonats. Els que es podien evacuar havien de recórrer camins de cabra, amb temperatures de 30 graus i una set terrible que de nit es tornava fred. Als sofriments propis dels elements s'hi havia d'afegir la dificultat dels avituallaments. La remor de 56 avions alemanys de la Legió Còndor i d'altres, que van bombardejar les posicions republicanes, i l'estrèpit de 150 canons que van esmicolar incessantment aquelles crestes, ens fan recordar les despulles dels centenars d'homes que encara deuen reposar mal enterrats sota els pins, al fons dels barrancs i entre les trinxeres.

A dalt de Pàndols, a banda de la fuselleria, eren les armes automàtiques i les seccions de morters les protagonistes dels freqüents assalts que en el decurs de la jornada van fer passar d'unes mans a les altres diverses vegades, amb contraatacs nocturns per part de les forces republicanes. Les baixes a tots dos exèrcits eren greus per la constitució rocosa del sòl, que impedia la formació de trinxeres i obligava els combatents a protegir-se amb simples parapets, amb la gravetat d'una major acció desvastadora dels projectils que explotaven sobre les mateixes roques. Els comunicats de guerra d'aquelles jornades van llançar al mon el nom de la serra de Pàndols i de les seves cotes 666, 671, 698, 705,... A la històrica cota 705 van culminar els combats iniciats el dia 10 d'Agost. Les tropes franquistes la van ocupar cap al tard del dia 14, després de perduda i recuperada en cinc ocasions i dintre el marc més sagnant i cruel de la Batalla de l'Ebre.

L'11ª Divisió republicana, totalment esgotada i esmicolada, va retirar-se la nit del dia 13 al 14 d'Agost per a ser rellevada per la 35ª Divisió Internacional. Fou precisament el relleu el fet que va propiciar l'ocupació per sorpresa del 5è Tabor de Regulars de Ceuta, que va anticipar-se.

El dia 19 d'agost es produí una altra gran ofensiva franquista: en aquesta ocasió l'escenari estava comprés aproximadament entre Vilalba dels Arcs, Corbera d'Ebre i el Puig Gaeta, un dels punts més elevats d'aquell sector. Les baixes de soldats van ser molt elevades. Un dels punts on la lluita va ser més ferotge va ser l'indret conegut com a Quatre Camins, situat a uns dos quilòmetres de Vilalba dels Arcs i on hi conflueixen les carreteres cap a la Fatarella, la Pobla de Massaluca, Batea i Gandesa. Passa, també per aquest punt, el camí que porta a Corbera d'Ebre per la Vall de Canyelles. Damunt d'aquest encreuament destaquen dos turonets de poca importància però que dominen totes aquestes rutes. L'un, dit Quatre Camins, i l'altre, anomenat punta Targa. Entre una i altra posició la distància és mínima, d'uns 300 metres escassos. Va ser en aquest lloc precisament on van patir més pèrdues humanes els components del Terç de Requetés de Nostra Senyora de Montserrat i on es va produir un dels fets més dramàtics d'aquesta batalla: A les 12 hores el terç va sortir de les seves posicions per a dirigir-se a la cota 481 (la punta Targa que defensaven tropes republicanes de la 3ª Divisió). Havien de coadjuvar en l'operació de ruptura els batallons B, de Ceuta i Bailén, mitjançant un moviment d'encerclament, però aquestes dues unitats van continuar a les trinxeres deixant sol al Terç quan aquest ja havia començat l'atac. Els republicans, molt ben fortificats, van defensar-se violentament i els del Terç, immobilitzats, sense poder avançar ni retrocedir, van suportar pràcticament enganxats a terra, l'atac continu de les armes republicanes des de les dotze del migdia fins a les nou del vespre. En fer-se fosc, els defensors de la posició Targa, sabedors del gran nombre de baixes ocasionades al Terç, els van manifestar de viva veu que no serien hostilitzats durant la recollida i retirada dels seus morts ferits, i així els atacants van poder dur a terme la pietosa tasca. La punta Targa, tanmateix, va ser ocupada l'endemà. Conquerir la resta d'aquest escenari entre Vilalba dels Arcs i el puig Gaeta va durar fins a finals d'agost.

Terribles mesos, els de setembre i octubre de 1938. No hi va haver dia ni nit sense combat; es va anar reconquerint el terreny pam a pam; el rendiment que van donar les tropes no pot ser superat, des del punt de vista del cruelment anomenat en altres països material humà. Dotzenes de milers de tones de bombes van caure sobre el martiritzat camp de Gandesa, Corbera d'Ebre i Vilalba dels Arcs. Les serres de Cavalls i Pàndols van ser somogudes per esclats estremidors, com si una enorme convulsió subterrània amenacés amb destruir aquell bocí de terra catalana. Masses d'homes van xocar entre elles durant vuit setmanes: solament els dies 29 i 30 d'octubre es calcula que van tirar-se 9.000 tones en projectils d'artilleria i 8.000 tones de bombes d'aviació. L'acció d'artilleria que va precedir l'atac franquista va durar quatre hores. El foc, intensíssim, va anar a càrrec de 76 bateries ajudades per l'acció de 30 bombarders. El front es va rompre aviat i l'endemà ja queia Corbera d'Ebre, però les Camposines van resistir, doncs les tropes franquistes van tardar 36 dies per avançar set quilòmetres. Progressivament, l'exèrcit franquista recuperà totes les poblacions que havia perdut al juliol.

A últimes hores del dia 15 de novembre creuava el riu per Flix el tinent coronel cap del XVè cos d'exèrcit. Poques hores després ho feien els darrers efectius republicans. Les passeres es van retirar i a les 4,45 hores es va volar el pont de ferro de Flix. Al voltant de les 10 del mati del dia 16 de novembre entraven a Flix les primeres forces i tancs franquistes. Era dimecres i una emblavida boira començava a aixecar-se lentament per damunt del curs del riu...

Enrera quedaven 116 dies de lluita, moltes tones de material bèl·lic, pobles devastats... però sobretot 100.000 homes morts, d'un i altre exèrcit, que encara avui reposen mal enterrats entre unes terres que a la majoria els hi eren estranyes i que segurament, com va dir un polític de l'època, si poguessin ens farien arribar un missatge de " pau, pietat i perdó ".