Fa ja uns pocs anys que en aquestes pàgines de L’INFORMATIU, publicàvem una col·laboració titulada “Nadala del record” en la que entre línies es deixava entreveure un creixent desencís per lo poc que resta de l’autèntic missatge nadalenc. El que havia de ser la gran festa de la cristiandat, ens hem entossudit en convertir-la en la “gran festa del consum”. La necessitat de vendre, de col·locar tot allò que es fabrica, ha prostituït “el Gran Esdeveniment” fins a límits insospitats, fregant la ridiculesa més absoluta. L’esmentada “nadala” acabava tornant la vista enrera tot recordant el Nadal de la nostra infantesa entranyablement familiar, més senzill, més acollidor, tal vegada -qui hosap?- més autèntic, amb aquells pessebres de molta molsa, de rius ponts i muntanyes. I pel damunt de tots, el pessebre de l’Artemi Juncosa, una petita i acurada obra d’artesania, una meravella de trucatges i de llums que, any rera any, ens deixava bocabadats amb els ulls oberts com a plats. Potser per que l’immens misteri que envolta el Naixement de Crist, s’ha de veure sempre a través d’uns ulls d’infant”.
Embolicats en aquestes cabòries enfilàvem el passeig Prim de Reus a la recerca del carrer Pere el Cerimoniós on viu l’artífex d’aquells pessebres mai oblidats de la nostra infantesa. Ens franqueja la porta segona d’un sisè pis, un homenot de cabells blancs, d’ulls clars, intensament blaus. Ens trobem davant del nostre personatge, l’Artemi Juncosa el pessebrista que en arribar Nadal, bressava els nostres ja llunyans somnis d’infants.
Després de les presentacions adients i per trencar la fredor d’un primer encontre, li fem esment a l’Artemi Juncosa de la recordança i l’admiració en vers la seva obra que , puntualment exposava a casa seva al carrer Pla de Nabril del nostre poble.

-Artemi, d’on li ve aquesta afecció al pessebrisme?
-Molt senzill. Tenia jo gairebé sis anys, quan al 1932 els meus pares van anar a visitar l’Exposició de Barcelona i, com a record, em van portar un regal que no fou altre que una capsa de figuretes de pessebre. No sabria explicar-vos la gran il·lusió que em va fer. El cas es que, des de aleshores ençà, cada any, sense fallar-ne cap, he fet el meu pessebre i també els he construït per diversos amics. Fins i tot, durant la Guerra Civil, no vaig deixar cap any de fer-lo. Aleshores els construïa dins d’una capsa de vestit de núvia i només l’ensenyava als que m’ho demanaven. Durant tot aquest temps els feia a Alforja el meu poble de naixement.
En el decurs de la conversa, l’Artemi Juncosa recorda el seu pas per l’escola del senyor Just i del senyor Faustino, mestres molt estimats per la gent de la seva generació. Un cop acabada l’escola, va treballar de meritori i auxiliar administratiu a l’Ajuntament d’Alforja i l’any 195l se li presenta la oportunitat de treballar a la Cereria Salvadó de Reus, ciutat on decideix traslladar-se i fixar la seva residència, donat les dificultats de desplaçament d’aleshores. En venir a viure a Reus, vaig continuar fent pessebres, no tan sols el de casa meva, també construïa el de l’Agrupació Excursionista de Catalunya pertanyent a la O.A.R. de la parròquia de Sant Joan de la qual jo n’era soci. L’any 1962 vaig fer el “primer pessebre a muntanya” de la nostra Entitat que vàrem col·locar a la punta de la Serra Major al Montsant a 1166 metres d’altitud. Estava posat dins una capelleta d’estil tirolès que tenia l’afegit d’un calaix a la part inferior en el que hi vàrem dipositar un llibre registre per tal de que el visitants estampessin la seva signatura. Per cert que varen ser molt nombrosos.
Més enllà de la balconada endevinem la penombra de la vesprada que dona a la conversa una íntima complicitat, mentre l’Artemi continua esgranant els seus records.
-Va ser a l’any 1976 que vaig començar a fer el pessebre de les “Germanetes dels Pobres” de Reus i al 1978 em ve la idea de situar els meus pessebres en diferents indrets i pobles del Baix Camp. Per ordre cronològic faig memòria de les següents representacions: Els Avenç de La Febró, el pati de Mas Calbó, Castell d’Escornalbou, Siurana, La Mussara, Prades, Alforja, Reus, La Selva del Camp, Ermita de la Mare de Déu de la Roca de Montroig i el Bonretorn. El meu desig més pregó, sería fer un pessebre permanent per poder visitar-lo tot l’any, com el de les “Germanetes dels Pobres”, en el qual s’hi trobessin representats tots els pobles de la comarca del Baix Camp
.Arribat aquest punt la conversa es ja francament oberta, distesa, lluny de l’encotillament de l’entrevista i les respostes brollen espontànies.