| Dificilment
oblidarem la tarda-vespre de l’onze de setembre d’enguany,
amb la seqüencia increïble dels dos avions enfilant
inexorables el seu objectiu d’estavellar-se contra
les torres besones de Nova York, símbols inconfusibles
del poder econòmic del món occidental, provocant
l’atemptat més espantós de la història,
amb el testimoniatge de la omnipresent televisió.
Des de aquella tràgica tarda, sembla que el món
s’hagui begut l’enteniment inciant una tardor
d’ensurts i despropòsits. Pel damunt de la colpidora
fumera de les runes de les torres besones, s’ha apoderat
del país més poderós de la terra, una
onada de patriotisme carrincló, un clam de venjança,
fins abocar-se en una cacera sense treva a la recerca d’un
enemic invisible i letal del que ni tan sols es tenen proves
irrefutables de que siguin els autors de la catàstrofe.
Dies després s’han desfermat un seguit de bombardejos
amb els més sofisticats aparells damunt d’unes
terres ermes que més aviat semblen paisatges bíblics
on només es pot albirar el trescar de quatre cabres
seguides de lluny per un parell d’absents i esparracats
pastors que, inevitablement ens porta a la pregunta “del
milió”: Aquest es l’enemic?... Valgam Déu!.
Ens fem ressò de tot això conscients de que
aquest esfereïdor esdeveniment ens ha colpejat a tots,
dins el concepte de “l’aldea global” que
avui tenim del món que ens ha tocat viure i que els
mitjans de comunicació posen al nostre abast amb
una immediatesa fulminant.
Davant d’aquests daltabaix els pobles activen les minses
defenses naturals de que disposen i es tanquen dins d’una
closca de protecció a la recerca de la necessària
serenor. Alforja no ha estat una excepció i hem tingut
una tardor que podríem qualificar de “fotogràfica”.
Aquesta afecció, molt arrelada al nostre poble i
que compta amb autèntics virtuosos que ens han ofert
diverses exposicions. Per la Festa Major a l’Ateneu
Cultural Josep Taverna, s’exposava una retrospectiva
de l’obra de Joan Ribas. La Sala Quatre de la plaça
de la Llibertat de Reus donava acolliment a l’exposició
d’en Jordi Olivé sota el suggestiu títol
de “El vent que passa”. Dies després, es
penjava de les parets de la Sala d’Exposicions de la
Casa de Cultura, una inciativa prou original anomenada “Temps
d’ahir”. Dels àlbums de les fotos-carnet
conservats per l’Hilari Aragonès sortien, acuradament
ampliades dels originals, les fotografies per posar a l’abast
de tot el poble el recordatori de homes i dones avantpassats
nostres i que, dissortadament, ja no estan entre nosaltres.
D’aquí a pocs dies, durant les festes de Nadal,
a la mateixa Sala, en Josep Aragonès exposarà
una selecció de la seva obra fotogràfica a
la que hi ha posat el títol de “Festes i gent”.
Estem ja a les acaballes del primer any d’aquest nou
segle que s’acomiada amb un horitzó prou inquietant
en la situació mundial. Donarem un definitiu i nostàlgic
adéu a la pesseta i ens enfrontarem amb els primers
embolics de l’euro. No cal patir. Ens hi acostumarem
- quin remei!- en un tres i no res. Abans però, ens
retrobarem amb les nostres més preuades tradicions
nadalenques i donarem la benvinguda a l’any 2002. Tots
els que fem l’INFORMATIU us el desitgem farcit de benaurances
i que sapiguem trobar la forma de donar-li sentit al missatge
de “pau als homes de bona voluntat...”
CONSELL DE REDACCIÓ
|
