Tot recordant temps passats, em ve a la memòria
un dels cantants pel que vaig sentir una ben especial
admiració: l´Antonio Machin. Nascut l´any
1904 a Vagua la Grande ( Cuba ), en el sí d´una
família de set germans. En la seva joventut va
treballar de manobra fins que ben aviat, es va donar
a conèixer com solista melòdic, conquerint
el seu primer èxit actuant a la ciutat de La
Habana.
En els anys trenta, ja consolidat, viatja a Nova York
i, poc després, es llença a conquerir
Europa residint a París poc abans d´èsser
ocupada per les tropes nazis. Busca refugi a Madrid
i viu d´aprop les moltes mancances d´aquells
anys difícils en que el missatge poètic
de les seves cançons alleugeraven els sentiments
i les penalitats d´un país que es llepava
les ferides d´una guerra espantosa. Èxit
rera èxit, va convertir-se en un cantant de llegenda.
Morí l´any 1977 i està enterrat
a Sevilla. En la seva làpida tan sols escolpiren
dues gardènies. Per què més paraules?.
Els cronistes d´aleshores deixaren escrit que
en el Paradís de ben segur l´esperaven
els seus angelitos negros.
Aquell estiu de 1956 la seva veu melodiosa s´escampava
per tots els envelats de les Festes Majors. Es ballava
una mica a les fosques. No penseu pas malament, perquè
això venia motivat de que cada bombeta tenia
un cost de vuit pessetes, fonent-se en un tres i no
res per causa de les maleïdes restriccions elèctriques.
L´Antonio Machin però, li afegia caloreta
humana posant-hi un ènfasi especial quan cantava
madrecita del alma querida....
Tanmateix no tot eren flors i violes. Abans d´aquell
estiu, gairebé a les acaballes de l´hivern
vam patir el febrer més fred del segle. En el
llac d´Estangento s´enregistraren 32º
sota zero i a les nostres contrades 14º sota zero.
Això durant molts dies. Varen morir totes les
oliveres i els cops de destral per arrencar-les, eren
la tràgica brunzidera que s´escampava pels
camps, un cop baix a les entranyes d´una pagesia
secularment tan maltractada. Aquell fred traïdor
va canviar el nostre paisatge ancestral, donant pas
a un colpidor cementiri de monyons de soca d´olivera
i en molts llocs s´hi posaren avellaners.
Nosaltres, encara molt joves, no varem patir tan el
fred. Teníem l´aixopluc del cine del Pepolla
on en ple hivern es projectaven pel.lícules com
Mogambo o La condesa descalza.
Els més petits van veure néixer
El capitan Trueno i les revistes del cor i el
NO-DO, es feren ressó de la boda del princep
Rainiero amb la Grace Kelly. Fou l´any en que
a l´Estat Espanyol decreta el tancament de tots
els prostíbuls- vulgarment casa de barrets-
i el general Franco prescindeix de la Guardia Mora.
A Madrid es fa la primera emissió de la T.V.
i la fàbrica SEAT llença al mercat 5000
cotxes i ja estava a punt de sortir el mitic 600
al preu de 85,000 pessetes.
Per la Festa Major ballavem amb l´orquestra Pizarro
de Girona. A Barcelona s´estrenava la pel.licula:
Jonny Guitart, on el protagonista diu una
frase de les més boniques que s´han sentit
al cinema, dirigint-se a la seva promesa: Digues
que m´estimes, encara que sigui mentida....