Tot recordant temps passats, em ve a la memòria un dels cantants pel que vaig sentir una ben especial admiració: l´Antonio Machin. Nascut l´any 1904 a Vagua la Grande ( Cuba ), en el sí d´una família de set germans. En la seva joventut va treballar de manobra fins que ben aviat, es va donar a conèixer com solista melòdic, conquerint el seu primer èxit actuant a la ciutat de La Habana.

En els anys trenta, ja consolidat, viatja a Nova York i, poc després, es llença a conquerir Europa residint a París poc abans d´èsser ocupada per les tropes nazis. Busca refugi a Madrid i viu d´aprop les moltes mancances d´aquells anys difícils en que el missatge poètic de les seves cançons alleugeraven els sentiments i les penalitats d´un país que es llepava les ferides d´una guerra espantosa. Èxit rera èxit, va convertir-se en un cantant de llegenda. Morí l´any 1977 i està enterrat a Sevilla. En la seva làpida tan sols escolpiren dues gardènies. Per què més paraules?. Els cronistes d´aleshores deixaren escrit que en el Paradís de ben segur l´esperaven els seus “ angelitos negros”.

Aquell estiu de 1956 la seva veu melodiosa s´escampava per tots els envelats de les Festes Majors. Es ballava una mica a les fosques. No penseu pas malament, perquè això venia motivat de que cada bombeta tenia un cost de vuit pessetes, fonent-se en un tres i no res per causa de les maleïdes restriccions elèctriques. L´Antonio Machin però, li afegia caloreta humana posant-hi un ènfasi especial quan cantava “ madrecita del alma querida...”.

Tanmateix no tot eren flors i violes. Abans d´aquell estiu, gairebé a les acaballes de l´hivern vam patir el febrer més fred del segle. En el llac d´Estangento s´enregistraren 32º sota zero i a les nostres contrades 14º sota zero. Això durant molts dies. Varen morir totes les oliveres i els cops de destral per arrencar-les, eren la tràgica brunzidera que s´escampava pels camps, un cop baix a les entranyes d´una pagesia secularment tan maltractada. Aquell fred traïdor va canviar el nostre paisatge ancestral, donant pas a un colpidor cementiri de monyons de soca d´olivera i en molts llocs s´hi posaren avellaners.

Nosaltres, encara molt joves, no varem patir tan el fred. Teníem l´aixopluc del cine del Pepolla on en ple hivern es projectaven pel.lícules com “Mogambo” o “ La condesa descalza”. Els més petits van veure néixer “ El capitan Trueno” i les revistes del cor i el NO-DO, es feren ressó de la boda del princep Rainiero amb la Grace Kelly. Fou l´any en que a l´Estat Espanyol decreta el tancament de tots els prostíbuls- vulgarment “casa de barrets”- i el general Franco prescindeix de la Guardia Mora. A Madrid es fa la primera emissió de la T.V. i la fàbrica SEAT llença al mercat 5000 cotxes i ja estava a punt de sortir el mitic “600” al preu de 85,000 pessetes.

Per la Festa Major ballavem amb l´orquestra Pizarro de Girona. A Barcelona s´estrenava la pel.licula: “ Jonny Guitart”, on el protagonista diu una frase de les més boniques que s´han sentit al cinema, dirigint-se a la seva promesa: “ Digues que m´estimes, encara que sigui mentida...”.