Sota la làpida de “Plaza del Generalísimo”, lo Pepe de la Joana contempla un vell Renault matrícula B-80177, un cotxe amb pescant que avui ens semblaria sortit d’una pel·lícula de gàngsters del Xicago dels anys 30. Tot just al seu costat, en Josep Salvadó, oncle de lo “ Jack Johnson”, amb un caliquenyo -aquells cigars pestilents que mai endivinaves si estaven mig encesos, mig apagats- enganxat als llavis, es mira amatent la banderola amb l’aligot imperial del cotxe del Governador...

No sabria explicar-ho prou bé, però de sobte, tinc la sospita de que algú m’ha pispat el meu rebregat àlbum de records per penjar-lo de les parets de la Sala Quatre de la plaça de la Llibertat de Reus. Tan bon punt travessar el llindar del recinte he sentit un calfred d’emoció, embolcallat en el remolí del temps al retrobar-me amb el “meu” estimat Alforja el poble de la meva infantesa, dels meus primers anys d’adolescència que, amb més o menys encert pretenc reflectir en aquestes pàgines de L’INFORMATIU.

He resseguit lenta i parsimoniosament foto a foto, l’exposició encertadament anomenada “El vent que passa” per enfrontar-me amb seqüències irrepetibles, gairebé oblidades.

En “el treball diari”, lo Justo s’afanya munyint les vaques. Ai Justo, si sapiguessis que la llet -o el que sigui- que es empassem ara, ens la porten en cartrons de Tetra Brik! Més enllà en Playá traginant dins el seu taller mecànic...la verema...i a la plaça de Dalt un camió vell i desmanegat de venda ambulant amb el rètol de “LA MONTAÑESA”. Per uns moments m’ha semblat veure aquells venedors-xarlatans incansables que oferien a crits “no una manta, ni dues, ni tres...vuit mantes pel preu d’una! I a més i afegei-xo una pinta per calbs, una pastilla de sabó i un joc de coberts per parar la taula...” La sabien llarga i ho venien tot aquells agossarats llenguts.

Un bateig amb la canalla barallant-se per la calderilla i els confits. La mítica nevada que ens va deixar una gota freda al Nadal del 62. L’emigrant acabat d’arribar a l’estació llunyana i desconeguda, amb la seva maleta de cartró lligada amb cordes i una expressiva mirada, meitat de temença, meitat d’esperança, davant d’un futur gens encoratjador. Gairebé al seu costat, el rostre eixut, sota el barret, de l’Alfons Panduro.

En un angle de la plaça de Dalt, pelats de fred, malgrat l’abric de les pellisses, hi trobem “la banda de Riudecols” -acordions, saxos i trompetes- que s’anomenaven “ELS RIDELS” i s’anunciaven amb la delirant llegenda de “Marimón y sus muchachos” locos por el ritmo”.

“L’ombra de l’ordre” simbolitzada amb la sil-lueta del capot i l’inconfusible tricorni d’un guàrdia civil projectada al camp de futbol i “la festa guardada” amb el cap d’un altre guàrdia civil -omnipresents arreu-, davant d’un domàs penjat d’un balcó en un día de festa gran. La incidència del tàlam de la Custòdia del Corpus enganxat en el relleu d’una barana...

La “serenor” de mossèn Joan vestint sotana i llegint el Breviari bressat per la pau encomanadissa de la placeta de l’Abadía . Tinc serioses dubtes de que els capellans d’ara ni tan sols llegeixin el Breviari. Temps de Quaresma. Via Crucis pels carrers del poble. Homes en cercle donant-se foc per encendre les atxes. Desfil-lada fantasmagòrica de dones rigorosament vestides de negre en una processó de Divendres Sant. El solemne i colpidor pas del Viàtic... Tota aquesta corrua d’espectres, en un recorregut irreal prenyat de nostàlgies, que avui se m’antulla pregonament entranyable.
En Jordi Olivé -no ho descobrirem pas ara- es un gran fotògraf, amb una exquisida sensibilitat. Conscient o inconscientment, -penso que ni el mateix ho sap- ha sapigut copsar fidelment la realitat del moment que l’envolta i ha guardat gelosament a l’objectiu de la seva vella màquina, tot aquest “vent que passa”. Per que no passi de llarg, sense deixar rastre. El nostre per tants conceptes admirat Jordi Olivé, ha penjat de les parets de la Sala Quatre de Reus tota la petita i quotidiana història del seu poble a l’ensems de reflectir amb imatges absolutament irrepetibles, les circumstàncies d’un país d’un temps fosc, d’una tristesa infinita , al que van abocar-nos una estranya i prou acurada barreja de capellans, militars i mendicants.

Permeteu-me amics un incís, si ho voleu un xic fora de context. Tenim entre nosaltres un homenot carismàtic, irrepetible, no es altre que en Jordi Olivé. La seva bonhomia, la seva tasca al capdavant de la Coral Floc, la seva sensibilitat musical, en definitiva,. la seva trajectòria en qualsevol altra activitat, deixará entre nosaltres emprentes inesborrables.Crec sincerament que es mereix l’homenatge del seu poble. Tenía necessitat de dir-ho i ho adreço “a qui correspongui” com diuen els papers oficials.

He de confessar-vos que poques vegades m’ha sapigut tan greu acabar el recorregut d’una exposició i he reculat un i altre cop, fascinat per les imatges, definitivament capficat en el record dels meus entranyables espectres. M’he permès fer un trapellada amb l’encapçalament d’aquest escrit, canviant l’ordre del títol de l’exposició, perquè n’estic convençut de que un cop despenjades les cartolines de les parets, per la Sala Quatre haurà passat sens dubte, el vent de la història.