Encendre el ble d'un ciri o candela ha estat, en els darrers segles, la manera més fàcil d'obtenir llum per a l'espai domèstic. Altres sistemes rudimentaris basats en la incandescència de determinats materials van ser emprats durant tota l'Edat Mitjana. No va ser fins l'any 1836 que el químic anglès Sir H. Davy obté mitjançant les seves investigacions un hidrocarbur que resulta ser altament inflamable, el gas acetilè1. El gas el produeix el carbur càlcic simplement quan entra en contacte amb l'aigua. A finals del segle XIX es descobreix un mètode per produir l'acetilè a gran escala; aquest fet esdevé d'una gran importància perquè permet l'enllumenat d'espais públics i estances privades amb un sistema canalitzat i, per tant, de menor manteniment que els existents fins aleshores. La població va accedir al carbur per il·luminar estances amb els anomenats llums de carburo, d'aspecte similar als clàssics llums de ganxo, però molts diferents en funcionament.

Llum de carbur (Arxiu Anjub)

a l'Ajuntament per ampliar la xarxa al barri de la Marina, i sol·licita permís per a instal·lar gasòmetres per fabricar el "gas d'aigua". Els informants recorden vagament l'existència d'una caldera o dipòsit de gas acetilè dins d'una construcció senzilla, al carrer del Consolat de Mar, on anys més tard es va instal·lar la fàbrica de gel. A partir de la fàbrica es distribuïen les canyeries que il·luminaven el carrer i també se subministrava gas al domicili que ho sol·licitava, amb la corresponent instal·lació del comptador. Poques cases es podien permetre aquesta despesa fixa, i s'obtava per il·luminar estances amb els tradicionals ciris o bé amb els llums de carbur (llums de carburo, col·loquialment) també anomenats llums de gas o de setileno. Es destaca que la llum produïda amb aquest sistema era una llum intensa, blanca, de característiques similars a la llum solar.

Llum de gas de l'enllumenat públic a l'actual plaça de Marianao a començaments del segle XX

EL CARBUR, LLUM ENLLAUNADA

El carbur té l'aspecte d'una pedra sorrosa de color gris; el venien a pes a diverses botigues del poble i també, quan es va obrir, a la botiga del Pòsit de Pescadors. Els troços sòlids de carbur desprenen el gas

acetilè quan entren en contacte amb l'aigua. Els llums de gas eren artilugis especialment dissenyats per encendre el carbur, força hermètics per contenir el gas que s'anava desprenent, però practicables per poder afegir noves pedres de carbur quan es crema tot el seu contingut. Aquests llums estaven formats per dos dipòsits un sobre l'altre i amb una rosca al mig. El dipòsit superior contenia l'aigua i l'inferior el carbur. Una vàlvula de rosca regulava la caiguda de l'aigua sobre la pedra. Immediatamet després d'entrar en contacte aigua i carbur, comença l'emissió de gas, que, en apropar un misto, produirà la flama acetilènica. El residu és un fang gris que es retira abans de la propera utilització. Són artilugis pesats, compactes i ressistents, com s'aprecia a les fotografies.

El joc d'infants (una mica perillós, cal dir) de la primera meitat del segle XX té a veure amb el gas acetilè. Calida disposar d'un pot buit d'una llauna d'aliments, no massa gros, i conservant la part oberta amb l'obrellaunes sense desprendre del pot, on s'hi feia un petit forat. Els informants expliquen que era molt comú jugar amb els pots de llauna de llet suïssa (llet condensada), perquè eren abundants en aquells anys i de mida adequada. Els nens procuraven obtenir un trosset de carbur que col·locaven a la llauna i afegint l'aigua es produïa el gas. Tirant un misto encès pel foradet de la tapa, la llauna volava pels aires amb força soroll, a causa de l'explosició del gas.

Altres líquids produeixen flama quan empapen una metxa, com ara l'oli, el petroli o l'alcohol. Els artilugis que els contenen s'anomenen quinqués, llums