El ball de bastons a Cambrils, la tradició de picar i parar
ÀNGEL VALLVERDÚ ROM

A principis de la segona dècada del segle XX s'establiren a Cambrils els germans Abella, fills de Montblanc i bastoners d'aquella població. S'iniciaria així la tradició bastonera a Cambrils que ha arribat fins als nostres dies.


Bastons utilitzats pel Ball de Bastons de Cambrils
  En el moment de posar-me a escriure aquestes ratlles, la primera de les qüestions que se'm plantegen és si cové més dir "Ball de bastons de Cambrils" o millor "Ball de bastons a Cambrils". De fet, pot semblar un tema banal, però no crec que ho sigui tan si fem cas a la història. Anem a pams. Segons Josep Bargalló i Badia1, hi havia hagut aquesta manifestació folklòrica els anys 1698 i 1874. Per desgràcia, no dóna cap més informació al respecte ni cita la font d'informació. Per tant, caldrà refiar-se del reconegut folklorista reusenc.

El que sí que és indiscutible és que a principis de la segona dècada del segle XX s'establiren a Cambrils els germans Abella, fills de Montblanc i bastoners en aquella població. Ben aviat formen un grup de bastoners que, com és lògic, ballaren les danses de la capital de la Conca de Barberà i és en aquest moment quan entra en joc la qüestió prèvia a què es feia referència al principi. En virtut d'aquesta circumstància, en el moment de gestació d'aquest grup cal dir "Ball de bastons a Cambrils", ja que tot i que el seus integrants en són fills i/o habitants, els balls que executen no ho són. Serà ja en un moment més proper a l'actual quan es poldria dir amb propietat "Ball de bastons de Cambrils"2.

1. BARGALLÓ.

2. Entrevista a Josep Maria Ill.

3. Entrevista a Francesc Mas i Anton Mendoza Roig

4. Arxiu Anjub: cartell del cicle "Les festes, expressió del poble" organitzat pel Grup de Recerca de Cultural Tradicional i Popular Anjub, 1994.

 

Deixant de banda aquesta controvèrsia, aquell primer grup actuà ininterrompudament fins a la Guera Civil espanyola del segle XX, moment en què tota activitat d'aquest tipus quedà reduïda al no-res a tot el Principat, i no fou fins al 1942 que es reprengué l'activitat fins als 1952. Hagué de ser vint-i-cinc anys més tard, el 1978, amb les festes del barri l'Eixample quan es reprèn l'activitat amb membres de la colla anterior, motiu pel qual s'anomenaren Colla Vella del Ball de Bastons de Cambrils i també sortí la Colla Infantil del Barri de l'Eixample3. El cicle d'aquestes formacions acabà l'any 1984 per manca de relleu generacional i gràcies a l'Anjub4, deu anys més tard, tornà a veure la llum. Per no estendre excessivament la informació històrica, només donar unes lleugeres pinzellades de la formació que ha actuat fins ara: dir que, com és lògic, ha participat en bona part de les festes majors i d'altres cíviques de Cambrils, trobades nacionals de bastoners, ha col·laborat en la formació del Ball de Bastons de Montbrió del Camp i ha organitzat la Segona Festa Bastonera de les Comarques Tarragonines, per citar algun exemple de tot allò que s'ha portat a terme en aquest temps.

EL BALL, PICADORS I PARADORS


Primera colla bastonera que es va formar a Cambrils, l'any 1921. D'esquerra a dreta, i de dalt a baix, hi podem veure Jaume Cros (Tomaquer), Josep Mas (Sigalits), Josep Colom i Josep Príncep (Josip); asseguts Joan Rillo, Josep M. Abella, Joan Franch (Buscallet) i Anton Mendoza (Barber)
(Foto i documentació. Revista Cambrils núm. 285)


Quan a l'estructura del ball pròpiament dit, es composa de vuit balladors, quatre picadors i quatre paradors. Com els respectius noms indiquen, la funció dels primers no és altra que picar durant el moviment bàsic en l'estil de la Conca de Barberà, el clos, que serveix per rematar el final de les frases musicals de cada figura, mentre que els paradors disposen els seus bastons de forma i manera que reben els cops durant aquest moviment. Aquí trobem una, diguem-ne evolució amb repecte l'origen montblanquí, ja que en aquest indret se'ls anomena dreters i esquerrers res-pectivament.

Directament relacionat amb les funcions de cada grup de bastoners és el color dels complements al vestuari, ja que tot i que tots ells porten espardenyes de vetes, mitjons, pantalons i camisa blancs amb vió5 cosit als camals, faixa, mocador i llaç). En el cas del vestuari ja hi localitzem una segona evolució, ja que avui en dia a Montblanc s'hi ha perdut el mocador creuat al pit. Però els canvis no es donen només amb respecte a l'altra població, sinó entre les mateixes colles només separades en l'espai temporal, ja que si observem fotografies dels anys vint (segle XX, evidentment) s'observa que porten els ballaires un corbatí que fou ja substituït pel llaç en la colla dels anys quaranta. A més, cal dir que, des de la darrera recuperació, el color de les vetes a les espardenyes és el negre per a tots. Tots aquest canvis responen moltes vegades als gustos dels bastoners directament influenciats per modes o, simplement, per la dificultat de trobar un guarniment adequat.

5. Vió: la franja de color que normalment va a la vora d'una peça de roba.

 
RAIGS DE RODA DE CARRO COM A BASTONS

És una obvietat dir-ho, però l'element fonamental d'aquesta dansa són els bastons i mereixen una especial atenció. Per a molts es planteja el dilema si les seves mesures condicionen el transcurs de la dansa o és la pròpia dansa qui en condiciona les mesures. Entrar a desxifrar aquest enigma seria com intentar substanciar si fou primer la gallina o l'ou, però sí que és cert que, generalment, com més grans i pesats siguin aquests elements de fusta, més pausada i/o estática serà la dansa. Això no s'escapa a la vista de l'espectador, i tots aquells que heu tingut el goig d'observar en directe el nostre ball de bastons haureu comprovat que els bastoners no estan tota l'estona saltant mentre piquen tal com ho fan moltes colles, només ho fan per donar certs cops o per canviar de posició.


Grup de Ball de Bastons del carrer Major, l'any 1951. D'esquerra a dreta, fila superior, Víctor Franch, Josep Ferré (Pau de la Carles), Joan Ramon, Ramon Montserrat, Josep M. Ill, Albert Ortoneda i Francesc Gené. A sota, Josep Mas, Alexandre Penín, Joan Canaldes i Francesc Mas
(Foto cedida per Josep M. Ill. Revista Cambrils num. 268)

El salt no és un element de la pròpia estàtica del ball, sinó un recurs que permet fer algunes evolucions o cops. Tot això té a veure forçosament amb les mides dels bastons, que, a Cambrils, són de les més grans de tot Catalunya. Es tracta de raigs de roda de carro tallats pels extrems, de 40 a 45 centímetres de llargada i uns 700 grams de pes cadascun. Aquestes mesures fan que els cops siguin d'una gran duresa i, de vegades, violència, amb una sonoritat molt característica que els diferencia de moltes altres colles del país que ballen amb bastons tornejats de forma cònica o cilíndrica (penseu que el raig té dues cares planes, cosa que condiciona la forma de picar i parar).

Una explicació curiosa sobre el fet que els bastons haguessin format part de la roda de carro és la que donava el Josep Maria Ill, bastoner veterà i mestre de la darrera de les colles, qui afirma que això era degut al fet que en una de les primeres actuacions fora vila de la colla local oblidaren els bastons a Cambrils. Com que el viatge fou en tren, era impossible de tornar a buscar-los i ser a temps per començar a picar. En aquella època abundaven els carros (de fet, poca cosa més hi havia), veieren una roda desmuntada i li tallaren els raigs que serviren per bastons. A partir d'aquell dia no es feu servir altra cosa. Sense voler treure romanticisme a aquesta hipòtesi, fou

6. SALCEDA, pàg. 157. "Deixeu-me, però, abans d'acabar aquest escrit sobre gegants i grallers, retre el meu particular homenatge a un gran graller cambrilenc, en Francesc Gené, el Sisco del Molí, com era popularment conegut per la gent del poble, que va fer d'aquest instrument un elment imprescindible quan es tractava de musicar qualsevol actuació del Ball de Bastons de Cambrils, avui dissortadament desaparegut".

  consultat l'actual cap de colla dels bastoners de Montblanc, Joan Serafí Serra, que afirma que antigament els bastons d'aquella població eren força més llargs i pesats, ben bé iguals que els de Cambrils, però amb el pas del temps els han anat escurçant, fent el ball molt més ràpid. Afirma Serra que ell mateix quan va començar a picar (ara fa cosa de trenta anys) es ballava d'una forma més pausada i ceremoniosa. Així doncs, trobem noves variacions de ser tingudes en compte; una, les mesures dels bastons i l'altra, la velocitat del ball.


MÚSICA I COREOGRAFIA
També són importants les variants que s'han anat succeint al llarg dels anys en les mateixes evolucions dels bastoners, és a dir, els moviments coreogràfics que es porten a terme durant el transcurs de la dansa. Ja que qui escriu és músic (més que bastoner) i a més resultaria un tant complicat de transcriure-les al paper d'una forma breu i entenedora no entrarem a detallar-les, però existeixen i es poden constatar sense gaire esforç observant-ho en directe. Els balls pròpiament dits que es coneixen a Cambrils (i per extensió a la major part del món bastoner) es poden dividir en tres grups que són: temes tradicionals o populars adaptats, músiques pròpies de ball de bastons i temes de nova composició.

Dins del primer grup hi trobem: Baixant de la Font del Gat, El gegant del pi, El "Pericón", La raspa i El siti. Dels dos primers anomenats no cal fer-ne gaires comentaris ja que són melodies prou conegudes. Dir que El "Pericón" és una variant del tema popular Quan lo pare o també conegut com Les tres pometes amb uns compassos afegits al final per arrodoniment del ball tal com es constata a continuació:


Transcripció de la melodia d'El "Pericón" feta per Àngel Vallverdú l'any 1998


Aquest és, sens dubte, el ball més espectacular del repertori cambrilenc, ja que la darrera de les repeticions s'executa de forma rapidíssima obligant els bastoners a fer salts vertiginosos i al públic a aplaudir embadalit. No és gens estrany de trobar entre el repertori de grups bastoners músiques de les que es podrien anomenar de moda entre el seu repertori. Això no és altra cosa que el que passà amb La raspa i El siti. De la primera no és necessari fer-ne gaires comentaris ja que és ben coneguda per tots, mentre que la segona només dir que es tracta d'un fragment de la fantasia militar El sitio de Zaragoza. Aquests dos foren introduïts al repertori de Cambrils durant la segona de les colles, en un moment de repressió política, cultural i mediàtica que poques concessions feia al poble quant a accés a estàndards culturals. Això explica la seva incorporació ja que no es podia conèixer altra cosa de nou. També es té constància que s'havia ballat, encara que amb poco profusió, Els Segadors ja entrada la democràcia.

Com a músiques pròpies de ball de bastons hi tenim: Els escurçons, La marxa llarga, El Pere no té son, La reverència, El Rocafort, El rossiyol, La seca i La Tal·lara, totes elles heretades del Ball de Bastons de Montblanc. El primer d'aquests balls ha patit poques variacions amb respecte al patró montblanquí. El seu títol és degut a una cantarella que els bastoners d'aquesta població empraven per memoritzar la melodia ja que no era habitual de disposar dels músics pels assajos. Remarcar que existia a Cambrils una variant anomenada Els escurçons llargs que es perdé en l'oblit i, desgraciadament, ningú la recordà perquè sigués recuperada l'any 1994. La marxa llarga és l'unica marxa que s'ha conservat de l'ampli repertori que té Montblanc d'aquest gènere. No cal dir que és un ball emprat per desplaçar tota la formació durant una cercavila o una processó. El Pere no té son ha subsistit sense excessius canvis musicals, potser el més remarcable sigui el del mateix títol ja que originàriament se l'anomenava Pere qui té son. La reverència deu el seu títol al moviment que porten a terme els ballaires durant la dansa pel qual s'acotxen per picar amb el company de davant, de forma i manera que sembla que facin precisament una reverència. Segurament devia ser un ball d'acatament només ballat davant de les autoritats o el sant patró. És el més senzill de tots els balls i que serveix per ensenyar els passos bàsics als bastoners novells. Menció especial mereix El Rocafort ja que actualment ja no es balla a la Vila Ducal i tampoc a l'Espluga de Francolí (població que disposa d'un estil de picar i ballar similar al de Montblanc i Cambrils), havent-se conservat només a la nostra població.

Consta recollit a principis del segle XX en l'arxiu de Joan Amades i a l'Obra del Cançoner Popular (conservat a Montserrat) amb el títol de Rocamora. Disposava d'una lletra per recordar la melodia, la qual, parlava del nomenament com a capità d'un tal Rocamora. Això fa pensar que podria fer al·lusió al conegut bandoler homònim. A Cambrils se li composà una altra lletra prou diferent que feia referència al president del grup de bastoners. El rossinyol ha sofert força variacions en el sentit rítmic de la peça ja que encara avui es conserva a Montblanc un trencament de compàs que el fa digne d'estudi, mentre que a Cambrils s'ha simplificat deixant-ho a un compàs de 2/4 tal com es pot comprovar a continuació:

Versió del ball de bastons de Montblanc d'El Rossinyol.
Transcripció feta per Àngel Vallverdú l'any 1998
.



Versió del ball de bastons de Cambrils d'El Rossinyol.
Transcripció feta per Àngel Vallverdú l'any 1998.

Els bastoners de Cambrils també adaptaren una lletra de collita pròpia a aquest tema. La seca és un ball que no ha sofert excessius canvis. Tot i que no se sap del cert d'on prové el seu títol, és provable que sigui degut al gran nombre de closos que es fan durant el ball, cosa que el converteix en força dur gràcies als seus cops, precisament, secs. La Tal·lara és també un cas força espectacular de canvis, però no per part de Cambrils sinó de Montblanc. Consultada l'Obra del Cançoner Popular, es constata que a principis del segle XX es portava a terme aquest ball a la capital de la Conca de Barberà amb una partitura molt semblant a la que es balla actualment a Cambrils. La gràcia del tema rau en el fet que mentre que aquí s'ha mantingut, a Montblanc se li ha canviat la música (no se sap quan) per adaptar-li el pasdoble militar El Turuta.

El repertori heretat de Montblanc que s'ha conservat és un tant testimonial, ja que en aquesta població s'hi ballen actualment prop de trenta melodies. Efectivament se n'han perdut una bona colla, però gràcies a la formació cambrilenca se n'han conservat d'altres que ja haurien caigut en l'oblit i/o el desús. Val la pena, finalment, d'assenyalar les músiques de nova creació ja que aquestes són les que ajuden realment a enriquir el repertori d'un grup, per sobre de la còpia o l'adaptació de temes ja coneguts. El primer a fer la seva aportació en aquest àmbit fou l'exbastoner Francesc "Sisco" Mas. Home de recursos, amb una facilitat innata per empescar-se versos o melodies, tal com ho demostra el ball que composà titulat El vals gràcies al seu compàs ternari que més aviat recorda un valsjota. Amb el pas del temps, els mateixos bastoners han preferit anomenar-lo El Sisco Mas com a testimoniatge al seu autor, qui, a la vegada, també fou l'artífex d'algunes de les cantarelles aplicades per memoritzar la música dels balls.

Tot i que no s'han arribat a ballar en públic, des de la darrera recuperació s'han coreografiat per part dels mateixos balladors diverses músiques composades pel flabiolaire del grup, esperant que en un futur no llunyà vegin la llum. Aquests balls són: La carxofa, El contrapeu, Lo Sirulo i El Txatxo. Cal fer menció a El pupurri, com a un ball aglutinador de bona part de tots els altres. Aquesta amalgama fou introduïda cap als anys vuitanta del segle XX ja que anant a les trobades nacionals de bastoners, en el moment de fer el ball final d'exhibició, s'imposava d'executar El "Pericón", que és el més espectacular, però força curt de temps. Amb la finalitat de poder mostrar amb més perllongació la forma de picar cambrilenca s'adoptà l'opció d'ajuntar uns quants dels balls amb la figura d'El "Pericón" cap al final i acabant amb La marxa llarga per sortir de l'indret.

INSTRUMENTS D'ACOMPANYAMENT

Dels instruments i instrumentistes que han acompanyat la formació al llarg dels anys dir que han sigut múltiples. Expliquen els bastoners veterans que inicialment ho feu una flauta, provablement de canya6, per passar posteriorment a l'harmònica a càrrec del Sr. Manuel Mas (noteu que forma part d'una nissaga de bastoners tal com: Manuel Mas, Amadeu Mas Coll, Sisco Mas...) Tot i que no era l'instrument més adequat per a l'acompanyament d'aquesta dansa és el que hi havia en un moment de manca d'instrumentistes tradicionals a causa, principalment, d'una manca (valgui la redundància) de mitjans econòmics i de llibertats civils i, per tant, mereix la més absoluta de les consideracions. Als anys setanta i vuitanta del segle XX es recorré a la flauta dolça per acabar, amb la recuperació de 1994, amb el flabiol i tamborí a càrrec de Xavier Bordera i posteriorment el mateix que escriu aquestes ratlles. Possiblement aquest darrer instrument sigui el més adequat per a l'acompanyament del ball pel seu timbre agut i amplitud de so que permeten que les notes siguin escoltades per tothom, encara que no tant com la omnipresent gralla, instrument que pel seu so no fa per l'estil de ballar cambrilenc. Fins al temps actuals els músics eren de formació oral, és a dir, sense una formació acadèmica que els permetés de llegir una partitura. Per tant, aprenien les peces, tal com es diu en la parla col·loquial, "d'orella".


Darrera actuació del Ball de Bastons de Cambrils durant la Festa Major de la Immaculada de l'any 2000 (Arxiu Revista Cambrils)

Durant segles el ball de bastons ha sigut arreu una tradició reservada als homes, a l'igual que tantes altres manifestacions de caire folklòric i popular. La inexorable evolució de la societat ha fet que la dona s'incorpori a totes aquestes manifestacions de caire folklòric i popular. La inexorable evolució de la societat ha fet que la dona s'incorpori a totes aquestes manifestacions i el Ball de Bastons de Cambrils no n'ha sigut una excepció. Efectivament, als anys vuitanta del segle XX s'incorporaren noies a la formació (aixó sí, vestides de forma diferent als homes) i a partir de 1994 sobrepassaven en nombre als nois i vestides de manera idèntica a aquests, donant així una uniformitat al grup. Reprenent la qüestió prèvia que es plantejava a l'inici d'aquest escrit, considero que per tot el que s'ha exposat ja es pot parlar amb propietat de "Ball de Bastons de Cambrils", gràcies a una evolució que queda demostrada al llarg d'aquests més de vuitanta anys d'història i que ha sigut propiciada per un cert aïllament geogràfic amb respecte a la formació mare. Si tinguéssim l'oportunitat de viure vuitanta o cent anys més constataríem que les divergències amb l'original serien tals que en ben poc s'assemblarien. Aquesta és una de les grandeses del ball de bastons, una dansa ancestral i viva que evoluciona constantment, però sense perdre el seus senyals d'identitat bàsics. Un continu morir per a renéixer sobre les pròpies cendres, igual que l'Au Fènix.


 


No voldria acabar aquest escrit sense fer un toc d'atenció sobre l'estat actual del grup cambrilenc. Heu pogut constatar que es tracta d'una formació amb constants cícliques amb espais d'activitats alternats amb anys d'inactivitat. Avui està en un moment d'impàs i s'imposa un relleu generacional urgent. No es pot pretendre que un bastoner estigui tota la vida ballant i convé de buscar més gent que vingui a substituir aquells que, per les circusmtàncies que siguin, no poden seguir. Des d'aquí animo les entitats públiques i privades de Cambrils, especialment l'Anjub, perquè es portin a terme actuacions encaminades a engrescar al jovent de la població perquè piquin els bastons, tal com temps enrere ho han fet els avis, pares, oncles i germans.


 MULTIMÈDIA 
 


Actuació Colla Vella del Ball de Bastons de Cambrils i Colla Infantil del Barri de l'Eixample, anys 80
    (Format: DivX, MP4)

La tal·lara de Cambrils (Fonoteca de Música Tradicional Catalana)
    (Format: MP3)



 BIBLIOGRAFIA 


BARGALLÓ I BADIA, Josep: Balls i danses de les comarques de Tarragona, cap. 4, "Baix Camp". Diputació de Tarragona. Tarragona, 1999.


SALCEDA CASTELLS, Josep: Quaranta anys d'estampes cambrilenques, vol. I. Edicions El Mèdol. Tarragona, 1998.


 ARXIUS 


Arxiu Joan Amades

Arxiu de la Coordinadora de Ball de Bastons de Catalunya, el Cançoner Popular del repertori bastoner


 ALTRES FONTS 


Entrevistes a Josep Maria Ill, Francesc Mas, Anton Mendoza Roig i Joan Serafí Serra