El cisteller, l'artesà del vímet
EVA SENTÍS SAHUN


1 SÁNCHEZ SANZ 1982, pàg. 25-27.

2 KUONI 1981.

3 KUONI 1981.

  LA CISTELLERIA EN L'ANTIGUITAT


La divisió del treball entre homes i dones des de la prehistòria lliga la dona a les tasques domèstiques i, per tant, els primers treballs de cistelleria indubtablement van ser realitzats per dones. Però la revisió de l'ofici des d'on abasten els materials dels investigadors ens demostra que, si en altres temps la cistelleria era una tasca femenina, en el nostre context un major nombre d'homes s'ha dedicat a aquest ofici1. Cistells i cordes estan representats en pintures murals en una cova de València datades el 8000 a.C. Hi ha d'altres fragments de treball de cistelleria en una cova a Andalusia datats el 3500 a. C. De l'època romana també trobem treballs de cistelleria ben conservats. Els musulmans aportaren també noves tècniques artesanals2.

La cistelleria és una bona expressió de l'adaptació dels humans a les seves necessitats -l'apropiació d'elements vegetals de l'entorn per a usos elementals-. Són materials que, com la ceràmica, constitueixen vestigis humans que documenten l'evolució de l'espècie; però són insuficients per transmetre la seva dimensió en el temps, perquè els vestigis de la cistelleria es degraden i, d'altra banda, durant molt de temps foren menysvalorats. De totes maneres, els objectes de cistelleria constitueixen, en ocasions, troballes arqueològiques importants i sovint es poden relacionar amb peces de ceràmica3.

Els coneixements sobre la cistelleria, com en altres arts i oficis, són normalment transmesos i acumulats a través de generacions. Els objectes creats són funcionals, adaptats a unes necessitats i a les possibilitats de satisfer-les. Els productes són objectes i, per tant, poden ser destinats a un mercat concret i conegut.

CAMBRILS A PRINCIPI DE SEGLE


A la foto de més amunt hi veiem l'Arturo Berengué Garsot, l'últim cisteller de Cambrils, a la porta de la seva botiga al carrer de Ramon Llull.

La recuperació del passat s'ha orientat majoritàriament i clàssicament cap al coneixement de la cultura del poder, d'allò monumental o artístic. Nous enfocaments -històrics, arqueològics, etnològics, etc.- aporten al coneixement històric les dades socioeconòmiques de la població, que lógicament s'obtenen a partir de l'estudi de les formes de treball. Ja en el segle XX, alguns folkloristes recullen descripcions i recopilacions de diferents oficis i formes tradicionals d'usar materials i objectes i així ens arriba la informació fins a l'actualitat. La desaparició dels principals informants -els artesans- obliga a recollir informació a través d'altres fonts. És el que ocorre en el nostre cas. A Cambrils hi vivia un cisteller, nascut al poble l'any 1904, que va morir l'any 1983. Era l'Arturo Berengué Garsot i hem obtingut la informació sobre el seu ofici a través dels seus familiars, bàsicament els seus nebots. L'Arturo era solter i en morir els seus pares va anar a viure amb la seva germana Maria, casada amb un pescador resident a l'actual carrer de Ramon Llull. Cap al 1925 va començar la seva activitat artesanal i la venda dels objectes de vímet que produïa. Cambrils tenia aleshores menys de 4.000 habitants i al nucli marítim només hi vivien un miler de persones. L'economia tradicional del poble es basava en l'agricultura i la pesca.

Les famílies diversificaven les seves fonts d'ingressos precisament per evitar que la crisi en un sector afectés greument l'economia domèstica. En famílies en què convivien dues o tres generacions es diversificaven, lògicament les ocupacions. El cas que ens ocupa n'és un clar exemple. Els ingressos de la unitat familiar de l'Arturo Berengué procedien de la pesca, de l'agricultura i de la seva activitat com a cisteller. De fet, i fins a l'actualitat, el renom familiar és Cal Cisteller. La seva activitat artesanal va començar per iniciativa pròpia. Als 20 anys va anar a un taller de Reus, una cistelleria al raval de Sant Pere, per aprendre l'ofici de cisteller. Desconeixem d'on provenia aquesta iniciativa, però sabem que va treballar d'aprenent durant mig any a Reus i que després va obrir un taller a l'actual carrer de Ramon Llull, núm. 1, als baixos de la casa on vivia tota la família. Va començar elaborant peces que necessitaven els pagesos i els pescadors, tasques que, no cal dir-ho, eren condicionades per la climatologia i per la possibilitat de comercialitzar l'excedent de productes. Tot i que hi ha èpoques de pesca

2 BERTRAN I CUDERS
1989, pàg 29-30.

abundosa o bones collites, els reculls històrics indiquen moltes èpoques de crisi que implicaven viure molt deficientment del sector primari4.



"Vimetera, de fulles sense pèls o gairebé sense, amb una mena de petites fulletes a la base que molt aviat es desprenen; vímets de pela lluent i sense pèls". (MASCLANS 1990).
  MATÈRIA VEGETAL


L'Arturo va treballar bàsicament el vímet (en espanyol, mimbre). El vímet és una branca prima, llarga i flexible d'una vimetera (en espanyol, mimbrera), que és un arbre caducifoli de la família dels salzes (a causa de l'explotació del vímet, es tracta més aviat d'un arbust). Creix en valls i torrents a la vora de corrents d'aigua.

El cisteller comprava el vímet a Prades i també al Delta de l'Ebre i l'hi enviaven en camions per febrer o març. El vímet arribava verd i amb les branques amb fulles, en manats de 20 a 25 branques. L'Arturo Berengué classificava la matèria primera segons el destí que volia donar-li. D'una banda, el vímet blanc, per al qual es triaven les branques més rectes, fines i sense brots. Calia replantar-lo i, si es regava bé, rebrotava a la primavera, quan la branca brota, genera una saba que separa la pell del vegetal del seu cos i aleshores és bon moment per pelar el vímet. Per pelar-los fregava la branca amb un estri de ferro en forma de V. El vímet pelat quedava de color blanc i per treballar-lo es deixava en remull durant tot el dia. Es destinava a fer peces fines o per a usos delicats -paneres i coves per a la roba, paneres per exposar el peix, etc.-. L'Arturo Berengué feia tot aquest procediment fins al anys 50, moment a partir del qual ja rebia el vímet pelat del distribuïdor.

El vímet verd o negre és l'estat natural del vímet. Després de separar el que es replantava, la resta de vímet s'havia de triar, esporgar, separar el prim del doble i treure'n les fulles. Es deixava assecar el temps que fos necessari. Abans de treballar aquest vímet, calia remullar-lo durant dues o tres setmanes si era hivern i una o dues setmanes si era estiu, a causa de la temperatura de l'aigua. Es podia tenir com a màxim dos anys assecant-se. Més enllà es podia corcar, ja que el vímet encara portava la pell. El vímet negre, de fet, es treballava amb la pell. L'Arturo en feia estris de treball -coves per a la fruita i les verdures, i paneres per al peix-, que eren peces més barates que les treballades amb vímet blanc.

Una altra manera de treure la pell de les branques de vímet sense haver de plantar-les és bullir el vímet durant 4 o 5 hores. L'Arturo Berengué ho feia en unes calderes allargades que tenia en un terreny darrera de casa seva, on també replantava el vímet i el deixava assecar. La pell de vímet bullit es desfà i se'n tenyeix el cos d'un color marronós que en el mercat s'anomena buf i que és molt apreciat per fer cistells de tota mena.

Les branques de vímet es treballen senceres o partides segons la consistència que es vol donar al treball. S'utilitza molt la tireta de vímet (cintes de vímet), que és un material pla, però aquest procediment requereix una màquina per separar la branca en tres o quatre parts planes en tota la seva longitud. Quan l'Arturo Berengué començava a treballar ho feia amb el vímet sencer i no va ser fins molt després que els distribuïdors van oferir-li la tireta de vímet.

La canya era un material també fonamental en el treball de l'Arturo Berengué. L'estructura básica -les costelles- dels coves i paneres de gran tamany eren de canya i l'entremat, de vímet. També s'usava la canya per als sostres encanyissats, activitat que un nebot del cisteller també va desenvolupar . La canya és d'origen oriental, però està perfectament adaptada arreu del país ja que només necessita una mica d'humitat. El seu conreu proporciona diferents qualitats de canya, que es destina també a diferents usos, des de pals d'escombra a llengüetes per a instruments de vent. La canya emprada per l'Arturo Berengué procedia de Cambrils mateix. La zona de l'Ardiaca, vora la mar, era plena de canyers (encara en l'actualitat se n'hi troben), propietat de pagesos que a l'hivern els tallaven. La canya, com el vímet, calia assecar-la durants uns dies. El cisteller, quan la rebia, la pelava amb el falçó, amb el qual en retirava la primera capa de fulles. Treballava amb tires longitudinals, elements suficientment flexibles per poder-los doblegar i teixir. Per fer les tires utilitzava una eina enginyosa, que podem veure a la fotografia, el partidor, que és una peça cilíndrica de fusta dura, habitualment d'alzina, amb tres o quatre canals que s'ajunten formant una punta aguda. El cisteller clavava el partidor amb un cop sec a la base de la canya, on prèviament havia fet unes clivelles, i el desplaçava amb força per tota la tija buida de la canya.

L'Arturo Berengué també va fer cadires de braços de jonc (l'avantatge del qual és que no es corca), de vegades de castanyer i també de tots dos materials combinats. El castanyer el comprava a Girona. N'arribaven feixos de branques ja pelades que cali humitejar per treballar-les. El jonc provenia de zones tropicals i l'Arturo Berengué l'obtenia d'un importador de Barcelona. Les cadires de braços eren complicades i entretingudes de fer, hi havia molt poc marge de guany i les va deixar de fer cap als anys 60, quan va trobar un majorista que subministrava models semblants als que ell feia.

5 Copejar: Treure el peix del cóp i pujar-lo a bord (...) Quan el peix queda sense espai per poder nadar, quan s'ha anat xorrant la peça, i queda tot concentrat en poc espai, es posen l'embarcació i el bot de costat deixant entremig el tros de peça amb el peix dins de l'aigua (...) Des de dalt del bot, un home va clavant un salabre dins de la mola de peix. Dos homes de dalt de l'embarcació l'estiren per amunt i així va traient el peix a salabrades. Abans es feia de manera molt menys sofisticada i amb paneres en lloc de salabres (SAVALL 1991, pàg. 104). PANERES I COVES


El cisteller va fer moltes peces, però per a guanyar-se la vida durant la primera època (1925-1952) feia estris per als pescadors i pagesos del poble de Cambrils. Eren elements senzills, bàsicament paneres i coves, elaborats amb vímet negre. Tenien unes formes i unes mides determinades, sovint per encàrrec del comprador.

N'hi havia per a usos específics com el cove per copejar5 la sardina, amb una nansa més llarga que l'altra i d'uns seixanta centímetres de diàmetre, o coves ovalats o rodons, reforçats i amb dues o quatre nanses, per recol·lectar i transportar fruites i verdures. Amb vímet blanc o combinat negre i blanc, l'Arturo feia peces per a usos més delicats. Per exemple paneres d'un metre de diàmetre per exposar peix en peixateries i mercats, etc.
Per encàrrec va fer diversos objectes, des de caragoleres fins a casetes de bany per a un foraster capriciós.

L'any 1952, i per mediació d'un pescador de Barcelona descendent de Cambrils, el cisteller va fer una oferta a la Confraria de Pescadors del Port de Barcelona i així va aconseguir vendre durant gairebé deu anys paneres per a la venda i transport del peix, molt lleugeres i de 50 cm de diàmetre. El peix no es pesava, sinó que el que cabia en una panera s'utilitzava de mesura, a ull, de la quantitat de peix. Les comandes eren d'aproximadament 500 paneres al mes, es venien a 9 pessetes i només es guanyava una pesseta o pesseta i mitja per unitat. Aquestes comandes assegurades els feien treballar molt més sense massa marge de beneficis.




Diferents mides de paneresemprades per servir
mejars típics mariners

EL CUL DE LA PANERA

Com en altres treballs artesans, és difícil transmetre tot el procediment de la manufactura. En aquest cas, a més a més, la informació no l'obtenim del propi artesà sinó dels seus familiars. Fem referència al procediment d'una sola peça, representativa del treball de l'Arturo Berengué. Tant en els cistells com en els coves i paneres, el primer que es fan són els culs o la part central. L'Arturo acumulava aquests elements i en una altra ocasió confeccionava la resta. Segons el tamany de la peça es comença amb un número determinat de vímets que es disposen en dos grups. Per a una panera mitjana, per exemple, es necessiten 8 tires de vímet, que es col·loquen en creu (quatre i quatre). Quatre d'elles es foraden i les altres es tallen amb punxa, de manera que les segones puguin introduir-se en les primeres (per aixó cal que el vímet sigui molt moll). La creu se subjecta amb una altra tira de vímet i queden setze puntes per treballar-les. Si el cove, cistell o panera eren de grans dimensions, el cisteller emprava un piló per repenjar el genoll durant el teixit del vímet. Quan s'havien de passar vàries tires de vímet per un mateix forat de l'entremat, el cisteller utilitzava el passador, estri que podem veure en la fotografia. Les tisores de podar són un estri fonamental en les tasques de cistelleria. A la fotografia també veiem un ganivet corbat i un falçó.


Esquema de l'elaboració del cul de la panera (SANCHEZ SANZ 1982).

6 Utilitzem la paraula bolso tot i no ser correcta en català per respectar la terminologia emprada per l'informant i el propi cisteller. Caldria dir bossa de mà.

ELS BOLSOS6 de SENYORA


Com ja sabem, el fenomen turístic va comportar al nostre poble una gran evolució social i econòmica. L'entrada dels primers visitants estrangers a Cambrils va suposar una progressió de canvis en les condicions de vida dels seus habitants. El turisme que va arribar entre els anys 1960 i 1965 va introduir al poble les novetats, modes i costums europeus.

Cap als anys 60 sembla que es van posar de moda a Europa peces de cistelleria fina per a ús personal i el moviments contracultural i underground aprecien
l'estil rústic que els proporcionen les peces treballades pels cistellers. Desconeixem què va impulsar l'Arturo Berengué a iniciar la manufactura de bolsos de dona. El que sí sabem és que va ser autodidacta. Copiava models de bolsos de les revistes o catàlegs que feien cap a les seves mans. En principi eren bolsos de disseny simple: un xassis de fusta en forma de petxina amb dues balbes, que anaven cobertes de teixit de vímet, i folrats de tela de seda per dintre. Després es guarnien amb detalls de pell. De vegades les anses i les frontisses també eren de pell.

L'inici d'aquesta activitat, a la qual es preveia millor futur i més guanys, va fer abandonar progressivament la manufactura de paneres i coves. Al principi va ser un negoci incert, ja que els bolsos s'acumulaven a la botiga sense un gran volum de vendes. El cisteller es va refiar d'un corredor que es va comprometre a vendre el producte arreu del país, però no va fer mai cap venda. Així va ser que, per iniciativa d'un nebot de l'Arturo Berengué, el març de 1961 se'n van anar tots dos amb una Vespa i una caixa de cartró plena de bolsos i paneres a Sitges, disposats a vendre ells mateixos el producte que elaboraven. Van fer el mateix en botigues d'altres ciutats de la costa i les vendes van anar prou bé. A Salou, Reus i Tarragona també hi tenien clients. L'any següent van anar a vendre també a la Costa Brava. Es feien uns deu models de bolsos de senyora, de mà i de penjar, de diferents mides a l'estil de l'època. També venien paneretes petites (de 12 o 14 mides, des dels 17 fins als 50 cm de diàmetre) semblants a les que es feien per al transport del peix, però en aquest cas per servir les paelles d'arròs o de menjars típics mariners. Aquestes paneretes tenen molt d'èxit però continuaven sent molt laborioses. Quan el negoci va començar a rutllar, van trobar una fábrica valenciana on compraven les paneres i s'estalvien de fer-les. Els bolsos tenien molt bona acceptació al mercat i els venien per 250 o 300 pessetes; el marge de beneficis també era més alt i el fet d'oferir al turisme europeu dels anys 60 productes manufacturats afegia valor als bolsos. Va ser una època de creixement del negoci i es va decidir a fer un taller en un terreny on hi havia unes quadres, propietat de la família, al mateix carrer de Ramon Llull i que de fet és on ara continua oberta la cistelleria. Aquest taller es va convertir en botiga l'any 1964, i fins a l'actualitat, però van abandonar la manufactura de bolsos l'any següent d'obrir aquest establiment de dimensions més grans.


Maria Berengué davant de la porta de la cistelleria del carrer de Ramon Llull
(Foto: Arxiu Anjub)

En recollir l'activitat artesanal de l'Arturo Berengué, ens adonem de les modificacions que introdueix per adaptar-se a diferents etapes. La panera que media la quantitat de peix que es venia al Pòsit es va convertir en la panera per servir les paelles d'arròs en els restaurants. El reduït mercat dels productes destinats al sector primari va donar pas a la manufactura d'un producte -els bolsos de senyora- que es venia fins i tot fora de Cambrils. Les tècniques són les mateixes i el cisteller només les adapta a la realitat de l'època.

No només l'Arturo pel seu ofici de cisteller sinó molts dels habitants de Cambrils que desenvolupaven una activitat productiva abans de 1960 van intentar modificar-la d'alguna manera per tal d'adaptar-se a la nova realitat imposada pel turisme. El fenomen turístic a tota la costa genera unes transformacions que permeten no només subsistir sinó generar més riquesa. Quan l'estudi o la curiositat ens permet guaitar en una finestra del passat, val la pena entretenir-se a rumiar per què s'ha generat un canvi. Si ho fem, ens adonem que som les persones les que generem els canvis, sense necessitat de nous recursos, i que ho fem com a mecanisme d'adaptació per tal de subsistir nosaltres i els nostres costums.

-> Les eines més utilitzades en la feina de cisteller...

 BIBLIOGRAFIA 


BERTRAN I CUDERS, Josep: Cambrils, Dictadura i República (1923-1939). Ed. El Mèdol, Tarragona, 1989.

ESPORRÍN I PONS, M. Montserrat: Evolució socioeconòmica de Cambrils (1930-1981). Ed. El Mèdol, Tarragona, 1988.

KUONI, Bignia: Cestería tradicional ibérica. Ediciones del Serbal, Barcelona, 1981

MASCLANS, F: Guia per a conèixer els arbres. Editorial Montblanc-Martín, Barcelona, 1990

MEUNIÉ, Anne-Marie i PICHARD, Suzanne: Trabajos de cestería. Ed. Hogar del Libro, Barcelona, 1986

ORTIGA I VIDAL, Ramon: Història Gràfica de Cambrils. Ed. El Mèdol, Tarragona, 1991.

SÁNCHEZ SANZ, Mª Elisa: Cestería tradicional española. Editora Nacional, Madrid, 1982.

SAVALL ROM, Josep Lluís: El vocabulari dels pescadors de Cambrils. Ed. Associació d'Estudis Reusencs. Reus, 1991.