Enguany el cicle fa un salt al passat, als principis del cinema d’animació.

Fem memoria i recordem que l’animació va apreixer abans que el propi cinematògraf. L’any 1888 el françès Emile Reynaud va inventar el praxinoscopi, un dels molts juguets óptics de l’época, en el que s’utilitzava una técnica cinematogràfica de pre-animació.

El pare del cinema d’animació va ser el françès Emile Cohl, que desde el 1908 realitzà els primers curts de dibuixos animats. Altres pioners van ser Georges Mélies, James Stuart Blackton i l’espanyol Segundo de Chomón, del que veurem el curtmetratge Hotel eléctric dins de l’Animac-Mòbil.

És durant l’época del cinema mut i dels primers anys del cinema sonor quan apareixen les principals formes del cinema d’animació. Per un costat, les pel·lícules més comercials que eren destinades al públic massiu com les de Walt Disney, Popeye i Betty Boop considerada ja un fenómen de culte, d’ella projectarem tres capítols realitzats durant els anys 30 (En el circo, El socorrista, Modelo). Per altre banda apareixen artistes de vanguàrdia que realitzen obres experimentals contemplant l’animació com una extensió més de les arts plàstiques (Oskar Fischinger, Len Lye, etc.). Entre els dos pols trobem infinites modalitats com els contes tradicionals amb sinistres ninots animats per Ladislaw Starewitch del que tindrem l’oportunitat de veure dos dels seus curtmetratges més representatius realitzats als anys 20 (Town Rat, Country Rat i Black Love and White).

El primer llargmetratge d’animació va ser mut i argentí: L’Apóstol (1917) de Quirino Cristiani, pel·lícula que malauradament s’ha perdut.

Curiosament, després de la Segona Guerra Mundial hi va haver un gran desenvolupament del cinema d’animació. Als Estats Units es va consolidar el cartoon clàssic amb els llargmetratges de Disney i els curts de la Warner Bros (Bugs Bunny, Elmer, Porky, el pato Lucas, etc.). La Nacional Film Board of Canada va promoure tot tipus d’experiments vanguardistes y va començar amb l’ensanyança de l’animació, això va convertir a Canadà en una potència de primer orde gràcies al treball del principal animador experimental i abstracte de tots els temps: Norman McLaren.

Durant els anys 60 y 70, amb la popularització de la televisió, els curtmetratges de l’animació desapareixeran definitivament dels cinemes, limitats als llargmetratges comercials, terreny dominat absolutament per la Disney fins a la década dels 90. De totes maneres el curtmetratge va resurgir en altres canals de distribució (festivals, circuits especialitzats, etc.), sobre tot amb l’aparició de nombroses escoles d’animació en tot el món.

Als Estats Units, Hanna-Barbera dominava l’animació per a la televisió y la Disney l’animació per al cine. Al Japó, Osamu Tezuka protagonitzà l’explosió dels dibuixos animats nipons, coneguts després com l’ànime. Autor de cómics inmensament prolífic, va adaptar varies de les seves propies obres definint les cracterístiques habituals de l’ànime vinculant la industria de l’animació amb la del cómic. Durant els anys 60 l’ànime va tenir notables animadors independents com Kihachiro Kawamoto i Yoji Kuri, del que es projectarà dins del cicle Au Feu, de l’any 1966. L’aportació Europea va ser més puntual amb pel·lícules com El submarino amarillo de George Dunning, Allegro non troppo de Bruno Boceto o El planeta salvatge de Réne Laloux.

Hem de tenir en compte la gran aportació de Ray Harryhausen que va convertir en personatges als dinosauris, els cíclopes i als exercits d’esquelets, amb les seves figures de plastelina utilitzant la técnica de l’stop-motion (animació de n¡nots o maquetes), donant vida a una carn inerta. D’ell veurem la clàssica Hace un millón de años de l’any 1966.

En les últimes dues décades, el cinema d’animació ha conegut un desenvolupament sense precedents. La caiguda dels régims comunistes de l’Europa de l’Est ha fet que es redueixi enormement l’aportació d’aquets països, sobretot en les facetes menys comercials, però segueix existint una enorme diversitat a la resta del món, i per primer cop l’enorme diversitat dels curtmetratges s’està començant a notar.

Cal destacar el primer llargmetratge d’animació per adults realitzat a l’Estat, Historias de amor y masacre de l’any 1974, serà presentat pel seu director: Jordi Amorós.

Deixem-nos portar un altre vegada per l’engany infantil de la il·lusió.