|
|
Sex Pistols: el mite
Després dels ensucrats seixanta de The Beatles, als setanta els
Sex Pistols serien un grup de rock que canviaria les concepcions musicals
posteriors, per les seves lletres, per la seva estètica i pel
seu comportament. El grup fou un producte del mànager rapaç
Malcolm McLaren, propietari d'una tenda de roba anomenada Sex. Va néixer
el 1975 de la proposta de McLaren de formar un grup a partir de The
Swankers, ja existent, nom que poc després van canviar per Sex
Pistols. Estava integrat pel guitarrista Steve Jones, el bateria Paul
Cook i el cantant John Lydon -més tard Johnny Rotten (podrit)-,
tots ells clients habituals de la tenda. Se'ls uniria Matlock com a
baixista. Van començar a tocar per clubs i locals, amb interpretacions
provocadores, temes plens de crítica social i política,
contra tot allò institucionalment establert.
Anarchy in the UK fou el seu primer i únic senzill amb EMI -segell
del qual van ser expulsats a causa dels escàndols continus -
i l'únic en el qual col·laborà Glen Matlock, que
fou substituït per Sid Vicious (John Simon Ritchie). Van seguir
el conegut i gran èxit God save the Queen, Pretty Vacant i Holidays
in the sun, editats per Virgin. Els seus concerts eren molt violents
i provocaren dues reaccions oposades: d'una banda, censures de tot tipus;
i, de l'altra, el seguiment cada cop més massiu.
El mític elapé Never mind the bollocks, Here's The Sex
Pistols (1977) els va dur a una gira americana que va comportar la seva
dissolució. Un any més tard, el 1979, moria d'una sobredosi
d'heroïna Sid Vicious, després d'haver estat acusat de l'assassinat
de la seva xicota, Nancy Spungen. Tot i això, McLaren va intentar
fer reviure la banda i treure'n el màxim profit possible. Per
això va produir la pel·lícula i la banda sonora
de The Great Rock and Roll Swindle (La gran estafa rocanrolera, 1980),
dirigida per Julien Temple.
El 1996 els membres originals de la banda, amb Glen Matlock i al marge
de McLaren, van protagonitzar una gira europea i nord-americana amb
el títol The Filthy Lucre Tour (La gira del lucre brut), en què
no van amagar mai la intenció lucrativa de la reaparició.
Els films sobre el grup
Julien Temple fou testimoni del naixement i la caiguda del punk i del
camí vital dels Sex Pistols, grup que va representar com cap
altre la filosofia del moviment. Entre 1975 i 1977 va assistir als seus
concerts, va entrevistar els seus components i va gravar tot allò
que la televisió va emetre sobre el grup i el fenomen punk. Llavors
Temple estudiava a la National Film School i el projecte, The Great
Rock and Roll Swindle, es va estrenar el 1980.
Temple sempre l'ha considerat com el seu pecat de joventut. Va deixar
que McLaren imposés la seva visió. Fou una mescla de documental
i de drama -una mena de collage documental-, de veritats i de mentides,
que inclou vídeos musicals i animacions. El paper principal era
el de McLaren, com a narrador. També hi intervenien Steve Jones
i Sid Vicious cantant alguns temes. També participaren Cook i
Rotten, només en preses documentals, i Matlock, en forma de dibuix
animat. Anys després, el 1985, Alex Cox va fer Sid and Nancy,
interpretada per Gary Oldman i Chloe Webb, que se centrava en la vida
privada del grup.
The Filth and the Fury
Temple paga ara un deute que tenia amb els components de la banda. A
The Great Rock and Roll Swindle McLaren mostrava Sex Pistols com uns
analfabets que no haurien arribat enlloc si no hagués estat per
la seva habilitat per als negocis i pel fet d'haver-los donat una base
ideològica. Ara, amb La mugre y la furia, intenta respondre els
interrogants que sempre van existir sobre el grup: si foren coherents
amb el seu discurs, en relació amb el seu comportament, i quin
paper real va tenir McLaren. Un muntatge intel·ligent li permet
retratar, d'una banda, la crítica dècada dels setanta
al Regne Unit, el desgavell polític i la misèria social,
i el fenomen del no future per als joves. De l'altra, confrontar -amb
la distància i reflexió que hi posa el temps- la història
amb el mite, entrevistant els components vius i inserint-hi una entrevista
feta en la seva època a Sid Vicious.
Temple defuig la mirada neutra com a director i documentalista, i s'atreveix
a parlar de la banda amb humor, fins i tot amb tendresa, i amb referències
a Shakespeare. Així, selecciona intencionadament plans de Ricardo
III de Laurence Olivier per parlar del poder, la manipulació
i les enveges que sintetitzen l'essència del mite i, per extensió,
la història de molts altres grups de rock.
Del mite a la veritat
El film pretén esclarir la veritat. A partir de les entrevistes
es va visualitzant l'enfrontament entre les postures de McLaren i de
Lydon. El primer, amb la seva companya Vivienne Westwood, foren en el
seu moment el motor del grup. Ara, les lletres i el so que després
tants grups imitarien no els va escriure McLaren, sinó ells.
La suma va suposar un moviment contracultural que volia lluitar contra
l'hegemonia de les bandes de rock simfònic de l'època.
També van encunyar el lema "fes-ho tu mateix", que
tants artistes (plàstics, d'arts escèniques, literats
i músics) seguirien anys més tard. Sid Vicious va inventar
el ball del pogo. Van reaccionar contra l'atur i les nefastes polítiques
socials. I, alhora, van atreure l'atenció dels grans mitjans.
El moviment punk -tot i que el terme fou encunyat després dels
Sex Pistols- ha passat, però resta vigent el missatge que cada
individu ha d'actuar per ell mateix, enfront d'una societat que ens
vol uniformar i alhora individuar, vendre coses que no necessitem i
anul·lar la nostra capacitat de pensament. Fou el darrer gran
moviment contracultural. La pel·lícula és important
per a aquells que són fans dels Sex Pistols o van conèixer
aquella època, perquè és molt esclaridora. Però
també per a aquells que no coneixen el grup o no van viure aquella
època, perquè introdueix al grup i a tota la realitat
d'una època.
|
|
