El director i el guió
Frédéric Fonteyne (1968) és un jove director que actualment treballa a l'escola de teatre Parallax i dirigeix un laboratori experimental d'actors. La seva relació amb Philippe Blasband (1964), guionista alhora que novel·lista, s'inicià fa anys quan Fonteyne era encara estudiant a l'IAD (Louvain-la-Neuve, Bèlgica), on també va conèixer Patrick Quinet, que ja va produir els seus primers quatre curtmetratges, Bon anniversaire Sergent Bob (1988), Les Vloems (1989), Modesty (1991) i Bob le déplorable (1993), tots amb guió de Blasband. Aquest darrer també signa els guions d'Une liaison
pornogra-phique, la segona pel·lícula del jove director belga, després de Max et Bobo, inèdita al nostre país, en la qual ja s'inicia en l'exploració de les emocions a través dels moments de crisi que pateix una persona, que l 'obliguen a qüestionar-se ella mateixa.
El director explica: «un dia, mentre estava passejant amb Philippe Blasband, em va parlar d'una idea que tenia per a una novel·la titulada Une liaison pornographique. Intrigat pel títol, li vaig demanar que em contés la història i en aquell mateix moment li vaig dir que m'agradaria molt filmar-la».
Ella i ell
Davant la càmera trobem dos actors que no havien treballat junts anteriorment, que ni tan sols es coneixien, cosa que segons Fonteyne va afavorir el rodatge, ja que «tots dos es van anar descobrint amb plaer». Ella, Nathalie Baye, és una veterana del cinema francès. Una actriu ja conso-lidada que el 1981 va obtenir un Cèsar a la millor actriu secundàriaper Salve quien pueda, la vida (Sauve qui peut, la vie) de Godard, amb qui va treballar també a Detective. El 1982 obtingué el Cèsar a la millor actriu secundària pel seu treball a Une étrange affaire, i el de millor actriu a El membrillo (La balance), en què feia el paper de prostituta. La fama i reconeixement que això li va comportar la van dur a dedicar-se a un cinema més d'autor i intimista, amb papers de dones més fortes.
Ell, Sergi López, va completar la seva formació a l'École Internationale de Théâtre et Movement de París. Aquestes circumstàncies han fet que hagi treballat tant en produccions franceses com espanyoles. Entre les primeres, À la campagne (1994), Attention fragile (1995), Western (1997), Marion (Premi Especial del Jurat de Cannes 1997), La novelle Eve (1998) o Rien a faire (1999). Entre les segones, Carícies (1997), Lisboa (1999), Ataque verbal o El cielo abierto (2000). Es tracta d'un actor d'aparença senzilla, que ja ha conquerit el públic francès i que va rebre el títol de millor actor europeu de l'any 2001.
Una història d'amor diferent
Fonteyne ens presenta la història a partir de pocs elements: dos actors i dos decorats, i un tractament diferent. La història comença pel final, quan tot s'ha acabat -tot s'acaba. Té la seva gràcia la manera com és explicada la història: cadascú l'explica a la seva manera, per separat, a un
interlocutor -de qui mai veiem la cara- un cop acabada la relació, al cap de tres anys. Això li dóna una distància i una manera de viure-la i explicar-la diferent que si la veiéssim en present. Amb el to que s'agafa quan es recorda tot allò que ha passat i no tornarà, les respostes són plenes de nostàlgia, manifesten les diferències de percepció, i sorgeix un món ple de possibilitats que mai no van arribar a realitzar-se. Es tracta d'una història d'amor diferent. Un home (Sergi López) i una dona (Nathalie Baye) decideixen compartir una fantasia sexual després de conèixer-se a través de la secció de contactes d'una revista pornogràfica.
El director ens posa a la porta de l'habitació, com a voyeurs, però no serem espectadors del seu primer encontre, no vol que siguem espectadors de sexe banal. Del sexe desinteressat i materialista -que trasllueix totes les fantasies dels protagonistes- es passa a l'experiència sensual i sensorial,
secreta i mera-vellosa. Fonteyne ens diu: «volíem fer una història d'amor íntima, romàntica i, alhora, molt púdica... que la seva força es trobés en l'el·lipsi. Que cadascú s'imaginés el que passava dins l'
habitació». Dóna dinamisme al relat mitjançant el joc de contrastos d'espais i color, amb escenes intercalades en què tots dos parlen sobre la vida i l' amor en cafès de París, amb l'entrevista i, sobretot, gràcies al treball dels dos actors, que s'entenen perfectament amb pocs diàlegs -mai sabrem el seu nom, edat, ni de les seves vides- a través de mirades i de l'expressió corporal. Hi ha una delicada exploració dels afectes i una bona recreació visual, no exempts d'humor.
Ell i ella s'acaben abandonant, no s'atreveixen a dir «t'estimo», per por del compromís. Si per un costat els desitjos duen per un camí, la por, la covardia i la incomunicació empenyen en el sentit oposat.
Une liaison pornographique
El títol original, que les distribuïdores nord-americanes el van canviar -igual que a Espanya- per An affair of love, després de presentar-se la pel·lícula al festival de Toronto el 1999, i haver estat catalogada com a R (sex and nudity), ha estat vist per uns com una provocació enganyosa, i per altres com una intencionada ironia. En realitat és un tractament interessant de la sexualitat moderna amb tots els seus tabús, com a desencadenant de l'amor, lluny dels estereotips dels films nord-americans més comercials sobre aquesta temàtica així com de l'individualisme urbà i la por del compromís. Frédéric Fonteyne diu: «es parla de dues persones que es manifesten obertament, que ens diuen tot el que tenen per dir... davant d' una càmera. No hi ha dubte que una necessitat que tenim tots és exhibir les nostres emocions i el nostre dolor, parlar-ne, compartir-los i alleugerir-nos-en». I afegeix «a l'entrevista desco-breixen que tots dos van viure aquella història d'amor tres anys abans i no se l'han tret del cap; per això necessiten contar-la a algú; si no, deixaria d'existir. Allò
pornogràfic de la pel·lícula és precisament això, que es despullin davant una tercera persona. Això em va servir per treballar sobre distints nivells de l'emoció, allò que se sent en enamorar-se i després en recordar-ho, i resulta que allò més emocionant és aquest record».
La crítica va rebre la pel·lícula amb comentaris elogiosos al director, guió i protagonistes. Per a Baye fou el premi a la millor actriu al Festival de Cinema de Venècia el 1999 -que aquest any també va rebre el de millor actriu europea de l'any-, què Fonteyne i Sergi López també optaven a ser
guardonats.

TÈCNICS

Director: Frédéric Fonteyne
Guió: Philippe Blasband
Productora: Patrick Quinet - Artemis Productions
Fotografia: Virginie Saint-Martin
Música: Jeannot Sanavia, André Dziezuk, Marc Mergen
Muntatge: Chantal Hymans
So: Carlo Thors
Decorats: Verónique Sacrez
Vestuari: Anne Schotte
Nacionalitat: França
Any: 1999
Duració: 80 min

ACTORS

Nathalie Baye: Ella
Sergi López: Ell
Paul Pavel: Joseph Lignaux

1999 Una relación privada
1997 Max et Bobo