| |
|
Darren
Aronofski
Aquesta és la seva segona pel·lícula després
de lèxit aconseguit amb Pi, el seu primer llarg, amb el
qual va guanyar el premi al millor director al festival de cinema independent
de Sundance. Es tractava dun film poc convencional, en blanc i
negre, que narrava la peripècia paranoica dun matemàtic
anomenat Max Cohen. Aquest personatge creu que ha trobat en els infinits
dígits del número pi la veritat final sobre lunivers,
assetjat per una companyia dinversors i una secta jueva que creu
que en les seves investigacions trobarà el veritable nom de Déu.
A Réquiem por un sueño narra lespiral autodestructiva
per la politoxicomania dels quatre protagonistes, exemples de la soledat,
la baixa autoestima i la ceguesa de les vanes fantasies. La pel·lícula
sinspira en una novel·la escrita per Hubert Selby Jr. el
1978 amb el mateix títol. Selby és autor també
duna altra novel·la, Última sortida cap a Brooklin,
que havia estat duta a la pantalla, i que va impressionar Aronofski
en la seva joventut. Ja havia fet un curt basat en una altra obra daquest
escriptor, Fortune Cookie.
El reconeixement aconseguit amb aquestes dues pel·lícules
lhan portat a projectes més comercials, i actualment treballa
amb Tim Burton en la darrera entrega de Batman.
Els actors
La pel·lícula està protagonitzada per cares conegudes.
La veterana Ellen Burstyn (El exorcista, Jugando con el corazón),
amb més de quaranta anys de professió, que va aconseguir
una nominació a lOscar a la millor actriu pel seu paper
de mare dun junkie (addicte), que acaba també víctima
de laddicció. Jared Leto (La delgada línia roja,
El club de la lucha, American psyco) explicava com durant tres mesos
es va sotmetre a una dura dieta que li va fer perdre una cinquena part
del seu pes. El constant desig i desesperació per menjar el va
ajudar a comprendre la situació del protagonista, Harry Goldfarb.
«Les seves ànsies van ser incrementades», comenta
un altre dels protagonistes, Marlon Wayans (Scary movie), «quan
van decidir un rigorós celibat ni sexe ni masturbacions
durant el rodatge.» Per això Leto el tracta dun film
«dos cops més dolorós de fer que de veure, i això
és dur.» La resta del repartiment el completen Jennifer
Connelly (Dark city), el que fou el protagonista de Pi, Sean Gullette,
i lautor de la novel·la en què sinspira la
pel·lícula, Hubert Selby Jr., inter-pretant un vigilant
de presó.
Experimentació visual
Hi ha altres pel·lícules que shan centrat en el
món de les drogues, com Trainspotting, però el que aconsegueix
Aronofski a Réquiem por un sueño és fer submergir
lespectador en linfern real de les drogues, i mostrar com
lamor, la desesperança o la soledat en queden determinats.
Reuneix tot allò que els directors han anomenat estètica
cool-MTV, altres estil dark. És una pel·lícula
dura, que remou els estómacs sensibles. És un bombar-deig
constant de sons i dimatges (imatges partides, lents de gran angular,
vibrator-cam, dissolvències...). Es podria qualificar dexpressionista.
Aquesta era la intenció del director, que diu «Aquesta
era la meva intenció: bona part del cicle de laddicció
és estar atrapat en una espiral dexcés. Si lhaguéssim
filmat duna manera menys brutal hauria estat deshonest.»
Per això els efectes especials hi ha més de cent
efectes digitals de la companyia creada expressament, Amoeba Proetus
i dàudio mescla el tecno i sons atmosfèrics
tenen un paper molt important, amb un extens equip, el mateix que a
Pi. En cada presa, a més dexperimentar perquè quedés
bé, es buscava que cada efecte tingués un significat.
Aronofski va voler igual com ho va fer amb Pi que la pel·lícula
tingués una continuïtat a Internet. El web (www.requiemforadream.com)
esdevé quelcom més que una plana comercial. Fou realitzada
pel grup anglès hi-res! en col·laboració amb el
mateix director. Mescla imatges pseudocomercials amb daltres detèries
i vibrants dels personatges, amb frases i símbols superposats
relatius a la seva addicció.
La crítica
Sha qualificat la pel·lícula de paranoica, de videoclip
antidroga, de vacil·lació per a fashion victims o de perla
negra i desesperada. A la pregunta sobre què havia sentit com
a espectador en veure la pel·lícula, Aronofsky responia:
«Com si hagués saltat dun avió i a meitat
del camí madonés que no tinc paracaigudes. I aquesta
sensació acaba tres minuts després desclafar-me
a terra.» Sens dubte sap retratar molt bé les falses esperances
que generen les addiccions que tenen per finalitat escapar de la realitat.
Perquè no és una pel·lícula sobre el món
de la droga, sinó sobre la soledat, les falses esperances i les
frustacions. El seu caràcter explica en bona part que hagués
de finançar-se amb productors independents.
Se li ha criticat que la seva és una mirada massa desesperançada
i morbosa en la seva crua recreació de la bogeria, la violència
i la sexualitat salvatges que delimiten la degeneració moral
dels personatges. El cert és que és una pel·lícula
dura, molt dura una espectadora va vomitarà la catifa vermella
de Cannes, que corprèn, que fa sentir en cada petit gest
tota la càrrega dramàtica, que no deixa pauses per assimilar
i esdevé paranoica i angoixant. |
|
| |
|
|
TÈCNICS
Director:
Darren Aronofsky
Guió: Darren Aronofsky i Hubert Selby Jr.
Producció: Eric Watson i Palmer West
Fotografia: Matthew Libatique Música: Clint Mansell i Kronos
Quartet
Decorats: Ondine Karady
Maquillatge: Carolyn Grifel i Laura Jean Shannon
So: Steve Baine
Efectes especials: Mark Bero, Drew Jiritano, Andrew Mortelliti, John
Stifanich
Efectes visuals: Jeremy Dawson
Muntatge: Jay Rabinowitz Nacionalitat: EUA
Any: 2000
Duració: 102 min
|
|
ACTORS
Ellen Burstyn:
Sara Goldfarb
Jared Leto: Harry Goldfarb
Jennifer Connelly: Marion Silver
Marlon Wayans: Tyrone C. Love
Christopher McDonald: Tappy Tibbons
Louise Lasser: Ada
Marcia Jean Kurtz: Rae
Janet Sarno: Mrs. Pearlman
Suzanne Shepherd: Mrs. Scarlini
Joanne Gordon: Mrs. Ovadia
|
|
|