René pateix una malaltia degenerativa dels teixits musculars, una miopatia, que el té lligat a una cadira de rodes. Viu en una residèn-cia per a discapacitats prop de Toulon i de la Nacional 7, l’autopis-ta que va cap al sud. Aquesta situació fa tornar René molt rebel i gairebé ningú no s’atreveix a tractar amb ell. Només semblarà connectar amb ell Julie, una nova educadora destinada a la seva cura. Ell li con-fessa que un dels motius del seu mal humor és que fa temps que no se’n va al llit amb cap dona i que li agradaria molt de poder-ho fer. Julie decideix posar-se a buscar una prostituta que accepti l’encontre. Comença a buscar per les carava-nes properes a la Nacional 7.

La producció

El productor Jacques Fansten proposa a Sinapi de dirigir una pel·lícula per a la seva col·lecció «Petites caméras», per a Pierre Chevalier de la cadena Arte. El denominador comú d’aquesta col·lecció era la utilització d’una càmera numèrica amateur. El director tenia la llibertat d’escollir el tema. Comença a rumiar la història a partir de situacions reals. La primera fou l’experiència de la seva germana Julie, educadora especialitzada en una residència per a discapacitats a prop de Tolon. Un dia, un dels residents, de caràcter irascible, que passava el temps insultant el personal, va esclatar a plorar davant d’ella. Li va confiar que volia fer l’amor i li va demanar que busqués una prostituta sabent que no tenia altra possibilitat d’accedir a una dona. Llavors la seva germana va anar a la Nacional 7. El personatge de René és un homenatge a un amic seu, René Amistadi, que va acabar la seva vida en una cadira de rodes, víctima d’una miopatia. Tenia un caràcter abrupte, «que es mostrava sempre davant d’una persona nova com un ésser odiós, que preferia que l’avorrissin per intentar ocultar —o ocultar-se— la cadira de rodes a la qual estava lligat». A aquest home, que va morir fa deu anys i va ajudar Sinapi a escriure el seu primer guió fa quinze anys, està dedicada la pel·lícula.

El rodatge

Roda la pel·lícula amb una càmera DV digital i un equip format per deu persones, per poder rodar en espais reals sense problema de cables i no entorpir la quotidianitat de la residència. Hi intervenen deu actors, tres dels quals eren discapacitats físics que inter-pretaven discapacitats diferents de la seva. Entre els actors coneguts, Olivier Gourmet, que apareix en les pel·lícules La Promese (1996) o Roseta (1999) dels germans Dardenne; Nadia Kaci, que dóna vida a l’assistenta social de Hoy empieza todo (1999) i que també apareixia a Le Harem de Mme Osmane (2000), finalment, Saïd Taghmaoui, que interpreta Rabah, que intervé a Three kings (1999).

L’avalen els premis del públic als festivals de Berlín i de Sant Sebastià, el premi de la crítica internacional de Londres i el de Sundance de cinema independent, tots l’any 2000. Aquest reconeixe-ment va fer que la cadena Arte portés el film a la pantalla gran.

Humor i identificació amb l’espectador

A través de l’humor aconsegueix que el públic entri en la problemà-tica sense que li resulti dur i s’identifiqui amb els personatges. Es tracta d’una problemàtica que ni la societat ni les institucions s’atreveixen a afrontar. El mateix Sinapi ens diu: «Mai no vaig voler fer una pel·lícula pesada, seriosa sobre aquest tema. D’entrada, volia fer una comèdia. A causa dels meus orígens italians, tinc certa inclinació per la comèdia italiana. Les coses com més doloroses, dures, violen-tes, més necessari és abordar-les amb humor. Els discapacitats són éssers humans amb qualitats i defectes. No perquè siguin discapa-citats no podem riure’ns d’ells i amb ells. Doncs bé, tenia ganes de canviar la mirada compassiva que, generalment, els dirigim. Sempre em vaig sentir incòmode per aquesta manera disfressada de refús de l’altre que sorgeix en primer terme amb la negació total de la seva sexualitat. Encara que, tot sigui dit, parlar de la sexualitat no és gens simple. I ja sigui amb cadira de rodes o sense, el problema és el mateix per a tots: intentar conciliar desig i realitat. Aquest és, també, el propòsit d’aquesta pel·lícula on els sants no surten més bén parats que els discapacitats.»

La pel·lícula «toca alguna cosa tan profunda i universal com és el desig d’amor» i René «és una metàfora de l’ésser humà, que viu entre els seus desitjos i la realitat». Però «la seva realitat és la cadira de rodes». El final de la pel·lícula és un homenatge als éssers reals que van inspirar la ficció, per deixar patent que això no és només una ficció, és una realitat.

2000 Nacional 7

1996 Un arbre dans la tête

TÈCNICS
Direcció: Jean-Pierre Sinapi
Guió: Jean-Pierre Sinapi
Producció: Télecip, La Sep Arte
Fotografia: Jean-Paul Meurisse
Muntatge: Catherine Schwartz
So: Jean-Michel Chauvet
Música: diversos artistes
Nacionalitat: França
Any de producció: 2000
Durada: 91 min

ACTORS
Nadia Kaci: Julie
Olivier Gourmet: René
Saïd Taghmaoui: Rabah
Lionel Abelanski: Roland
Chantal Neuwirth: Sandrine
Julien Boisselier: Shrink, el psiquiatre
Gérald Thomassin: Jean-Louis
Isabelle Mazin: Solange
Nadine Marcovici: Florèle