El boom del curtmetratge.
Fins no fa gaires anys, pocs sectors de la població prestaven atenció al curtmetratge. Semblava un format maleït. La producció rarament arribava a les pantalles i, encara menys, despertava l’interès dels crítics o els espectadors. Darrerament, però, la situació s’ha capgirat. Segons José M. Velázquez i Luis Ángel Ramírez, autors del llibre Una década prodigiosa. El cortometraje español en los noventa. (Festival de cine de Alcalá de Henares, Madrid 2000) el curtmetratge espanyol està visquent els seus millors dies. Aquest moment de glòria es produeix paral·lelament al boom dels joves creadors que, amb els seus llargmetratges, semblen haver reconciliat el cinema espanyol amb la taquilla. El curt ocuparia un espai cultural i mediàtic mai imaginat uns anys abans.
Els mitjans financers han augmentat en la mateixa proporció que han millorat els dissenys de producció, cada vegada més professionalitzats i amb un excel·lent acabat tècnic, cada cop més a prop del que abans era absolutament privatiu del llargmetratge. També les mancances en l’àmbit de l’exhibició, tan precàries en la dècada anterior, han mostrat solucions per obrir un horitzó que poc abans es presentava bastant confús. La creixent demanada per part d’algunes televisions i l’aparició de nous circuits de difusió, han tret de l’agonia on es trobava, per manca de suport, el curtmetratge, a l’estat espanyol.
Aquests darrers anys hem pogut contemplar, efectivament, com les televisions s’han abocat a la promoció més que mai del curtmetratge, i se n’ha aconseguit, d’aquesta manera, una popularització ben remarcable. Fa pocs dies, un article d’Eva Verdana publicat al suplement Tentaciones, del diari El País (21 de setembre de 2001) comentava alguns dels programes on els espectadors poden satisfer la seva curiositat. Començant per Sense filtre, el programa de curts de la segona cadena de Canal 9, que va rebre al mes de juliol el premi de la revista Turia al millor espai televisiu. Filmets, que produeix Televisió de Badalona, i que s’emet en 22 canals locals de Catalunya —entre els quals, algun del Camp de Tarragona—, ha estat considerat pels professionals del Mercat Àudiovisual català com el millor programa de tot aquests circuit.
Un altre exemple seria el de Un cortado, por favor, un programa que s’emet els dimarts a les vuit del vespre al canal local madrileny Tele 4 Caminos. El seu director, Joaquín Bello n’explica l’èxit pel fet que moltes persones està fartes de la mediocritat televisiva, de concursos on es crida i surten famosos de segona; la gent vol alternatives noves. El seu programa només té uns cent espectadors d’audiència però són molt fidels. Aquesta fidelitat és la que explica que el programa de curts amb més antiguitat estigui en una tele local, Rekortes, una producció de Tele-K, de Vallecas (Madrid), que va arrencar el 1997 i encara manté el mateix horari.
Tampoc no paren els programes dels canals autonòmics i estatals, que comencen la seva nova temporada aquests dies. Versión española, emet un curt després de cada pel·lícula i també es comenta en el col·loqui posterior. Fins i tot, aquest programa va patrocinar la realització dels coneguts com Los diminutos del calvario, uns microcurts de només un minut de durada que havien de ser rodats en un únic plànol seqüència i sense la possibilitat final de fer cap mena de muntatge. També torna La noche + corta, el conegut programa de Canal + que té l’origen en un altre espai de la mateixa cadena que es deia Piezas. Resulta que l’any 1989 l’equip de programació va plantejar-se la necessitat d’omplir els buits que quedaven entre pel·lícula i pel·lícula. Es tractava d’aconseguir el que en l’argot es coneix com els fillers. Es van fer anàlisis de les graelles de programació i un càlcul orientatiu dels temps que calia anualment per als reompliments i llavors van buscar el material adequat, que era el curtmetratge, al mercat àudiovisual. La realitat va ser decebedora: la producció era insuficient i tenia una qualitat més aviat deficient. Al final, la cadena va adonar-se de la necessitat de promoure la producció, tant en quantitat com en qualitat i així va ser com aquesta i altres televisions van llençar-se a la caça de nous talents en el format del curtmetrage. La necessitat ben prosaica d’omplir els buits entre programes va resultar un inesperat esperó de molts dels millors curts fets en els darrers anys. Paral·lelament, cada vegada més festivals de cinema s’han centrat o, fins i tot, especialitzat en l’exhibició de curts. D’entre tots ells convé tenir ben present el mític festival d’Alcalá de Henares que, des de fa uns 30 anys, s’ha dedicat a la promoció de tota mena de gèneres i formats cinematogràfics marginals —noticiaris, dibuixos animats, documentals i, sobretot, curts—, i a la publicació de diferents monografies d’anàlisi sobre aquestes qüestions, com el llibre ja esmentat de Velázquez i Ramírez o un altre, d’autors diversos, amb la història del curtmetratge a l’estat espanyol, una història tant desconeguda com interessant.
Altres localitats han acollit també festivals especialitzats, com ara Medina del Campo, Palma de Mallorca, Girona, Bilbao, Almería i, en fi, moltes més.
En aquests anys, a més a més, moltes altres iniciatives han afavorit l’expansió d’aquest tipus de cinema. Internet, concretament, s’ha convertit en una de les principals plataformes de promoció a causa de la facilitat per arribar als espectadors si les produccions es pengen a la xarxa. D’aquesta manera, per citar només alguns exemples, podríem fer esment del festival de curtmetratges on-line de la Videoteca Municipal de Madrid, Cortovision.com o el certament estatal 120 Segundos de Gloria que patrocina la Fundació Retevisión.
L’atenció dels espectadors no només s’ha adreçat vers els curts espanyols sinó que el boom dels anys noranta ha abastat també bona part de la producció estrangera. La mostra de curts que avui presentem incorpora precisament algunes peces seleccionades del panorama internacional. Les obres curtes de directors com Jim Jarmush, Aki Käurismaki, Patrice Leconte, entre d’altres i, com no, un de molt particular, l’imprescindible i sempre genial Bill Plympton. Tot plegat una oferta curiosa per aquesta primera mostra de curtmetratges que avui presenta Anima’t.

25 Maneras de dejar de fumar
Dir.: Bill Plympton
EUA, 1989, 5 min, VOS

Cómo hacer el amor a una mujer
Dir.: Bill Plympton
EUA, 1995, 5 min, VOS

Bolero de Patrice Lecont
Dir.: Patrice Leconte
Actors: Jacques Villeret
França, 1993, 8 min., VOS

Esas botas
Dir: Aki Kaurismaki
Actors: Lenningrad Cowboys
Finlàndia, 1992, 5 min, VOS

Café y cigarrillos
Dir: Jim Jarmusch
Actors: Roberto Benigni, Steven Wright
EUA, 1986, 12 min, VOS

De tripas corazón
Dir: Bill Plympton
EUA, 1991, 6 min, VOS

Café y cigarrillos III
Dir: Jim Jarmusch
Actors: Iggy Pop, Tom Waits
EUA, 1993, 13min, VOS

La madre
Dir: Miguel Bardem
Actors: Pilar Bardem, Javier Bardem
Espanya, 1995, 17 min., VO

Metro
Dir: Achero Mañas
Actors: Pedro Gómez, Juanjo Gracia
Espanya, 1995, 10 min, VO

Surprise!
Dir.:Veit Helmer
Actors: Max Tidof, Yutah Lorenz
Alemanya, 1995, 5min, VO

Tonterías
Dir: Jean-Pierre Jeunet
Actors: Dominique Pinon
França, 1989, 7 min, VOS