FITXA TÈCNICA

TÈCNICS

Direcció: Ventura Pons
Guió: Ventura Pons
Producció: Ventura Pons
Fotografia: Mario Montero
Muntatge: Pere Abadal
Direcció artística: Bel·lo Torras
Música: Carles Cases
Vestuari: María Gil
Nacionalitat: Catalunya
Durada: 102 min

ACTORS

Juliet Stevenson: Pamela
Paul Rhys: Richard
Allan Corduner: Joseph
Kevin Bishop: Paul
Geraldine McEwan: Novotna
Craig Hill: Izzi
Pamela Field: Diane
Naím Thomas: Teddy

FILMOGRAFIA

2001 Menja d'amor
2000 Anita no perd el tren
1999 Morir (o no)
1998 Amic / Amat
1997 Carícies
1996 Actrius
1994 El perquè de tot plegat
1993 Rosita, Please!
1992 Aquesta nit o mai
1990 Què t'hi jugues Mari Pili?
1989 Puta misèria!
1986 La rossa del bar
1981 El vicari d'Olot
1978 Ocaña, retrat intermitent

Ventura Pons
Nascut a Barcelona el 1945, als vint anys va entrar al món del teatre, però no va ser fins al 1967 que va dirigir el seu primer espectacle com a director al Romea. Després van venir més d'una vintena d'obres d'autors molt diversos. Paral·lelament a aquesta activitat teatral, escrivia sobre cinema en diverses revistes i diaris.
L'estiu del 1977 va filmar en una setmana la seva primera pel·lícula, un documental: Ocaña, retrat intermitent, exercici d'estil sobre José Ocaña, artista andalús conegut pels seus transvestismes a la Rambla. L'any següent va dirigir un noticiari de Barcelona per a l'Institut de Cinema Català: Informe sobre el FAGC i de seguida es llança a la ficció i filma una comèdia coral. A finals del 1985 crea la seva pròpia productora, Els Films de la Rambla, i el 1986 filma La rossa del bar, ajudat per Raúl Núñez. Amb Aquesta nit o mai (1991) aconsegueix el Premi Nacional de Direcció Cinematogràfica de la Generalitat de Catalunya.
Va tenir un èxit extraordinari amb la pel·lícula El perquè de tot plegat, amb la qual va guanyar, entre d'altres, el Premi Nacional de Cultura. Ha estat present en molts festivals internacionals i és la pel·lícula que li ha obert les portes de molts països, sobretot de França. A París va estar mig any en cartell. Continua fent moltes adaptacions de textos d'autors catalans contemporanis.
El 1999 Ventura Pons és objecte de dues retrospectives amb gran èxit: la primera, al gener a l'ICA (Institute of Contemporary Arts) de Londres i l'altra, al desembre al Lincoln Centre de Nova York.

Sinopsi
Paul és un jove i talentós estudiant de música que és contractat per passar les pàgines de la partitura en un concert de Richard Kennington, un dels pianistes més famosos del món. A més de diligent, Paul és extremadament atractiu, fet que no passarà desapercebut a Richard ni al seu agent, Mansourian, dos homes al capdamunt de les seves respectives carreres.
Richard i Paul es tornen a trobar a Barcelona, on el jove passa les vacances amb la seva mare, Pamela, que intenta oblidar el trastorn produït per l'abandó del seu marit. Pamela és una dóna de classe mitja californiana que no acaba d'entendre la dimensió de l'amor del seu fill, la seva maduresa i la seva independència.
Paul i Richard s'enamoren, però això portarà implicacions molt diferents per a cada un d'ells. Richard torna a casa, tot fugint d'un compromís més gran en la relació. Pamela es comença a recuperar i a guanyar la confiança perduda, mentre s'adona que Paul ja no és un nen. En tornar als Estats Units, Paul descobreix que no té prou talent per ser concertista i es deixa portar per la vida còmoda de Nova York. Pamela lluitarà pel futur del seu fill i aquesta experiència els servirà per construir una relació més profunda.
Menja d'amor és la història d'aquests personatges ingenus i el seu despertar a la dura realitat de la vida.

Berlinale
Ventura Pons torna a la Berlinale per cinquena vegada fora de concurs. Mena d'amor va ser rebuda amb gran expectació a la secció Panorama, en la qual va rebre molts compliments per part dels crítics. Ventura Pons va comptar amb el suport del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Jordi Vilajoana, que hi va assistir com a promotor del cinema en català.

Anglès
Pons, en la seva adaptació de la novel·la, canvia la ciutat italiana original per una Barcelona de postal, amb una imatge totalment alterada i irreal, amb actors anglesos que parlen un anglès nord-americà. L'esforç dels actors per imitar l'accent nord-americà ha estat notable. Pons vol donar un toc peculiar a la pel·lícula amb aquest accent.

Doble narració
Hi ha dos arguments en l'obra:
- La relació del jove amb el pianista, que inclou les frustracions professionals, enamoraments platònics i contactes físics.
- L'afany de possessió de la mare, que no vol acabar de reconèixer que el seu fill es fa gran i abandona les seves faldilles. L'escena més aclamada del festival va ser, precisament, la reunió de la mare amb d'altres dones de fills gais per donar-se suport mútuament.

Sexe
Pons torna a apostar per una pel·lícula intimista i profunda, on les escenes de sexe no són gaire explícites, ja que, segons el propi director, els personatges són prou interessants com per centrar-se en ells i en les seves relacions.

Contrastos
La manera en què l'adolescent, Paul, assumeix la seva sexualitat, acabada de descobrir. La reacció de la mare davant d'aquest fet. La poca perfilació de detalls, suposadament importants. La ubicació d'aquests americans en aquest entorn que es mou entre l'Europa civilitzada i la picaresca llatina. L'anècdota de les gitanes aprofitada per assenyalar la confrontació entre les cultures en forma d'acudit fàcil. Per tot això Ventura Pons no acaba d'enganxar al seu país, però el seu treball continua estant present al panorama internacional.