| |
Tot
un personatge
Bill Plympton (Portland, Oregon, 1946) és tot un personatge,
dibuixant popular realitzador de curts explosius en els quals es riu
de tot i director de llarg-metratges d’animació qualificats
de psicotrònics. Pràcticament desconegut en els circuits
comercials, se’l coneix pels seus curts satírics —films
comer-cials— per a la cadena MTV i pel seu humor negre i descarnat,
plens de sexe i de violència.
Es tracta d’un dibuixant transgressor que va donar a conèixer
els seus primers curts a Espanya al festival de Sitges. Des del 1985
ha desenvolupat una carrera plena de films poc vistos a les sales comercials.
És un treballador incansable que escriu, dibuixa, produeix, sonoritza
i distribueix els seus propis films. N’ha fet tres d’animació,
The tune (1992), Me casé con un extraño (1997), Mutant
aliens (2001), i dos amb personatges reals, J. Lyle (1994) i Guns on
the Clackamas (1995); a més de desenes de curts (èxits
com One of those days, How to kiss, 25 ways to quit smoking i Plymptoons)
amb els quals ha guanyat dues vegades a Cannes i ha estat un cop candidat
als òscars (el 1987 amb Your face).
Al llarg de la seva carrera ha estat, a més, dissenyador i il·lustrador
en nom-broses revistes, entre elles Penthouse o Rolling Stone, i creador
de tires còmiques. El 1987 va saber refusar una oferta per treballar
a la Disney —no l’havien contractat vint-i-cinc anys abans,
quan en tenia catorze— després de llegir el contracte. Li
oferien un milió de dòlars. A canvi «els pertanyien
totes les meves històries, els pertanyien els meus somnis, els
pertanyien els meus esbossos».
Però més enllà dels papers i dels llapis, la seva
única «entremaliadura» és una festa anual,
la Mud Party, que celebra al costat de la casa dels seus pares a Oregon:
«Allí hi ha una pedrera que produeix molta sorra i es transforma
en una espècie de fang que quasi sembla mousse de xocolata. El
que fem és reunir-nos unes cinquanta persones per beure i fumar
marihuana. Al final acabem al riu tant arrebossats que semblem negres.»
Entre els seus darrers treballs es troben Mutant Aliens (2001), una
fantasia galàctica en què uns animals són llançats
a l’espai per fer-hi experiments, i les il·lustracions del
llibre Monica Lewinsky’s Untold Story, on segons ell s’explica
la veritat del conegut affaire.
Sexe
i violència
Les
seves animacions són plenes de sexe, violència i mutilacions.
Vol recuperar el vessant humorístic de la violència —fins
i tot l’extrema— quan fent-la irreal, posant-la en situacions
surrealistes que no siguin factibles, es torna divertida. «La
gent pot pensar que això és molt violent, però,
tot i amb això, riuen.» Aquesta reacció és
la que provoca amb les seves pel·lícules.
Me casé con un extraño és el seu quart i penúltim
llarg, el primer que s’estrena comercialment a Espanya. És
tracta d’una història que pot semblar surrea-lista. Ni un
ovni, ni un meteorit, ni cap avió, sinó dos ànecs
fornicant en ple vol, xoquen contra l’antena parabòlica
de Grant, el protagonista, mentre està mirant la televisió.
L’incident provoca en ell una descàrrega electromagnètica
i el desenvolupament d’uns poders espe-cials que li permeten fer
realitat tot allò que s’imagina. Així manipula físicament
la seva esposa: «quan et cases amb algú, descobreixes moltes
coses sobre la teva parella que no sabies; vaig pensar que, portat a
l’exageració, resultaria divertit que existís gent
capaç de crear el seu propi món. Em vaig posar a treballar
en això, com actuaria aquesta persona: com se sorprèn
i de quina manera se sent quan els seus pensaments es transformen en
realitat». El poder de Grant, sens dubte, és un poder massa
preuat per no suscitar lluites per la seva possessió.
Treball
manual
El
seu mètode parteix d’una idea, a partir de la qual va elaborant
la part visual. Així, parteix de la idea d’un personatge
que pot fer realitat tot allò que imagina. Un cop plantejada
la idea, la plasma en petits dibuixos fets a mà. No utilitza
l’ordinador ni sistemes digitals, que necessiten massa temps i
tècnics especialitzats. Prefereix el dibuix a mà, amb
les seves imper-feccions. D’aquesta manera, diu, la seva animació
sembla més humana, càlida, transmet energia i sembla que
tingui vida. Es produeix un efecte de sorpresa que no es pot trobar
en l’animació per ordinador. Tot plegat, acompanyat de cançons
gracioses, defineix el seu estil particular.
El
protagonista tipus
Té un estil agressiu, que pot semblar grotesc. És també
violent —amb violència implícita i explícita—,
cru, amb sexe pertot i amb tot —fins i tot entre objectes inanimats.
Pot semblar ridícul, però sens dubte és original
i transgressor, cosa necessària en un cinema d’animació
cada cop més avorrit. Enfront de la tecnologia punta i la vocació
familiar de Disney i Dreamworks, Plympton exerceix la incorrecció
política i defensa una animació artesanal.
Contempla la societat americana amb mala llet i un punt de vista corrossiu.
En aquest film ataca algunes de les presumibles certeses de les famílies
de classe mitjana, la burocratització d’algunes grans corporacions,
tant com la dels mateixos governs, l’addicció nacional a
la televisió i la por a l’individualisme des dels mitjans
de comunicació de masses. Utilitza un tipus de personatges de
mitjana edat, avorrits, vestits d’una manera corrent, amb tota
la pinta d’oficinista vulgar, perquè contrasten molt més
amb el que els passa. Així, quan es creen situacions surrealistes,
és molt més impactant perquè ells són persones
d’aspecte avorrit, corrent.
És, per tant, un film per als que els agrada riure sense miraments,
amb llibertat. No recomanat per a gent molt pudorosa. I sobretot, als
pares: no és un film de dibuixos animats per a nens!
|
|
