Zonca, un lúcid desconegut

Es tracta del primer llarg d’Erick Zonca, un director francès poc conegut en el
moment que es presentà a Cannes el 1998. El salt al reconeixement no és l’habitual de molts joves directors parisencs que es descobreixen en la vintena. Zonca no va rodar el seu primer curt fins als trenta-sis anys, i La vida soñada de los ángeles la signà amb quaranta-un. Mentrestant va estudiar filosofia, teatre i, com diu ell mateix,
va anar vivint de feinetes habituals.

En canvi, sí que era conegut en el món del documental, on ja tenia una àmplia
experiència, i d’aquí en bona part la seva mirada intel·ligent i lúcida sobre
la vida i la realitat de dues adolescents. Dues adolescents —com tantes altres— enfrontades a un món urbà caracteritzat pel seu estat de crisi i el permanent desànim en què viu
la joventut, desitjosa de trobar el significat i la substància espiritual de
les seves existències. I enfrontada, a més, amb la dificultat de viure aquesta
existència en plenitud amorosa.

Aquest plantejament fa del film una història complexa, però no per això narrada amb menys claredat i senzillesa, sense pretensió, i amb un marcat to poètic. Qualifica el seu film d’obscur: «Tinc clar que m’agrada fer pel·lícules
fosques, però vives alhora. Aquesta pel·lícula és ambdues coses alhora, i penso seguir fent cinema d’estètica fosca, perquè va amb el meu estil de vida.»

De fet, aquesta idea de la inseguretat adolescent i els magres horitzons de futur, la mantindrà en el seu segon llarg, El petit lladre (2000), a través d’un jove
(interpretat per un desconegut Nicolas Duvauchelle), abocat a la violència.

Les actrius protagonistes

Élodie Bouchez ja havia fet una extraordinària interpretació amb catorze anys a Los juncos salvajes, d’André Techiné, una gran pel·lícula que també estudiava les misèries i grandeses de l’adolescència. L’actriu explicava que va anar treballant el personatge i donant-li el to vitalista que el caracteritza i que
diu que tant la va marcar. Per la seva banda, Natacha Régnier era una jove
actriu desconeguda fins al moment, amb un rostre aparentment neutre, però de
qui el director aconsegueix treure una actuació plena de suggeriments.
Ambdues assoleixen una simbiosi perfecta entre elles i els seus perso-natges, i aconsegueixen el que ha estat qualificat per la crítica com dues de les interpretacions més belles i impactants dels darrers anys.

De fet, La vida soñada de los ángeles va esdevenir un veritable fetitx per als seus actors protagonistes. Especial-ment, per a les dues actrius, dues cares noves qualificades per la revista Label France com a personatges que repre-senten dones de veritat, a la deriva però lluitadores, belles, lúcides i intel·ligents. Bouchez i Régnier representen el sorgiment d’una generació d’actrius (Sandrine Kiberlain, Sophie Guillemin, Karin Virad...) amb expressions sòlides de la seva feminitat. Van rebre el premi ex-aequo a la millor interpretació femenina a Cannes el 1998 i als Premis del Cinema Europeu.

Falsa autosuficiència —fragilitat— versus vitalitat i optimisme

El tema ha estat recurrent en el cinema francès dels noranta. Pel·lícules com Detesto el amor, Post-coito, El hastío, o Todo en venta de Laetitia Masson, entre moltes altres, són exemples del malestar social i el desencant afectiu, que oposen l’escepticisme i les històries melancòniques a les evasions holly-wodianes. El director parteix dels encontres amb els éssers humans, amb la idea que en tota persona hi ha una gran història. A La vida soñada de los ángeles es polaritzen dues personalitats contraposades (i, a la seva manera, com-plementàries), compenetrades en l’ofici de sobreviure en els límits del sistema, que resolen la seva rebel·lia de manera oposada: Isa (Élodie Bouchez) és filla del moment present, roda d’un lloc a l’altre amb la manta al coll, amb l’únic valor segur de la vida, del dia a dia, i un

cor obert a l’amistat. Els seus ulls i el seu ampli somriure són captivadors. La càmara es recrea en primers plans del seu rostre, capaç d’expressar, amb profunda veritat i senzillesa, una àmplia gamma d’emocions i estats anímics.

En el seu camí, d’aquí a allà, d’encontre en encontre, topa amb una altra ànima
perduda: Marie (Natacha Régnier), en plena recerca d’ella mateixa, amb
l’autosufiència absurda d’aquell que se sent insegur i no sap apropar-se als
altres, aquells de qui ho necessita tot. S’unirà a un home —indiferent— a canvi d’una seguretat que no fa sinó hipotecar la seva vida i el seu futur. Amb elles, dos nois tant o més perduts. Tot ho narren elles i les imatges —molt bon
treball de fotografia d’Agnes Godard— I per això la pel·lícula no té banda sonora, no hi ha cap tema que marqui parts o vulgui dir coses que no
diuen les imatges. L’única banda sonora són les paraules, que marquen el camí pel qual dues desconegudes tracten d’apropar-se.

Històries humanes

Per sort podem gaudir de relats humans, que ens permeten elevar-nos per sobre les grisors i horrors que envolten la nostra realitat. És un recorregut de sensacions i situacions —qualificat de calc d’André Techiné— amb mirada tendra —ni melodramàtica ni autocom-passiva—, pel procés sempre dolorós de maduració i transformació de dues joves en el seu contacte amb la realitat, cruel amb els perdedors (és a dir, la majoria dels mortals), en un món que ens pretenen vendre com a bo.

Zonca ho fa molt visual quan Isa, ja sense la motxilla, camina amb la bata blanca de treballadora, per un taller, horitzó poblat per dones callades, juxtaposades i aïllades en els seus llocs de treball. Així es tanca el cercle: l’aventura es converteix en viatge interior i la vida somiada es torna vida
real. La maduració es converteix en lluita —algú ha dit que tota la vida és una adolescència continuada. Per acabar: sí, la pel·lícula és cruel i corprenedora, però alhora és plena de poesia i d’innocència. Amb seqüències molt belles, plenes de sensibilitat i tendresa —ai, si no fos per la tendresa!

TÈCNICS

Direcció: Erick Zonca
Guió: Erick Zonca i Roger Bohbot
Directora artística: Virginie Wagon
Fotografia: Agnes Godard
Música: Jiping Zhao
So: Jean-Luc Audy
Muntatge: Yannick Kergoat
Decorats: Jimmy Vansteenkiste
Vestuari: Françoise Clavel
Maquillatge: Laurence Grosjean
Productor delegat: François Marquis
Productor associat: Michel Saint-Jean
Nacionalitat: França
Any: 1998
Duració: 113 min

ACTORS

Élodie Bouchez: Isabell (Isa) Tostin
Natacha Régnier: Marie
Grégoire Colin: Chriss
Jo Prestia: Fredo
Patrick Mercado: Charly
Francine Massenhave: la gardienne
Zivko Niklevski: el patró iugoslau
Murielle Colvez: el xef
Lyazid Ouelhadj: el venedor de bitllets
Frédérique Hazard: la mare de Marie
Jean-Michel Lemayeux: l’intern
Louise Motte: Sandrine
Rosa Maria: la infermera principal
Corinne Masiero: la dona de Hollywood
Xavier Denamur: l’home dels patins

2000 El petit lladre

1998 La vida soñada de los ángeles