FITXA TÈCNICA

TÈCNICS

Direcció: Eric Rohmer
Guió: Eric Rohmer
Producció: Françoise Etchegaray, La Compagnie Eric Rohmer, Les Films du Losange
Fotografia: Diane Baratier
Música: Sebastien Erms
Muntatge: Mary Stephen
So: Pascal Ribier
Nacionalitat: Francesa
Duració: 95 min

ACTORS

1. La cita de las 7 (Le rendez-vous de 7 heures)
Clara Bellar: Esther
Antoine Basler: Horace
Mathias Megard: el seductor
Judith Chancel: Aricie
Malcolm Conrath: Fèlix
Cécile Parès: Hermione
Olivier Poujol: camber del cafè

2. Los bancos de París (Les bancs de Paris)
Aurore Rauscher: ella
Serge Renko: ell

3. Mare i fill, 1907 (Mère et enfant, 1907)
Michaël Kraft: el pintor
Bénédicte Loyen: la noia jove

FILMOGRAFIA

2001 La inglesa y el duque
1998 Cuento de otoño
1996 Cuento de verano
1995 Las citas de París
1993 El árbol, el alcalde y la mediateca
1991 Cuento de invierno
1990 Cuento de primavera
1987 El amigo de mi amiga
1986 Cuatro aventuras de Reinette y Mirabelle
1986 El rayo verde
1984 Las noches de la plena luna
1982 Pauline en la playa
1981 La buena boda
1980 La mujer del aviador
1978 Perceval Le Gallois
1975 La marquesa de O
1972 El amor después del mediodía
1970 La rodilla de Claire
1969 Mi noche con Maud
1967 La coleccionista
1965 París visto por...
1963 La Carrière de Suzanne
1959 Le Signe du Lion

Tensió entre pensament i existència
Jean-Marie Maurice Scherer (Nancy, 1920), conegut amb el sobrenom d'Eric Rohmer, continua actiu als seus vuitanta-dos anys. Es tracta d'un director amb una formació especial. Des de jove ha estat un gran amant i coneixedor de la literatura clàssica, així com del cinema. Després de la Segona Guerra Mundial va conèixer André Bazin, Alexandre Astruc, François Truffaut i, més tard, Jacques Rivette i Jean Luc Godard, juntament amb els quals va formar part de la nouvelle vague. Amb ells va participar també en la fundació -i va pertànyer a la redacció- de revistes especialitzades com La Revue du Cinéma, La Gazette du Cinéma i, com a més destacable, l'encara existent Cahiers du Cinéma, de la qual fou redactor en cap entre 1957 i 1963. Des d'aquests moments inicials -el seu primer llarg és de 1959- donà més importància a la posada en escena, al contrari d'altres crítics que en aquells moments reivindicaven un cinema amb missatge polític i social.
Els seus films són reflexius i humans. Es fonamenten en la cultura tradicional francesa com a punt de partida per a la reflexió sobre les relacions humanes en el món contemporani, mogudes per una mena d'equilibri entre el destí i el desig de materialitzar els sentiments. Així, el 1962 enceta la sèrie dels Seis cuentos morales, en els quals planteja la dicotomia entre el pensament i el comportament. Són variacions sobre el tema d'un home enfrontat a dues dones: l'adaptable i la fascinant. Després del parèntesi de La marquesa de la O (1975) i Perceval Le Gallois (1975) -ambdues de temàtica històrica-, el 1980 enceta una nova sèrie de sis títols que anomena Comedias y proverbios, cadascun corresponent a una dita popular. El 1987 inicia la tercera de les seves sèries, Cuentos de las cuatro estaciones, els quals volen ser una maduració dels seus temes anteriors. Entre els quatre films d'aquesta darrera sèrie es troba Las citas de París (1995).

Tres episodis
Com altres pel·lícules, està dividida en episodis. En aquest cas tres d'independents: La cita de las 7 és una comèdia d'embolics en la qual una jove busca el pretext per venjar la suposada infidelitat del seu xicot; Los bancos de París és un passeig pels parcs de la ciutat de dos enamorats, una dona que busca deixar la seva parella i el jove professor que intenta seduir-la; i Madre e hijo, 1907, gira a l'entorn de les relacions d'un pintor i dues dones passejant pel Museu Picasso.
Són variacions sobre la temàtica que ha estat sempre present en Rohmer, la forma com les persones busquen l'amor i les relacions amb altres persones, i la gran quantitat d'elements que hi intervenen i les desestabilitzen: el misteri i la volatilitat de l'amor, la por, la mentida, les terceres persones, els ressentiments, l'atzar... La recerca sense arribar a trobar, el no saber què es busca: en definitiva, intentar trobar -aconseguint-ho o frustant-se- el lloc en el món.
Els seus personatges lluiten per mantenir el seu ordre lògic, pertorbat pel seu propi desordre vital. Així, retorna a temes com els que tractava a Cuento de verano, històries de joves insatisfets, que, fent ús d'una lògica il·lògica, intenten trobar el camí cap a la felicitat.

Film de llargues converses
Si el tema que caracteritza Rohmer és la conducta humana errant, la forma podria definir-se com un mig to, sense altisonàncies. Filma llargues converses, en les quals sembla que no passa res d'important: només diàleg, reflexió i anàlisi de la interioritat, els sentiments i les preocupacions humanes, que són les de sempre i per això no passen de moda. Capta la poesia que hi ha en aquestes preocupacions i en la quotidianitat, i ho fa amb naturalitat. Capta la ciutat de París -on ha viscut quasi sempre i que coneix tant-, els seus diferents rostres i els diferents rostres dels seus habitants, amb actors quasi desconeguts, que semblen extrets de la realitat. Aquest mig to -que pot exasperar algú- transmet placidesa i alleugereix el cor. I així Rohmer sorprèn de nou als vuitanta-dos anys per la seva frescura. Com el de Manoel de Oliveira, el seu cinema sembla que cada vegada es fa més jove.