|
|
Raoul
Ruiz
Raoul Ruiz és un director xilè autor d'un cinema militant
en temps d'Allende -Tres tristes tigres, 1968, n'és un exemple-,
però que s'estableix a França arran del cop d'estat del
general Pinochet. A partir d'aquest moment, assumeix les noves circumstàncies
i realitza nombrosos treballs d'encàrrec per al cinema i la televisió,
en els quals ofereix mostres d'una particular fantasia personal. La
seva filmografia és extensa -aquí solament s'han seleccionat
alguns títols. Entre d'altres La vocación suspendida (1977),
La hipótesis del cuadro robado (1978) o les més recents
Tres vidas y una sola muerte (1995), Genealogías de un crimen
(1997) i El tiempo recobrado (1999). Tot plegat el converteix en un
dels realitzadors més experimentats i personals del cinema llatinoamericà,
i wn un director de culte per a l'anomenat cinema d'autor francès.
La comedia de la inocencia està basada en la novel·la
de l'escriptor Massimo Bontempelli Hijo de dos madres. Ruiz n'és,
a més de director, coguionista, juntament amb François
Dumas. Es va presentar al Festival de Cinema de Venècia del 2000
amb un repartiment interessant. Hi intervenen Isabelle Huppert, que
ha participat a La pianista (2001) o Gracias por el chocolate (2000).
També hi intervenen Jeanne Balibar, que va aparèixer a
Finales de agosto, principios de septiembre (1998), Charles Berling
(Los méritos de Madame Curie, 1997) i la veterana Edith Scob.
Plantejament
La història es desenvolupa en una casa gran del centre de París,
teatralment gran. En aquesta mena de decorat viuen Camille i els seus
pares, Pierre i Arianne, una família burgesa. Camille és
un nen mimat i alhora solitari que sempre està jugant amb la
seva càmera digital i filmant la seva pròpia realitat.
El dia del seu novè aniversari comença a comportar-se
de forma estranya, cosa que desconcerta la seva família, i especialment
Arianne, la seva mare. Mentre algú està recordant el dia
del seu naixement, el nen es gira cap a la seva mare i li pregunta seriosament
i tranquil·lament: "Tu no hi eres quan jo vaig néixer?"
Aquesta pregunta, aparentment infantil i innocent, transforma la narració
en una cosa sinistra.
Sobre el paper això no té res de comèdia. Ruiz
juga amb el doble significat que la paraula comèdia té
en francès. Per un costat fa referència al gènere
de la comèdia, que en un començament no designava res
còmic, sinó que era una simple diferenciació en
relació amb la tragèdia. És a dir, volia dir que
les comèdies no tenien un final tràgic. Per un altre costat,
en francès une comédie designa una rebequeria, una enrabiada
infantil. I un comédien és un actor. Per tant, podria
definir-se aquesta actitud com un capritx o una actuació de la
innocència.
Ara, no és tant un capritx o una simple imaginació que
el nen digui que no és fill dels seus pares i insisteixi a retornar
a la seva veritable llar i retrobar-se amb la que diu que és
la seva veritable mare. Ell ja no és Camille, sinó Paul,
i la seva mare és Isabella. Arianne decideix acompanyar-lo a
casa d'Isabella, una violinista amb una història trista i amb
la qual establirà una intensa i contradictòria relació.
La pel·lícula segueix amb l'exploració de la relació
del nen amb les dues mares i alhora de les dues dones entre si, pràcticament
en absència dels homes. Precisament el film transcorre durant
l'absència de Pierre, que és en viatge de negocis.
Barroquisme
En una entrevista Raoul Ruiz assenyalava que cada història suggereix
sempre un altre relat paral·lel. Això és influència
de Borges i la seva idea que qualsevol història admet diverses
possibilitats narratives. Com un joc de caixes xineses, el cinema dintre
del cinema suposa una reflexió sobre el poder de la representació
i, com en altres pel·lícules seves, la forma narrativa
que utilitza no és lineal sinó barroca, circular, donant
més importància a la imatge que al relat, ja que considera
que la imatge té prioritat perquè és anterior a
la narració.
El veritable joc s'estableix entre el relat racional -tot plegat és
fruit de la imaginació del nen- i l'acceptació d'allò
que és improbable, surrealista o sobrenatural. Es desenvolupa
en un clima oníric en el qual el director planteja una mena de
joc en què l'espectador va descobrint el desenvolupament del
film. El que és absurd es torna versemblant, el que és
improbable es torna certesa.
Aquest plantejament està acompanyat per una música i una
fotografia cuidades, amb plànols freds, entre surrealistes i
realistes, amb imatges plenes de simbolismes i referències explícites
al relat a partir d'objectes de la casa (com per exemple un gravat de
Salomó). Tot plegat crea un ambient tens, d'acord amb la forma
barroca de narrar que té el director.
En conjunt, aquest plantejament que podria semblar absurd o surrealista
atrapa l'espectador, que no sap com escapar-ne. Alhora, és un
film sobre moltes coses: les dones, la maternitat, l'absència
del pare, la realitat i la representació... I acaba amb un bon
final amb transfons sociològic per a la reflexió.
|
|
