|
|
Robert Guédiguian
Robert Guédiguian (1953) va començar a fer cinema quan
va abandonar la seva militància política en el partit
comunista. Simplement, va trobar un nou mitjà d'expressar els
seus pensaments, com qualsevol altre. El cinema de Guédiguian
s'ha caracteritzat pel seu caràcter social, per la denúncia
que fa de la progressiva deshumanització que pateix el món
globalitzat. En tota la seva filmografia ha anat construint la seva
pròpia imatge de Marsella -ell és marsellès-, acompanyat
dels seus amics, amb qui ha creat un equip que es manté immutable,
com si es tractés d'una companyia teatral o una mena de cooperativa.
És un grup d'actors entre els quals es troba la seva dona, Ariane
Escaride. S'allunya així també de la forma més
típica de fer cinema.
Al festival de cinema de Valladolid es va dedicar una retrospectiva
a Guédiguian. A més, va rebre l'Espiga d'Or a la millor
pel·lícula, compartida amb Réquiem por un sueño
de Darren Aronofsky, i Ariane Escaride va obtenir el premi a la millor
actriu.
La ciutat no està tranquil·la
"A mesura que s'observa Marsella des de la basílica de Nôtre
Dame de la Garde, es té la impressió que és una
ciutat que jau per descansar de les fatigues de cada dia. És
la tarda... El sol es retroba amb el mar i es poden imaginar gran quantitat
de coses boniques... Els sons s'han apagat... La gent ha tornat a casa
seva, sopen, se'n van al llit, es conten històries..."
"Sempre he pensat que aquesta serenitat no era més que aparença,
que hi havia coses dolentes que bullien al seu interior, coses perilloses,
sorprenents, que podien encendre la ciutat en un sol instant. Podria
dir que la idea de la pel·lícula ve d'aquí. La
pel·lícula treballa sobre idees i comportaments que em
sorprenen. Estic per constatar-ho. No tinc res per proposar i no tinc,
evidentment, cap solució." Així definia Guédiguian
els seus propòsits. "És una pel·lícula
sobre personatges opacs que es troben submergits en la confusió.
Es parla de les contradiccions i les paradoxes de la nostra societat,
i adopto, de nou, una actitud radical, decidit a ser excessiu i a no
pintar les coses amb mitges tintes."
Històries entrecreuades
És la història de diversos destins entrecreuats i somnis
dispars a la ciutat de Marsella. La ciudad está tranquila està
molt lligada a ¡Al ataque! (2000). En ambdues -també en
tots els seus anteriors llargs- la vida es desenvolupa a la ciutat de
Marsella. ¡Al ataque!, que es va estrenar primer, és un
film optimista. Narra en forma de comèdia com podria ser la ciutat,
una mena de somni convertit en ficció. La pel·lícula
que veiem avui narra com és la ciutat, com una constatació
de la realitat.
El millor està en el tema i en el seu tractament. Parteix de
la soledat de Michèle, que l'aboca a prostituir-se per evitar
que ho faci la seva filla, i poder així pagar-li la droga per
evitar-li el sofriment. Entorn d'aquesta tragèdia giren un seguit
de personatges submergits en el mateix mar de buidor i dissolució:
Paul, que traeix els seus companys del moll en una vaga; Viviane, professora
de música que no suporta més la dreta reialista del seu
marit, (i els pares d'ell que, desenganyats, no tornaran a votar); Abderramane,
transformat per la seva estada a la presó, que intenta ajudar
els seus companys; Gérard, obsessionat pel misteri que envolta
la mort; o Ameline, covençuda que la salut de la societat estaria
en el retorn a uns suposats orígens premonoteistes.
Només amb això, la pel·lícula és
amarga i desoladora, i no amaga moltes escenes que fan mal pel grau
d'humiliació que mostren. Però, si només fos això,
seria inútil. La subtrama de Sarkis, músic estranger que
toca al carrer per aconseguir el piano de cua amb què somia,
és la pinzellada de realisme màgic que posa el punt de
bellesa i la possibilitat necessaris per seguir endavant.
Actitud militant
Guédiguian adopta una postura pessimista, indignada, radical
i militant. La crítica li ha retret aquesta mirada i la voluntat
de fer ideologia -comunista. Però és pessimista perquè
presenta els personatges amb les seves situacions, només els
exposa, i no mostra les possibles sortides. Aquesta indefinició
és la que crea la inseguretat i l'angoixa. De fet, mostra les
pròpies inseguretats del director: el renaixement de l'extrema
dreta entre la classe treballadora, la xenofòbia... Està
bé de veure-la i repensar-la.
Ángel Fernández escrivia al diari El País que en
la pel·lícula es produeix una transformació de
l'escenari de la vida quotidiana de la classe obrera marsellesa en una
metàfora, en la imatge d'una Europa que el director veu com un
lloc ple de conflictes humans i com una estafa històrica. Per
això la ironia del títol, quan en realitat la ciutat no
està tranquil·la.
|
|
