Emocions de contraban
Gairebé un desconegut al nostre país. Un estil radical i un particular món autista el distancien de les sales comercials. Un director d'expressió lacònica, seca i minimalista. Un cineasta que amaga les emocions, tot i ser en el fons un romàntic i un sentimental. Explica històries d'amor insòlites i raríssimes, que giren a l'entorn del món obrer.
El director finlandès és, en paraules de Carlos F. Heredero -autor de la monografia Emociones de contrabando. El cine de Aki Kaurismäki-, un franctirador sense concessions, un director que només roda allò que s'ajusta a la seva manera d'entendre el cinema i la seva fidelitat a la radicalitat i al seu tarannà creatiu, així com al silenci i a les escenes que semblen inacabades.
Kaurismäki és un romàntic emboscat, un home melancònic que necessita escalfor, expressar una certa confiança en l'ésser humà, però amb una visió del món molt negra. Llavors les emocions amoroses, sentimentals, són vitals en el seu cinema i s'expressen de forma subterrània o -podríem dir- quasi de contraban, entre les escletxes que deixen els talls secs que uneixen un plànol amb un altre.
Cada vegada és més difícil que creadors com ell o com Erice o Angelopoulos puguin fer cinema. No ho tenen fàcil, perquè la seva obra cada vegada té menys públic. Travessem un moment dur en aquest camp, però per fortuna sempre hi haurà cineastes resistents, personals i radicals.
Cinefília
«Als anys setanta jo era molt cinèfil. Sabia amb tres mesos d'anticipació què havien de programar a cada cineclub de Hèlsinki. Prenia nota de tot a la meva agenda i veia sis films al dia. Tenia un cotxe esportiu i anava a l'interior de la ciutat per veure alguna pel·lícula determinada. I això té un contraefecte. Avui, vaig al cinema un cop l'any.» Va ser precisament veient una funció en un cineclub de província que Aki Kaurismäki va decidir fer-se director. Hi havia un programa doble format per clàssics del cinema mut: el documental de Robert Flaherty Nanook l'esquimal i La edad de oro, l'experiment surrealista de Buñuel.
No és casual que dues pel·lícules mudes fossin el detonant. A La chica de la fábrica de cerillas no es pronuncia la primera paraula fins al cap d'uns quants minuts. I tampoc no importa perquè, com ja sabien els mestres de l'època muda, les paraules surten de les imatges. Cada imatge, cada plànol, és un repte de concepció. «Si un film és prou bo com per viure més de deu anys, el veuré. Però no tinc confiança en el cinema contemporani, no em vénen ganes de veure el cinema modern. Vaig veure alguns films de Kiarostami, i sé que hi ha altres directors interessants. Però crec que n'hi ha pocs que no respondrien al reclam de l'Òscar.»
Aki Kaurismäki, juntament amb el seu germà, són els autors d'una filmografia singular, allunyada de la comercialitat gratuïta o de la banalitat. És un cant d'amor cap a l'ofici del cinema i la creativitat: «L'amor pel cinema és a punt d'extingir-se. El cinema sembla una màquina que acaba per funcionar sola quan se li introdueixen diners, com una escurabutxaques. Els diners no ajuden a fer cinema. Com més diners, més problemes per portar la gent d'una banda a l'altra. El cinema es redueix al que succeeix entre l'actor i la càmera. I tota la resta no té importància. Quan tinc diners de més, el dono a la canalla, no els gasto en una casa rodant i un assistent per a cada membre del meu equip i coses així. No hem d'oblidar que l'ofici del cineasta és el d'un artesà.»
L'ofici del cinema
«Abans de fer pel·lícules, vaig llegir les entrevistes de Truffaut a Hitchcock. Truffaut li pregunta si hi ha algun tema que no s'atreveix a tractar i Hitchcock li respon que Crim i càstig, un llibre massa complicat. Jo era jove i vaig dir-me que demostraria el contrari. Així vaig fer Crim i càstig i vaig adonar-me que Hitchcock tenia raó.»
«Durant una època vaig ser el cineasta més ràpid del món. El 1987, vaig començar el rodatge d'Ariel i un any i mig més tard havia acabat quatre films. Avui, estic més vell. En puc filmar dos per any, com a màxim. Però crec que segueixo sent més ràpid que altres cineastes perquè treballo sol. Els assistents només serveixen per fer perdre el temps. Són massa joves o massa lents.»
Política, sexe, violència, religió...
«Sóc un cineasta polític. Karl Marx té raó. Sinó que ara ja no existeixen els capitalistes, només el capital. Avui, en els darrers pisos de les grans empreses, no hi ha persones, sinó cables connectats a màquines, i les computadores estan començant a buscar la manera de passar sense nosaltres. Quan siguem vomitats de la Terra, i seria desitjable que la Terra es desfés dels humans, aquest dia caldria desendollar-ho tot.»
«És massa tard, al meu parer, per oposar el maleït capitalista i el brau obrer. Avui l'enemic és invisible: la tecnologia s'ha fet amb el poder.»
«Sóc absolutament contrari a la violència al cinema. Com que el 95% dels realitzadors es consagren a la violència i al sexe, és millor que hi hagi una minoria que no els col·loqui en el centre de les seves preocupacions.»
«En el fons sóc profundament religiós. Crec en el perdó i en Sant Pere. Déu està mort i Jesús era un drogón. L'únic que habita al cel és Sant Pere i ell en té les claus. És l'únic que compta.»
«No sóc un home solitari, sóc un home cansat. I, en tant que cineasta solitari, m'enfronto sobretot amb mi i els meus propis límits; però, per altra banda, sé que no estic sol, que hi ha altres partisans.»

1999 Juha
1996 Nubes pasajeras
1994 Cuida tu bufanda, Tatjana
1994 Scarf, Tatiana
1993 Leningrad Cowboys Meet Moses
1992 La vida de Bohemia
1990 Contraté un asesino a sueldo
1989 La chica de la fábrica de cerillas
1989 Leningrad Cowboys Go America
1988 Ariel
1987 Hamlet goes business
1986 Sombras en el paraíso
1985 Calamari Union
1983 Crimen y castigo
1981 Saimaa-ilmiö

TÈCNICS
Direcció: Aki Kaurismäki
Guió: Aki Kaurismäki
Fotografia: Timo Salminen
Muntatge: Aki Kaurismäki
Productors: Aki Kaurismäki, Klas Olofsson, Katinka Farago
Nacionalitat: Finlàndia - Suècia
Durada: 70 minuts

ACTORS
Kati Outinen: Iris
Elina Salo: la mare
Esko Nikkari: el padrastre
Vesa Vierikko: Aarne
Outi Mäenpää: company de la feina
Marja Packalén: metge
Silu Seppälä: el germà