|
|
Lukas Moodysson
Lukas Moodysson ja va ser present al TCC al mes de febrer passat,
a propòsit de Fucking
Amal, el seu primer llarg. Ara es tracta del seu segon llarg, Juntos.
Moodysson és, a més de director, poeta i autor de cinc
llibres, entre ells una novel·la. Va néixer el 1969 a
Malmö, Suècia. Viu allí amb la seva dona i dos fills,
i és vegetarià.
La seva experiència anterior en el món del cinema es redueix,
a més de Fucking Amal,
a tres curts: Det var en mork och storming natt (1994), En uppgörelse
i den undre världen (1995) (treballs de curs al Dramatiska Instituttet
d'Estocolm on es va graduar) i Bara prata lite (1997). A Fucking Amal
presentava una mena de conte urbà amb dues adolescents, Agnes
i Jessica, que en la seva maduració descobreixen la seva sexualitat,
un fet traumàtic en tractar-se de descobrir el seu lesbianisme.
Va sorprendre al seu país amb un extraordinari èxit de
taquilla l'any 1999, només superat per Titanic, i el premi a
la millor pel·lícula europea de l'any. El seu segon èxit
va arribar amb Juntos (Tillsammans, 2000).
Moodysson és considerat un símbol de renovació
cinemato-gràfica a Suècia. Està allunyat del cinema
més hollywoodià de directors suecs com Lasse Hallström
i del cinema que és hereu de Bergman, com el de Liv Ullman. També
comparteix alguns punts amb el moviment Dogma de Lars Von Triers; però,
segons manifesta, les seves influències són més
properes a John Cassevetes que al moviment danès. El seu cinema
es caracteritza per retratar problemes i la vida quotidiana de gent
normal, i això és el que l'ha apropat al públic.
Dos mons
La pel·lícula planteja una mirada objectiva sobre la meitat
dels anys setanta i els moviments que van proposar models de relació
social diferents. A Fucking Amal mostrava una gran tendresa i comprensió
en tractar els conflictes de la protagonista, però sense prescindir
de la cruesa i desesperació de la situació. Ara parteix
del plantejament de les dificultats que sorgeixen en contraposar dos
modes de vida diferents i les seves respectives ideologies. Aquestes
són les relacions llibertàries i comunitàries que
van sorgir a partir de maig del 68, que es van estendre en els setanta,
especialment a Suècia, i que s'enfrontaven a la resta del món.
La pel·lícula comença amb un curiós "Franco
ha muerto" i la joia col·lectiva per la fi de la dictadura
a Espanya. Narra la història d'Elisabeth, una dona pertanyent
a la classe mitjana, resident als afores de la ciutat que, cansada dels
maltractaments del seu marit, decideix marxar de casa amb els seus fills
per anar a viure amb el seu germà Göran. El seu germà,
en canvi, viu en una mena de comuna, amb molta més gent de pèl
llarg, que parlen de política, conreen plantes i practiquen el
sexe lliure. L'enfrontament entre les dues formes de vida i els dos
plantejaments vitals diferents -el d'Elisabeth i el de Göran i
la seva gent- durà a enfrontaments, en un esforç per assolir
la convivència, i mostrarà les contradiccions i les mancances
dels seus plantejaments ideològics.
Junts
El mostrari de relacions personals i sentimentals és ampli i
complex, amb una gran quantitat de personatges i d'històries,
desespera-cions, encontres i desencontres. Però Moodysson sap
conduir tota aquesta complexitat amb un guió ben articulat que
permet seguir el fil. Aconsegueix introduir tot allò que aquests
grups van tenir de progressistes, incorporant feminis-tes, lesbianes,
homosexuals, comu-nistes, pacifistes o vegetarians. Utilitza un registre
documental i aconsegueix un producte esponta-ni, directe, vital i quotidià.
Allò que fa interessant la pel·lícula és
que narra el fenomen amb la distància necessària, fugint
de l'evocació romàntica amb què tants cops ha estat
plasmada aquesta manera de viure, amb ironia -cosa que accentua la ingenuïtat
d'aquests moviments-, intel·ligència, mostrant totes les
contradiccions que implicava el que volia ser una forma diferent de
viure. En aquest sentit, els nens reflecteixen com cap altre personatge
aquestes contradiccions i, en darrera instància, en són
les víctimes.
Contraposa dos mons: el comunal, que s'entesta a mantenir-se aïllat
de la resta del món, i el burgès -protagonitzat pels veïns
de la comuna-, representant de la doble moral "benpensant".
En realitat, planteja un seguit de formes més o menys efímeres
de felicitat, i amb la contraposició d'aquest dos mons vol demostrar
que no hi ha models purs de comportament, que tot sorgeix de la mescla,
de l'enriquiment que representa la barreja de persones de diferents
grups i edats. D'aquí el títol. D'aquí, també,
creure que un altre tipus de societat és possible.
|
|
