|
|
Comèdia agredolça
Italiano para principiantes és una comèdia que gira a
l'entorn d'uns personatges singulars, gent senzilla i bona que viuen
en el mateix barri d'una ciutat danesa. Els uneixen els ambients familiars
opressius de què procedeixen i les seves angoixes personals:
la soledat, la necessitat d'afecte i de comunicació social, i
la manca d'horitzons vitals.
La trama és la següent: Andreas és un jove pastor
protestant, vidu, que ha arribat per substituir mossèn Wredmann,
el qual, enemistat amb els seus feligresos, s'ha tancat a la casa parroquial.
Jørgen Mortensen és el tímid conserge d'un hotel,
on també treballen el seu amic Hal-Finn i Giulia, una jove italiana
de qui Jørgen s'ha enamorat. Completen el grup una perruquera
soltera, de mare alcohòlica, i la dependenta d'una pastisseria,
maltractada pel seu pare. Tots ells coincidiran en un curs d'italià
gratuït organitzat per l'ajuntament, que servirà perquè
entrin en contacte amb altra gent i posin una mica de sal a la seva
vida. Ràpidament, l'ambient llatí ho impregna tot i els
embolics donen pas a les rialles i als sentiments d'amistat i comprensió.
Primer Dogma dirigit per una dona
La directora danesa Lone Scherfig (1959) ha escrit i dirigit diversos
curtmetratges, documentals, progra-mes de ràdio i televisió,
i obres de teatre. Italiano para principiantes és el seu tercer
llarg, considerat el cinquè film inscrit dintre del que s'ha
conegut com a moviment Dogma 95, creat per Lars von Trier i Thomas Vinterberg,
i el primer dirigit per una dona. Dintre d'aquest moviment, a més,
ha estat una de les pel·lícules que ha tingut més
acceptació entre el públic -especialment al festival de
Berlín i a la Seminci de Valladolid- i també entre la
crítica, que sempre ha vist amb recel les propostes volgudament
avantguardistes del moviment danès. Scherfig utilitza el vídeo
digital, la càmera a l'espatlla, improvisa, no utilitza la música,
només recull els sons directament registrats, i capta escenaris
i elements reals. Per tant, s'apropa formalment als postulats del Dogma;
però, a mesura que avança, el film perd força pel
que fa a la forma i en guanya en el fons.
Una proposta amable
El millor és el treball dels actors. Scherfig s'envolta d'una
bona colla d'actors de confiança. Entre ells destaquen Peter
Gantzler (Jørgen Mortensen), un actor popular de la televisió
danesa, i Anders W. Berthelsen (Andreas), que va rebre l'Espiga d'Or
al millor actor a la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid.
La directora va conviure amb els sis protagonistes durant alguns mesos,
assajant i donant la forma definitiva al guió en els llocs on
s'havia de posar en escena, i acceptant els suggeriments i les aportacions
de tots ells. L'objectiu era que tot resultés fresc i natural.
La pel·lícula va aconseguir l'Ós de Plata i el
premi de la crítica internacional al festival de cinema de BerlÍn
el 2001, a més de l'Espiga d'Or a Valladolid el mateix any. Tot
i que fou presentada com una comèdia romàntica, en realitat
s'acosta més a un melodrama sobre el drama humà que representa
la freda existència individual, a la qual la societat del benestar
fa temps que dóna voltes, sense trobar-hi una sortida esperan-çadora.
Ara, Scherfig no incideix ni s'atura gaire en la psicologia dels personatges,
ni en molts temes actuals de la nostra societat, que apunta però
que no desenvolupa, com són la família i la seva desunió,
l'educació sense afecte, el dolor mal digerit, la vida, la vellesa
o la malaltia. El que pretén és que s'estableixi una química
especial entre uns personatges que busquen amor i amistat, i ho aconsegueix
encadenant hàbilment diferents situacions que desem-boquen en
un final esperançador. Això l'aparta de les característiques
del Dogma, una proposta d'avantguarda més avorrida. En aquest
cas, es redueixen a un sol principi, que és buscar que l'espectador
passi una estona agradable, fent-lo còmplice d'una història
que li resulti propera.
És per això que no deixa caure el discurs en la desesperació
o la nostàlgia i hi introdueix tocs de molt bon humor i un final
optimista. Potser no és una pel·lícula brillant,
però té alguna cosa que fa que no sigui una pel·lícula
més, i això la fa especial. Provoca la rialla molt sovint,
i això ja és interessant.
|
|
