Alejandro González Iñárritu

Amores perros és el primer llargmetratge d’Alejandro González Iñárritu, un jove realitzador mexicà provinent de la producció en una empresa de ràdio especialitzada en música rock. El 1987 dirigeix el programa televisiu Magia digital i paral·lelament compon la música per a sis pel·lícules mexicanes. El 1990 és nomenat director creatiu de Televisa i un any després crea la companyia productora Zeta Film. Estudia direcció teatral amb el director polonès Ludwig Margules i direcció d’actors a Maine i Los Angeles.

El 1995 dirigeix un primer migmetratge, Detrás del dinero, interpretat per Miguel Bosé, i el 2000 es llança a realitzar el primer llarg, que tindrà com a teló de fons la populosa Ciutat de Mèxic: «Ciutat de Mèxic és un experiment antropològic —explica el director— i jo me’n sento part. Sóc un dels vint-i-un milions d’habitants que viuen a la ciutat més gran i més poblada del món. Ningú no ha pogut viure (sobreviure, millor dit) en una ciutat amb tanta contaminació, violència i corrupció, per més que —per increïble i paradoxal que sembli— és una ciutat preciosa i fascinant, i és precisament això el que Amores perros significa per a mi: un producte de les seves contradiccions, una petita reflexió del complex mosaic barroc que és.»

Amb la pel·lícula Amores perros assistim a l’exemple més clar de l’intent llatinoamericà per redefinir el concepte de latino, o sigui, buscar una nova posició dins del marc de la producció cinematogràfica mundial. A partir d’aquesta recerca per sortir-se d’allò que, moltes vegades des de fora, s’entén per latino, Amores perros pretén generar un producte en què es combini la mirada cultural perifèrica amb l’entreteniment massiu. Tal com explica Pablo Klappenbach en la seva crítica a la revista electrònica Otrocampo, el resultat de tot això és una pel·lícula que, tot i semblar independent —amb tot el que això implica—, porta imprès el segell de Hollywood. D’una banda, Amores perros és el resultat d’un treball professional, en què els recursos —que no són escassos— són aprofitats intel·ligentment. De l'altra, es deixa la sala de projecció amb la sensació d’haver assistit a un cinema fet amb fórmules des d’una oficina del centre de Mèxic DF.

L’estructura narrativa de la pel·lícula és molt clara: diverses històries que es creuen i que tenen relació amb alguna acció produïda (en aquest cas, un accident automobilístic). L’ús d’aquest recurs narratiu —ja quasi considerat tradicional o canònic—, en lloc de reforçar l’efecte del film com a totalitat, produeix un cert cansament quan l’espectador reconeix la seva «antiguitat», és a dir, el seu desgastament per repetició. Tot i així, és important destacar la precisió amb què cada història s’integra en el relat, entès com a conjunt, i aquest és un aspecte força positiu del guió.

L’espai urbà és retratat amb cruesa. Els plans fixos que alternen amb l’ús de la càmera en mà segueixen els personatges tant a l’espai públic com al privat, esborrant les diferències. Els personatges —tret d’un, El Chivo— cerquen trencar amb el destí que la Ciutat els imposa. Cap no ho aconsegueix. La ciutat no és gris, com algú va pensar en un cert moment, sinó que se la representa per saturació de colors. D’aquesta manera, l’experiència dels personatges és total: la seva alienació és total, la seva rebel·lia és total, el seu amor és total, fins arribar a la mort. És en aquest punt on encara hi apareix un element clau del cinema llatinoamericà: els personatges —i les seves accions— són tràgics.

La impossibilitat de l’amor com un agent alliberador és una constant en tot el film, continua explicant Klappenbach. L’intent de cada personatge per subvertir la realitat és patent però fracassen en la recerca de l’alliberament. La metàfora del gos és útil com a imatge que només té l’opció d’observar l’esdevenir de les accions. La ciutat s’imposa i res no sembla poder modificar l'statu quo. L’amor ja no té una funció redemptora; només serveix per assegurar la procreació que asseguri la continuïtat de l’estat de les coses, tal com fan els gossos.

El Chivo, interpretat per Emilio Echevarría, és l’únic dels personatges que aconsegueix la seva redempció. Exguerriler que va estar a la presó, treballa com a assassí a sou alhora que viu com a captaire. La seva postura de resignació i escepticisme davant la realitat és, al capdavall, l’única que resulta beneficiada. Deu ser pel seu passat d’alt compromís ideològic, o és que la Ciutat «premia» aquells que se sotmeten? En aquest punt apareix la clau per interpretar la pel·lícula i l’espectador ha de prendre una opció. Klappenbach manté que el film construeix la ciutat des d'una lògica totalitària: és impossible trencar amb els seus dogmes morals. L’experiència del subjecte, d’aquesta manera, gira entorn d’aquesta submissió: o bé se l’accepta, o bé s’intenta modificar-la, però mai no es podrà —més enllà de les intencions— produir una ruptura. Una vida de gossos.

Apuntava el director que la seva diferència amb Tarantino consisteix en el fet que aquest se’n riu de la mort, mentre que ell no. No obstant això, l’estructura narrativa de la pel·lícula fa present el director nord-americà d’una manera evident (encara que, en realitat, la seva tasca va consistir més en un reciclatge que no pas en una innovació). El procediment utilitzat en aquest film és conseqüència d’un cinema que traspassa la mirada del merament nacional i absorbeix operacions pròpies d’altres contextos de producció. El risc, no obstant això, és apropar encara més la cultura de masses al cinema, un objecte que es defineix per una doble figura art/indústria. L’espai des del qual és manté el cinema com a experiència artística quedaria abolit. Amores perros es constitueix des de la paradoxa, fusionant els termes en lloc d’oposar-los: l’universal/el llatí, submissió/rebel·lia, determinisme/lliure albir, esperança/escepticisme, tragèdia/comèdia, etc. L’híbrid en què consisteix Amores perros pot pensar-se des d’aquesta pregunta: què s'ha de fer perquè Tarantino filmi una pel·lícula de Ripstein?

TÈCNICS
Director: Alejandro González Iñárritu
Productora: Altavista Films i Z Films
Productor: Alejandro González Iñárritu
Guió: Guillermo Arriaga
Fotografia: Rodrigo Prieto
Música: Gustavo Santaolalla
Muntatge: Luis Carballar, Fernando Pérez Unda i Alejandro González Iñárritu
Direcció artística: Brigitte Broch
Vestuari: Gabriela Diaque
So: Martín Hernández
Durada: 147 minuts
Nacionalitat: Mèxic

2000 Amores perros