ALI ZAOUA, PRÍNCIPE DE CASABLANCA · Ali Zaoua, Nabil Ayouch, 2000 · dg03 feb · 17.30 h · Antiga Audiència
 
                       
 

Uns nens abandonats al carrer malviuen prop del port. Ali Zaoua somia que algun dia serà mariner.

 
                       
 


Nabil Ayouch

Nabil Ayouch va néixer l’1 d’abril de1969 en el si d’una família formada per pare marroquí i mare francesa. Es va formar a París on estudià tres anys de teatre amb Sarah Boréo i Michel Granvale. Després, es va orientar cap a la realització. És l’autor de més d’una cinquantena d’anuncis publicitaris i, a partir del 1992, realitza diversos curtmetratges: Les Pierres Bleues du Désert amb Jamel Debbouze, Hertzienne Connexion i Vendeur de Silence. Tots reben nombrosos premis en festivals internacionals.
El 1997, dirigeix Mektoub, el primer llargmetrage, i assoleix un rècord històric de recaptació i espectadors al Marroc, amb més de 350 000 entrades i la representació oficial d’aquest país als premis Oscar del 1999.

Els nens del carrer

Amb Alia Zaoua no fa sinó consolidar-se internacionalment. Una història sobre nens aban-donats. Una història que procedia dels records de la infància: «El primer de tot, unes quantes imatges violentes gravades per sempre al meu subconscient. Nens agafats a pneumàtics de cotxes al cor de la Medina a Fez. Cares ennegrides i ulls entelats. Tenia cinc anys. Mai no ho he oblidat.»
Més endavant, Ayouch es va trobar amb la doctora Najat M’jid. Durant anys aquesta dona havia estat lluitant contra l’exclusió als carrers. Tots dos van parlar sobre els nens abandonats al carrer. El diàleg fou molt intens: «La vaig escoltar durant hores com parlava sobre aquests nens que ella coneix prou bé, sense veure-li expressar cap mena de llàstima o sòrdida preocupació pel seu patiment. És precisament aquest coneixement perfecte del terreny el que dóna credibilitat a les seves paraules. La conclusió que en vaig treure era evident: abans de parlar de cinema havia de començar per sortir als carrers.»
«En aquests moments de dubte, la doctora M’jid va ser el meu suport. Em seguia animant, tot i les dificul-tats, a tirar endavant. Deia que la pel·lícula, a la seva manera, podia ajudar els nens; que, al costat del treball realitzat per les associacions del ram, el públic en general també necessitava ser alliçonat sobre la situació a través de les imatges, amb la condició que aquestes imatges no fossin morboses. És per aquesta raó que vaig optar per la fórmula del conte de fades.»
«El carrer té un enorme poder d’atracció en els nens que hi viuen: col·legues, llibertat, cigarrets... Una vida sense obligacions però també sense fites, una cosa difícil de resistir.»
Els nens del carrer esdevenen els protagonistes d’aquest film que fou assessorat per l’associació Bayti, una ONG que treballa per a la rehabilitació dels menors abando-nats al Marroc. Els intèrprets van ser els mateixos nens. Una expe-riència molt positiva però difícil en alguns moments: «Més que una aventura cinematogràfica, el rodat-ge va ser una aventura humana. Una fabulosa, per bé que difícil, aven-tura. Per a aquests nens, significava passar d’un món de total llibertat a un món d’obligacions. Obligacions de temps, de lloc, de text per aprendre.»
L’intent era necessari. Volia fer un toc d’atenció sobre un problema social que hi ha en totes les grans ciutats. Va defugir el sensaciona-lisme en què tan fàcilment s’hauria pogut caure i, ben al contrari, va proposar una història que podia imaginar-se com un conte de fades.
Unes intencions pedagògiques que han estat reconegudes en tota mena de festivals. Ali Zaoua, príncipe de Casablanca va obtenir, entre d’altres, el premi del Jurat Ecu-mènic al festival de Montreal i el gran premi al festival de cinema i te-levisió panafricà de Ouagadoudou.
Finalment convé destacar que l’ocasió d’avui és excepcional pel fet de poder veure una producció d’origen africà a les nostres pantalles. Poques vegades ens arriben pel·lícules procedents d’aquest continent.
Mirito Torreiro ha escrit a les pàgines del diari El País (25-5-2001) d‘aquesta dura, esforçadament poètica peripècia marroquina, rodada en el dur asfalt d’una metròpoli del Tercer Món i protago-nitzada per nens sense llar, que es tracta d’una pel·lícula irònica en el títol: no es parla de cap altre príncep que no sigui la indefensió, ni de cap altre anhel que no sigui la super-vivència. Es parla de la condició sotmesa a sacrificis infrahumans. És una pel·lícula violenta, que es veu amb respecte i amb interès.

 
     
 
FITXA TÈCNICA
 
   

TÈCNICS

Direcció: Nabil Ayouch
Guió: Nabil Ayouch i Nathalie Saugeon
Producció: Etienne Comar, Jean Cottin i Antoine Voituriez
Fotografia: Jean-Robert Thomann
Muntatge: Vincent Mathias
Nacionalitat: Bèlgica, Marroc i França
Any: 2000
Duració: 95 min

 

ACTORS

Mounïm Kbab: Kwita
Mustapha Hansali: Omar
Hicham Moussoune: Boubker
Abdelhak Zhayra: Ali Zaoua
Saïd Taghmaoui: Dib
Amal Ayouch: mare d’Ali Zaoua
Mohamed Majd: el pescador
Hicham Ibrahimi: el mariner

   
               
  FILMOGRAFIA            
 


2000 Ali Zaoua, príncipe de Casablanca

1997 Mektoub

           
           
             
               
                 
   
Text: Josep Estivill
   
               
  ALI ZAOUA, PRÍNCIPE DE CASABLANCA · Ali Zaoua, Nabil Ayouch, 2000 · dg03 feb · 17.30 h · Antiga Audiència  
                       
Tarragona 31/01/02 - Anima't Serveis Culturals