| |
Nabil Ayouch
Nabil
Ayouch va néixer l’1 d’abril de1969 en el si d’una
família formada per pare marroquí i mare francesa. Es
va formar a París on estudià tres anys de teatre amb Sarah
Boréo i Michel Granvale. Després, es va orientar cap a
la realització. És l’autor de més d’una
cinquantena d’anuncis publicitaris i, a partir del 1992, realitza
diversos curtmetratges: Les Pierres Bleues du Désert amb Jamel
Debbouze, Hertzienne Connexion i Vendeur de Silence. Tots reben nombrosos
premis en festivals internacionals.
El 1997, dirigeix Mektoub, el primer llargmetrage, i assoleix un rècord
històric de recaptació i espectadors al Marroc, amb més
de 350 000 entrades i la representació oficial d’aquest
país als premis Oscar del 1999.
Els
nens del carrer
Amb
Alia Zaoua no fa sinó consolidar-se internacionalment. Una història
sobre nens aban-donats. Una història que procedia dels records
de la infància: «El primer de tot, unes quantes imatges
violentes gravades per sempre al meu subconscient. Nens agafats a pneumàtics
de cotxes al cor de la Medina a Fez. Cares ennegrides i ulls entelats.
Tenia cinc anys. Mai no ho he oblidat.»
Més endavant, Ayouch es va trobar amb la doctora Najat M’jid.
Durant anys aquesta dona havia estat lluitant contra l’exclusió
als carrers. Tots dos van parlar sobre els nens abandonats al carrer.
El diàleg fou molt intens: «La vaig escoltar durant hores
com parlava sobre aquests nens que ella coneix prou bé, sense
veure-li expressar cap mena de llàstima o sòrdida preocupació
pel seu patiment. És precisament aquest coneixement perfecte
del terreny el que dóna credibilitat a les seves paraules. La
conclusió que en vaig treure era evident: abans de parlar de
cinema havia de començar per sortir als carrers.»
«En aquests moments de dubte, la doctora M’jid va ser el
meu suport. Em seguia animant, tot i les dificul-tats, a tirar endavant.
Deia que la pel·lícula, a la seva manera, podia ajudar
els nens; que, al costat del treball realitzat per les associacions
del ram, el públic en general també necessitava ser alliçonat
sobre la situació a través de les imatges, amb la condició
que aquestes imatges no fossin morboses. És per aquesta raó
que vaig optar per la fórmula del conte de fades.»
«El carrer té un enorme poder d’atracció en
els nens que hi viuen: col·legues, llibertat, cigarrets... Una
vida sense obligacions però també sense fites, una cosa
difícil de resistir.»
Els nens del carrer esdevenen els protagonistes d’aquest film que
fou assessorat per l’associació Bayti, una ONG que treballa
per a la rehabilitació dels menors abando-nats al Marroc. Els
intèrprets van ser els mateixos nens. Una expe-riència
molt positiva però difícil en alguns moments: «Més
que una aventura cinematogràfica, el rodat-ge va ser una aventura
humana. Una fabulosa, per bé que difícil, aven-tura. Per
a aquests nens, significava passar d’un món de total llibertat
a un món d’obligacions. Obligacions de temps, de lloc, de
text per aprendre.»
L’intent era necessari. Volia fer un toc d’atenció
sobre un problema social que hi ha en totes les grans ciutats. Va defugir
el sensaciona-lisme en què tan fàcilment s’hauria
pogut caure i, ben al contrari, va proposar una història que
podia imaginar-se com un conte de fades.
Unes intencions pedagògiques que han estat reconegudes en tota
mena de festivals. Ali Zaoua, príncipe de Casablanca va obtenir,
entre d’altres, el premi del Jurat Ecu-mènic al festival
de Montreal i el gran premi al festival de cinema i te-levisió
panafricà de Ouagadoudou.
Finalment convé destacar que l’ocasió d’avui
és excepcional pel fet de poder veure una producció d’origen
africà a les nostres pantalles. Poques vegades ens arriben pel·lícules
procedents d’aquest continent.
Mirito Torreiro ha escrit a les pàgines del diari El País
(25-5-2001) d‘aquesta dura, esforçadament poètica
peripècia marroquina, rodada en el dur asfalt d’una metròpoli
del Tercer Món i protago-nitzada per nens sense llar, que es
tracta d’una pel·lícula irònica en el títol:
no es parla de cap altre príncep que no sigui la indefensió,
ni de cap altre anhel que no sigui la super-vivència. Es parla
de la condició sotmesa a sacrificis infrahumans. És una
pel·lícula violenta, que es veu amb respecte i amb interès.
|
|
| |
|
TÈCNICS
Direcció:
Nabil Ayouch
Guió: Nabil Ayouch i Nathalie Saugeon
Producció: Etienne Comar, Jean Cottin i Antoine Voituriez
Fotografia: Jean-Robert Thomann
Muntatge: Vincent Mathias
Nacionalitat: Bèlgica, Marroc i França
Any: 2000
Duració: 95 min |
|
ACTORS
Mounïm
Kbab: Kwita
Mustapha Hansali: Omar
Hicham Moussoune: Boubker
Abdelhak Zhayra: Ali Zaoua
Saïd Taghmaoui: Dib
Amal Ayouch: mare d’Ali Zaoua
Mohamed Majd: el pescador
Hicham Ibrahimi: el mariner |
|
|
