L'ESCOLA, LLOC DE CONFLICTE O DE SOLIDARITAT ?

Teresa Codina, Mestra.


PLANTEJAMENT DE LA QÜESTIÓ.

Primerament hauríem de veure com situem "el fer i desfer senzill de cada
dia" a l'escola, en relació al marc global i ampli de l'educació per la Pau: el
que seria la relació entre el nivell micro i el macro. Es el contrast entre el
que hom vol i la realitat de les minses possibilitats individuals: se'n segueix
un sentiment d'impotència al qual només podem fer front amb el
convenciment de la força que té la nostra resposta personal a una tasca
col.lectiva. No deixa de ser un testimoni de solidaritat. És en aquesta
perspectiva que ara ens mourem.

Voldria aclarir que en aquest títol, i en aquesta aportació, no miro els
termes conflicte i solidaritat com a oposats, o com a contraris. Partint del
fet que l'escola és, sens dubte, lloc de conflicte voldria arribar a veure com
pot ser-ho de solidaritat.

És evidentment lloc de conflicte: els mestres constatem com en tot centre
educatiu queda reflectida la composició, cada cop més diversa i complexa,
de la nostra societat. Segur que cadascú de nosaltres tenim experiència de
l'heterogeneïtat que s'hi manifesta en molts aspectes: geogràfic, social,
econòmic, cultural, lingüístic; per situacions familiars; també per
característiques personals (hi podem trobar des de  deficiències sensorials
fins a tota la gamma de capacitat mental), i àdhuc en aspectes més
directament relacionats amb l'escola i l'aprenentatge (antiguitat en el
centre, ritmes i estils d'aprenentatge...). Podem tenir com a teló de fons un
nen sord, un altre amb dificultats d'aprenentatge, un de castellanoparlant
en un entorn català, un de superdotat, un gitano, un marroquí... Coneixem
l'hetereogeneïtat pel que fa a motivacions dels pares, a valoracions de
l'entorn...

I resulta que, alhora l'escola ha de ser lloc de solidaritat. N'és lloc privilegiat
per la possibilitat que ofereix d'iniciar-se en la descoberta de l'altre, de fer
l'experiència de compartir, de tenir la vivència de la interdependència.
D'una banda, hem de reconèixer que el conflicte és quelcom d'inherent a
la relació entre persones: en trobarem sempre i arreu. És una situació i
esdevé el punt de partença per a un estat d'ànim positiu o negatiu envers
l'altre, és a dir, per a una actitud de comprensió, d'apropament, o bé,
seguint un escalat negatiu, d'indiferència, de rebuig, d'enfrontament...
D'altra banda, com educadors, considerem objectius a assolir segons els 
nivells corresponents, la capacitat de l'infant per resoldre per si sol
dificultats i problemes que se li presenten, o sigui, conflictes, i l'augment
de reaccions positives respecte als altres i a ell mateix o sigui, d'actitud
solidària. Caldrà que les experiències viscudes arribin a constituir un
bagatge que li possibiliti respostes personals i sociables alhora.

En la teoria, tots estarem d'acord en què malgrat que la institució escolar
reflecteix la complexitat de la nostra societat, tots els infants tenen dret a
l'educació. "Cada infant és un món", filosofem molt sovint. I sabem que 
a cada faceta de la diversitat li correspon un tipus d'atenció. Els mestres
vivim el repte i la responsabilitat que això representa. La tasca no és fàcil:
a l'escola es reflecteixen també les tendències egoistes, antisolidàries o de
fredor i d'indiferència de l'en-torn en què està immersa.

Això fa que, a la pràctica la tendència general de l'educació, estigui lluny
d'adreçar-se a atendre aquesta diversitat: en general i als diferents nivells,
es desitja i es busca l'homogeneïtat. Així, a la classe, sovint es parteix del
grup homogeni, se'l dóna per suposat de tal manera que resulta
excepcional, i es tracta com a tal, tot allò que es desvia del que hem
establert com a "normal". La caricatura d'algunes tendències davant la
diversitat, podria ser aquell mite grec del bandoler i malvat Procust, que
assaltava els viatgers de les muntanyes de l'Àtica, se'ls enduia a casa seva
i feia que s'ajustessin a un llit d'una mida determinada, - "standart" en
diríem avui-: als qui en sobresortien, se'ls tallava els peus i als qui no hi
arribaven se'ls estirava fins desconjuntar-los les extremitats. Només als que
s'hi ajustaven els estava permès de continuar el camí. Es un elogi macabre
de la "normalitat".

En el concepte de "diferència", podem esglaonar diversos aspectes: després
d'una primera pregunta sobre "qui és diferent de qui?", sorgeixen els
interrogants sobre les causes d'aquestes diferències, apareixen els
conceptes de majoria/minoria, sempre en relació amb un context
determinat, per tant, mai no poden ser absoluts. I quan ens referim a
aspectes sòcio-culturals entrem en una tercera vessant que és la de
marginació social en relació a una cultura majoritària i dominant. Ja
constatem com resulten diferents també les connotacions inherents a cada
tipus de diversitat. (cec, superdotat, castellanoparlant, gitano,...)

En tot cas hem de distingir entre les diferències humanes, susceptibles
d'esdevenir recíprocament complementàries dels trets propis i de revertir
en enriquiment mutu, (aptitud per la música, l'esport...), que ens porten a
preguntar-nos "qui és diferent de qui?", i aquelles altres diferències que,
degudes a mancances de  drets fonamentals, resulten inhumanes i que cal
reduir fins arribar a eliminar (retard escolar degut a l'absentisme per mor de
la verema, manca d'higiene per males condicions de l'habitatge...). L'escola
ha de respectar les diferències i no convertir-les en desigualtats; no pot
pretendre resoldre diferències que tenen la seva arrel en les desigualtats de
la nostra societat; en canvi però, pot i ha de proposar-se que aquestes
diferències no siguin un obstacle per assolir els objectius previstos per a
una etapa educativa determinada. Es més, conscients d'aquest punt de
partida, volem caminar amb criteris d'interdependència, de solidaritat.


SITUACIÓ ACTUAL.

Pel que fa a la diversitat, l'actual Reforma Educativa està donant peu a
interpretacions contradictòries: d'una banda, directament a través de les
formulacions i prescripcions, afavoreix la diversitat de ritmes
d'aprenentatge. Així, el plantejament o la possibilitat de "currículum obert",
i sobretot l'enfoc constructivista de l'aprenentatge, amb l'exigència que allò
que l'alumne aprèn li sigui útil ja en la seva vida actual(funcionalitat), i que
tingui alguna relació amb els seus coneixements previs (significativitat),
demanen del mestre una atenció individualitzada a cada alumne és a dir, al
seu nivell escolar, al bagatge personal amb què arriba a l'escola, a les seves
vivències, als seus interessos i necessitats.

D'altra banda però, hi ha el perill, que en promoure l'augment de la qualitat
de l'educació, la Reforma no fomenti de forma indirecta, els contravalors
d'elitisme/discriminació als quals estem tan predisposats: sovint, resulta
més fàcil interpretar la "qualitat" en l'aspecte acadèmic, és a dir, gairebé
com a cursa a superar, que no pas veure com "qualitat" actituds de
comprensió, capacitat de convivència i d'intercanvi, valoració de la
solidaritat, adequació realista de la didàctica. 

El repte d'una educació que atengui a cadascú, encara s'intensifica, pel fet
que la societat, la nostra societat occidental, si bé d'una banda massifica,
d'una altra tendeix a classificar, a seleccionar i, com a conseqüència, a
deixar al marge els que no responen a determinats esquemes referencials
pel que fa a llengua, a nivell cultural, a tipus de professió. Aquest és un
vessant de la dificultat: com educar en i per a una societat competitiva
sense caure en els seus mateixos paranys, és a dir, tractant cada alumne
amb el tipus d'atenció que necessita.


L'ESCOLA DAVANT DE LA DIVERSITAT.

L'escola alhora que reflecteix un aspecte concret de la nostra societat
d'avui, esbossa la societat de demà. Això és un fet: val la pena que
l'assumim conscientment, i que, amb realisme i esperança mirem de ser
capaços de donar una resposta adequada al tipus de diversitat del nostre
ara i aquí. Sense exagerar les responsabilitats/possibilitats, hem de
reconèixer que en molts casos, la institució escolar esdevé el mitjà de
socialització més immediat, capaç de decantar el procés de l'individu cap
a la socialització o cap a la marginació.

El projecte educatiu de l'escola, en el nivell de les etapes educatives que
atengui el centre concret(Parvulari, Primària, Secundària), ha de garantir que
tots els alumnes assoleixin els objectius que es consideren bàsics i mínims
per als futurs ciutadans, alhora que ha de mirar que cada un dels alumnes,
arribi al màxim desenvolupament de les seves capacitats. Aquest és el camí
per arribar a ser persones autònomes, capaces d'expressar la seva
solidaritat intel.lectual, moral, ... en la societat del seu moment. No és fàcil
i no hi ha fórmules per aconseguir-ho: però hi ha un marc de referència:
l'acció educativa es mourà entre els dos extrems de garantir uns objectius
comuns a tots i de diversificar l'atenció segons les característiques de cada
alumne. Es indispensable doncs, que la diversitat dels nostres alumnes, i la
perspectiva d'interdependència estiguin a la base de qualsevol actuació.

Davant la diversitat trobem diferents respostes educatives. Després de
fer-ne l'anàlisi corresponent, podem afirmar que:
     
     1) quan aquesta realitat no s'assumeix a temps, se'n deriva una
     intensificació, o un perllongament, negatius de la situació de
     diferències: augmenta el binomi retard/desinterès d'alguns alumnes,
     alhora que, gradualment es redueixen les possibilitats de reinserció
     escolar.

     2) al contrari, la diversitat prevista i enfocada en la seva
     globalitat,esdevé motiu cada cop més viu d'enriquiment personal i
     social: la interacció té efecte multiplicador.

Alguns mestres tendeixen a buscar solucions fora de l'aula, potser per
manca de seguretat en els propis recursos, potser per aquell desig
d'homogeneïtat (suport fora de l'aula, esperar que l'EAP opini, decideixi,
actuï, ...). Hem de tenir present que,  la resposta del mestre tutor, sigui la
que sigui, aquesta resposta, és la que sol prevaldre (escoltar/enllestir,
solucionar segons la conveniència del conjunt homogeni/individu/de
l'individu dintre del conjunt...).

Davant la diversitat, tot i que l'administració determini línies, atorgui
recursos, precisi objectius, la forma en què a la pràctica cada centre, i cada
mestre, a la seva classe, interpreta i actua en la vida diària, és el que
realment modifica la realitat en un sentit o un altre, és a dir, en una línia
d'intervenció pedagògica flexible que porta a un ambient acollidor i exigent
alhora, o al contrari, en una línia estricta i de visió puntual i limitada que
aboca cap a una espiral de discriminació (festes a l'escola, material escolar,
criteris de disciplina al menjador, ...).

Els mestres som, també, d'un temps i d'un país: ens cal informació i
reflexió per reaccionar alhora amb la professionalitat, la sensibilitat, la
flexibilitat i la visió ampla i objectiva necessàries per afavorir el màxim
progrés de cada un dels nostres alumnes en els aprenentatges. Ens cal
d'altra banda, prevenir, avançar, expressar segons els moments en cada
cas la resposta que justifica la nostra actuació diferenciada (Per què a
aquest sí i a mi no?) Caldrà diferenciar el que és un dret del que és una
condescendència).

Ja veiem que aquesta visió de la diversitat, des de l'òptica escolar, demana
una actitud realment educadora, un convenciment que la diversitat és
positiva. Aquesta actitud al seu torn comportarà un plantejament d'ordre
psicopedagògic, realista i dinàmic. Els mestres som conscients que, en
primer lloc, perquè una actuació resulti educativa cal que, de manera
estructurada i sistemàtica es proposi un objectiu, i en segon lloc, perquè
l'actuació sigui realment eficaç, és a dir, no doni simplement una resposta
útil en un moment donat, sinó vàlida a llarg termini, cal assegurar la
coherència entre els diversos aspectes i moments dintre del marc en què
se situa l'educació, sigui marc familiar, escolar, ciutadà.

Aquesta actitud educadora haurà de tenir en compte el que representen les
diferents etapes educatives, en ordre a una educació amb tots i per a tots.

Podríem esquematitzar dient que el Parvulari en representa l'inici: les
primeres experiències són essencials, tant en l'aspecte actiu (estimar, amb
la riquesa de facetes que això comporta), com en el passiu (sentir-se
estimat), per sentir-se personalment conegut, atès, exigit, formant part d'un
conjunt.

La Primària esdevé un moment especialment important, gairebé diríem una
cruïlla. L'escola representa per a l'infant la possibilitat d'avançar en la seva
autonomia i d'interessar-se pel propi progrés alhora que amplia la seva visió
del món  en què viu, i fa l'experiència de la relació i la convivència amb
companys diversos. Si això no es dóna, l'infant queda en situació  de
progressiva actitud dissocial: desvalorització de les seves possibilitats,
conflictes amb els mestres per qüestions d'aprenentatge i d'actitud,
conflictes amb els companys com a resultat d'una competitivitat parcial i
negativa, conflictes amb la pròpia institució escolar.

Pel que fa a la Secundària, coincideix l'etapa de l'adolescència amb la porta
d'una primera selecció: la sensibilitat personal, el context sòcio-familiar
carreguen les tintes de la situació acadèmica. Esdevé especialment delicat
i important el plantejament de la diversitat en aquesta etapa: les
possibilitats  d'interacció dependran en gran part de les experiències
anteriors, tot i que , d'altra banda, el desig de ruptura amb la infància, dóna
sempre una possibilitat de canvi d'actitud.

A grans trets, com a línies d'un plantejament psicopedagògic orientat a
aconseguir els objectius d'interacció entre alumnes, alumnes/mestre i entre
grups diversos alumnes, cal tenir en compte que , pel que fa a
l'aprenentatge en ordre a conceptes, coneixements, procediments, actituds,
el mestre ha de conèixer els esquemes mentals, els valors i les prioritats
culturals, les motivacions de l'alumne i del grup en qüestió, per arribar a
connectar amb el seu propi bagatge personal, i, a partir d'aquí, interactuar
constructivament, en relació als objectius bàsics i a l'entorn.

El mestre es troba davant la necessitat de destriar per a cada alumne entre
els aprenentatges essencials i els que no ho són, atesa la seva funcionalitat
i significativitat. D'altra banda, haurà d'evitar la tendència a referir-se, a
establir, fins i tot a donar peu a grups homogenis, conscient que aplicar una
mateixa pedagogia a un grup divers, té com a resultat la consolidació de les
diferències. Per això caldrà d'arribar a un ensenyament individualitzat,
trobar les estratègies didàctiques adients. Hem d'aconseguir la diferenciació
que, no solament no porta a la discriminació, sinó que enriqueix cada un
dels individus.

Quant a procés i als aspectes pràctics de l'aprenentatge intencional, el
projecte educatiu real del centre haurà de tenir en compte que, per arribar
a una actitud de relació interpersonal i a un enriquiment recíproc, cal passar
per etapes successives:

     Reconeixement de les diferències: és el contrari d'amagar-les, de
     dissimular-les. El realisme, la naturalitat en el tracte, resultat d'una
     actitud d'acollida, porten a que uns alumnes, assumeixin la seva
     realitat, se sentin progressivament segurs i a que els altres redueixin
     visions parcials i, si molt convé, prejudicis. En aquest punt, cal ser
     conscient del paper que juguen els pares pel que fa als companys del
     seu fill.

     Respecte per aquestes diferències: és el pas positiu immediat al
     coneixement de les diferències. Aquesta actitud que en els adults es
     dóna com a resultat de la reflexió, en els infants serà fruit de l'ambient
     en què es mouen. En definitiva, l'actitud del mestre té un pes
     important: sovint caldrà matisar, reconduir, evitar.

     Valoració del que és propi de cada individu: conseqüència del
     coneixement respectiu de les diferències i de la situació en el marc
     corresponent (temps i lloc de cada individu i del seu entorn); serà la
     valoració del que resulti important per a -l'altre -que -ara -ja -em -resulta
     -proper.

     Desig d'intercanvi i complementarietat: finalment l'aprofondiment de la
     pròpia personalitat i realitat, en relació a la de l'altre portaran a desig
     i necessitat d'intercanvi, que esdevindran un procés d'espiral creixent.


Aquestes línies s'han de traduir en:

     L'organització del centre: funcionament democràtic dintre del marc
     establert pel projecte educatiu, amb la corresponent avaluació i
     reconducció quan calgui.

     Distribució d'alumnes i grups: segons criteris que evitin discriminació
     i que portin a individualització i solidaritat alhora.

     Recerca de la didàctica apropiada per partir del que els alumnes tenen
     en comú: és el gran repte, que suposa el coneixement dels individus i
     del món en què cada un es desenvolupa, així com de les seves
     capacitats i motivacions.
     
     Adequació del currículum: cal aprofitar les possibilitats actuals
     d'interdisciplinarietat, equilibri i flexibilitat que ofereix el marc
     curricular, per fer conèixer la importància dels problemes globals, per
     donar el sentiment de pertinença a una mateixa humanitat i a una
     mateixa terra i per conscienciar de la interdependència.


Com a resum:

     El reconeixement del dret a la diferència significa sortir al pas a la
     tendència a excloure d'una forma o altra, aquells que no comparteixen
     els trets característics i/o pautes socials del col.lectiu majoritari.

     El tractament real de la diversitat esdevé la pedra de toc de la qualitat
     educativa a qualsevol nivell.

Les actuacions concretes, diàries, micro com n'hem dit al començament,
no poden perdre de vista l'orientació global, macro, d'interdependència: és
el marc en el qual se situen, el que els dóna sentit.

Acabo prenent paraules de Miquel Martí Pol, que vénen a relacionar aquell
"fer i desfer senzill de cada dia" a l'escola, amb el marc global i ampli de
l'edcucació per la Pau, el contrast entre el que hom vol i la realitat:

               "Així la pau, que es guanya tenaçment cada dia 
               pel desig de voler-la més que tota altra cosa
               i és el mirall que fa possibles tots els somnis".

TORNAR AL MENÚ ANTERIOR