COM TREBALLAR LA PAU A TRAVÉS DE LA GUERRA

Anna Bastida

Dra. en Història Contemporània i Professora de l'Escola de Mestres de la U.B.

(Traducció literal de la conferència pronunciada el 10-11-93 durant les IIes. Jornades d'Educació per la Pau a la Universitat Rovira i Virgili)


El títol de la xerrada és una mica cridaner, de tota manera encara que sigui
una opció diguem estranya, és una opció que es fonamenta en línies
argumentals, tant de tipus  històric com de tipus educatiu en general.
Tractaré en primer lloc de tot allò que fa referència a la meva experiència
docent en aquest àmbit i després intentaré explicar-vos una mica  els
fonaments de tipus més aviat històric i educatiu. 
 
He estat durant molts anys professora de secundària, en l'època aquella
dels euromíssils, de l'entrada o no entrada a l'OTAN de l'estat espanyol.
Als mestres, professors de geografia i d'història, els alumnes ens
preguntaven sempre: "però bé, a tu que et sembla l'OTAN?, i els míssils
aquests? i els míssils estratègics? i els tàctics?... I nosaltres no en teníem
ni idea. Vam haver de preparar-nos perquè alguna cosa havíem de contestar
als nostres alumnes. Va ser la primera vegada que ens vam interessar per
aquests temes i quan vàrem començar a contactar amb persones que
treballaven en l'àmbit de l'educació per la pau. 

Em vaig adonar d'una paradoxa molt cridanera i molt fonamental, que era
la següent: si jo vull educar contra la guerra, i no se què és això de la
guerra, representa que estic absolutament en fals, a sota dels peus no hi
tinc res.  O m'enfronto amb el tema o no  se què he de fer. Atès que
havíem d'arribar a educar contra la guerra, vaig decidir agafar el "toro per
les banyes" i assabentar-me què era això de la guerra. Aquest va ser en
realitat el punt de partença.

La gràcia de la situació és que, una servidora, com la major part de les
senyores, hem tingut una formació nul.la en aquest àmbit. Els senyors,
almenys heu passat, suposo que amb experiències no massa agradables,
per la "mili" i, encara que no hàgiu conegut la guerra, almenys heu conegut
l'escalafó militar. Nosaltres ni això. Fins i tot alguna vegada els alumnes
quan els explicava un parell de coses sobre la tesi de la 1ª Guerra Mundial,
m'han retret "si tu no has fet la "mili", què vols explicar-nos, tu d'això no
en saps, no ens vulguis convèncer que t'ho has après, no és veritat".

De la meva experiència docent he tret algunes constatacions que em
semblen molt valuoses: la primera és que, des de les Ciències Socials, els
alumnes estan extremament interessats en els temes de la guerra, més que
en la pau. Això l'he constatat un any darrera l'altre.  Els alumnes després
de llegir Res de nou a l'Oest de Eric Maria Remarque -que parla de la 1ª
Guerra Mundial- estaven realment emocionats. El fet que els protagonistes
fossin criatures com ells, que amb la pistola al pit els havien portat al front
i els havien obligat a ser herois per la força, els va deixar molt
impressionats. Aquesta constatació em va encendre una mica la "bombeta"
de per on podien anar una mica les coses.
Una segona constatació que he fet és que els coneixements que tenen els
alumnes de l'àmbit de la guerra, procedeixen sempre dels medis  de
comunicació. És a dir, ells saben de la guerra tot allò que han vist a la
"tele" i al cine, o als còmics. Quan he passat enquestes per saber quines
guerres coneixien, he preguntat coses com: al llarg de la història hi ha
hagut moltes guerres o poques?  i moltes vegades no saben què contestar.
A la qüestió "quines guerres recordes?" la primera que surt és la del
Vietnam, que com sabeu no és una guerra molt propera. Una altra que
contesten sovint és la guerra de Successió americana, que tampoc és ni
propera, ni interessant per a nosaltres. Aquesta és la guerra de la què més
coneixença en tenen i, és clar,  arriba un moment en què penses: "aquí hi
ha alguna cosa estranya. O nosaltres estem fent el passerell, en el sentit
que no expliquem el que cal, o ells saben més del que toca d'allò que no
toca". 

Si els preguntem si han hagut moltes guerres en el passat a Catalunya o a
Espanya -realitats immediates a ells-, s'ho pensen i et diuen: "Sí,
segurament", però difícilment et recorden cap que no sigui la Guerra Civil.
De les guerres medievals o les de Jaume I el Conqueridor, res.  Mai que ho
he preguntat m'ho han contestat, la qual cosa em sembla bastant terrible. 

Una tercera constatació és que si repasses els llibres de text de socials tant
de primària com de secundària, molt rarament parlen de guerra. La guerra
serveix com a fita, hi ha un abans i un després de la batalla o de la guerra,
però  el què passa en la guerra aquella no hi surt en els llibres d'història.

D'aquestes tres constatacions, que em semblen com a molt definitives,
podem deduir que la guerra és un factor anul.lat a l'aula encara que
absolutament present, molt extremadament present en el saber vulgar dels
nois i noies. I això és una dada que em sembla s'ha de tenir present. 

Intentant esbrinar perquè no se'n parla de la guerra, tinc hipòtesis
comprovades, hipòtesis que són tesis, i hipòtesis que són purament
hipòtesis. Pel que fa als mestres, als meus companys, mestres de mestres,
professors de secundària, he observat una prevenció enorme de cara a
aquest tema. Per exemple, me'n recordo d'una professora de l'Escola de
Mestres de Sant Cugat que li vaig dir: "però bé, a tu no et semblaria
interessant tractar el tema?" i va contestar: "de cap manera, si parles de
la guerra, els alumnes es poden convertir en bel.licistes". No. És
estrictament al contrari. També entre els alumnes és estesa aquesta opinió
ja que no acostumen a voler parlar del tema i, fins i tot, el consideren com
a cosa lletja que no cal tracta a classe.

Un altre motiu que m'impulsa a tractar la guerra a l'escola, és el desinterès
general, la manca d'habitud i de tradició sobre el tema, simplement és un
camp que no s'ha tractat mai i no tenim perquè. Ni es planteja. 

Una tercera raó que he esbrinat que podia ser susceptible de formar part
d'aquesta bateria de raons, és l'enfarfec que ens va produir la formació
històrica de l'època franquista. Els que vam estudiar quan Franco era viu,
de "glòries imperials", de referències perpètues a les glòries bèl.liques, del
Gonzalo Fernández de Córdoba i dels Almogàvers,..., de coses d'aquestes,
en vam tenir tantes com en vulgueu. Evidentment no és el tipus de guerra
que a mi m'agradaria analitzar, són castells de foc, no t'explica res. .

I una última raó que em sembla científicament molt més de pes, és que hi
ha una manca de tradició historiogràfica sòlida de tipus militar. Per raons
òbvies i elementals els militars durant molts anys han monopolitzat el
control de les fonts a partir de les quals es podria fer història militar. I per
tant no hi ha manera d'accedir-hi.
 
En Juli Busquets explica en els seus llibres el desgraciat que se sentia
perquè el tractaven malament, el menystenien i el martiritzaven quan
pretenia treure materials dels arxius militars i publicar-los. Que s'analitzi
científicament l'evolució de l'exèrcit, o l'actuació de l'exèrcit, sempre els
hi ha semblat molt malament. Qualsevol "profà", que es posés en aquest
territori, no era gens benvingut. Darrerament les coses poden haver canviat,
no tenen perquè seguir així. De tota manera s'ha de tenir present que la
historiografia militar a tot arreu pateix entrebancs molt notables. A tots els
pròlegs dels llibres d'història militar de qualsevol país europeu es comença
queixant-se de la incomprensió envers la seva matèria d'estudi. És bastant
habitual que tothom es queixi de què no els fan cas, de que la guerra la
consideren una cosa quasi bé màgica, i que ningú en parla des del punt de
vista científic. Es a dir, que nosaltres estem pitjor, però enlloc no estan bé
del tot, que la guerra és un tema que no ha tingut tractament científic fins
ara fa relativament poc temps i de manera escadussera encara.  

M'agradaria explicar-vos perquè val la pena parlar de la guerra a l'escola a
tots els nivells. Des del punt de vista de l'historiador, que és en el que em
mouria en primera instància, hi ha una raó absolutament fonamental i de
pes: la història sense guerres no s'entén. És a dir, si tu pretens saltar-te les
guerres quan expliques la història, t'estàs saltant un percentatge molt
elevat d'activitats humanes. Imagineu-vos que voleu explicar el feudalisme,
doncs no podeu explicar-lo sense cristianisme, no lligaria. Si el voleu
explicar sense guerra queda igualment deslligat i desmanegat, doncs el
feudalisme es fonamenta en l'activitat guerrera dels senyors. Aleshores si
tu oblides aquesta activitat i no expliques com és, com es fonamenta o com
es justifica, com té lloc, perquè serveix, com es fa, com van armats, qui va
armat, si totes aquestes dades les deixes, acabes per no entendre res. És
a dir, es deixa la història convertida, en una successió inexplicable de
massacres .O si no expliques que n'hi han hagut, ni expliques perquè han
passat,  això queda com a incomprensible, no lliga. Deixes una part
fonamental de la història fora de l'abast de la comprensió racional.

Un altre àmbit que ajuda a justificar la incorporació de la guerra en els
currícula escolars, fóra que la guerra és un dels factors més importants en
l'evolució de les civilitzacions i de la cultura.  Imagineu-vos què en faríem
de la Iliada?  La reivindiquem com a clàssic però si treiem els passatges de
guerra ens quedem sense Ilíada. Tanmateix ens quedem sense
Shakespeare, sense Cervantes, ens quedem sense molts autors. I sense
Revolució Industrial perquè l'èmbol té un antecedent claríssim en un canó
que va finançar l'ejèrcit britànic, perquè primer es mecanitza l'actuació del
soldat, i després es mecanitza l'actuació de l'obre. Primer tots els soldats
actuen a una, després, molt després, tres-cents anys després, es tayloritza
la fàbrica.  És a dir que hi ha una pila de coses que tenen antecedents en
l'exèrcit. I al revés hi han unes interrelacions molt notòries que sovint val
la pena remarcar.
 
Entrant ja en l'àmbit de l'educació per la pau, saltant ja una mica la frontera
de les ciències socials dites, encara que la frontera és purament
metodològica, perquè s'ha de parlar de la guerra? Doncs per diverses raons:
la primera és que no hi ha res que faci més atractiva la guerra, com el seu
desconeixement. Es a dir, les guerres, tal com les veuen els alumnes, són
històries més o menys heroiques, on els soldats si són els protagonistes fan
de noi de la pel.lícula, personatges atractius, positius. Novament queda com
a força mitificada la guerra en les pel.lícules. No ajuda gens a veure-la com
un fet negatiu. Si això és així, és molt difícil fer-los entendre que la guerra
s'ha de desterrar i que la pau val molt més la pena. Com que la pau ja la
tenen, no se n'adonen, i com que la guerra és una cosa que no ens afecta
directament, de moment, doncs, perquè te n'has de preocupar?
 
Educar per la Pau  necessita explicar com és la guerra d'horrible per
contrarestar el que han vist a moltes pel.lícules i a la televisió on es
presenta una imatge idealitzada de la mateixa. Hi ha la tendència a
idealitzar-la i pensar que la guerra està bé. L'experiència d'Europa és
aquesta: no tots els soldats han anat a la guerra pensant que anaven a un
desastre. Molts han tingut por, però molts es pensaven que anaven a
l'aventura de la seva vida, una gran majoria. I això te n'adones repassant
els diaris dels combatents: la guerra es presentava com una aventura
meravellosa, una cosa molt entretinguda, fins que s'hi trobaven,
naturalment. Molts segles enrera ja deia algun pensador que la guerra
agradava a qui no l'havia viscuda, que aquell que l'havia viscuda,
n'experimentava un fàstic extrem. Potser val la pena, aleshores,
posar-los-hi al davant, molt al davant, que no se'n puguin escapar.
Obligar-los a enfrontar-se amb aquest aspecte desagradable i no heroic, no
atractiu de la guerra. 

Com a complement d'aquesta primera raó educativa tenim que hem
d'ajudar, de contribuir a que es descobreixi per part de l'alumne l'horror i
la radical inutilitat de la guerra, incorporant-la en el currículum. Fa molts
anys, a l'any dotze, la Baronessa Bertha von Suttner, que és l'autora d'una
novel.la pacifista clàssica que es diu A baix les armes, va fer una frase de
molt sentit comú: 
          si encara hi ha guerra, no és pas perquè hi hagi mal al món, sinó
          perquè la gent es pensa que és una bona cosa. 

És tant senzill com això. La gent es pensa que amb la guerra s'arreglen
coses. Potser val la pena mostrar que la guerra ho esguerra, ho enreda tot,
molt més que no pas ho arregla. Per exemple si engegues una explicació de
la primera guerra mundial i preguntes quins conflictes previs estaven
plantejats en surten una pila. Per solucionar-los esclata la guerra ja què els
estats consideren que aquesta és una via per a resoldre aquests conflictes.
Passen quatre anys i mig de combat i deu milions de morts. Consultes el
mapa d'Europa l'any 1918, expliques què ha passat, repasses els conflictes
i resulta que encara n'hi ha més que al principi. Doncs, per tot això, no calia
posar-s'hi.

Una cosa tant senzilla com aquesta, potser valdria la pena de fer-los-hi
entendre i es pot fer ensenyant-los història, història amb guerra. Cal que
vegin que, després de cada guerra han sorgit més conflictes que quan es
van originar

Un  altre tema és el de com s'ensenya, com s'introdueix, com s'explica.
Quina mena de funcionament podríem adquirir. La meva proposta és la de
què cadascú s'ho ha d'adaptar als seus propis mètodes, que s'hauria
d'introduir de forma sistemàtica en els currícula de ciències socials establint
lligams significatius amb els coneixements previs que els alumnes tenen
sobre el tema.  És a dir del que es tracta és de complementar, d'ajudar a
explicar, de contextualitzar allò que els alumnes veuen. Els alumnes
contínuament per la televisió estant veient escenes bèl.liques, pel.lícules,
o reportatges. Quin és el paper que ens toca?  Doncs en aquest sentit és
un paper molt simple:  Mostrar l'altra cara de la moneda d'allò que hi ha.
Ens toca buscar les causes, els antecedents, contextualitzar allò que la
"foto" del reportatge o de la pel.lícula no ha explicat. Ens toca fer aquest
paper doncs el bombardeig d'informació contínua, heterogènia,
fragmentària, és habitual, característic de la televisió amb la intenció que
allò tingui cos i que s'hi pugui reflexionar. Perquè, sinó són d'aquelles coses
que van passant i té l'inconvenient que els alumnes, els més petits encara
més, barregin la realitat amb la ficció i no sàpiguen dir si el conflicte de
Bòsnia és una pel.lícula o es real.

A nosaltres ens pertoca empatitzar amb aquestes persones que  estan a
matant Bòsnia, a Somàlia, que són persones com nosaltres. No és tant
distant, no som tant diferents nosaltres d'ells, i el nostre context no és tant
divers. El que avui passa allà, demà pot succeir aquí.. Si això treballem en
aquesta direcció ens permetria obtenir certs resultats que a mi hem semblen
evidentment positius. 

El primer és que permet enfrontar-se racionalment amb un tema que sempre
és tractat de forma emotiva. Si us hi heu fixat, a les pel.lícules el que fan
és donar emoció a les seqüències. Nosaltres cal que defugim de les
respostes que són emotives i poc desitjables. És a dir, en el moment en que
la resposta pot ser racional, estàs una mica més a prop de la via de solució,
de la solució racional del conflicte; si la resposta és exclusivament emotiva,
et pot anar el carro pel pedregar amb  tota facilitat. 

En segon es que cal ajudar els alumnes a formar-se un criteri propi, per tal
de què filtrin els missatges, sovint bel.lígenes i violents, dels mass-mèdia.
Caldria transferir una mica la capacitat de filtrar aquest missatges i
capgirar-los si convé, d'actuar de manera adulta, per dir-ho de forma ràpida.
Ambdues coses implicarien que tendíssim a prendre resolucions pacífiques
i no violentes dels conflictes . De conflictes n'hi han a tot arreu i a totes les
escales. Si s'acostumen a analitzar els grans conflictes a través de la
història, es comprova que la guerra no arregla res. Potser els podem fer
veure que es poden resoldre les coses d'una altra manera, sense arribar a
les mans. Estaríem directament educant per la pau.
 
Un tercer punt que hem sembla extremadament important és que això
evitaria l'enorme ignorància que hi ha sobre el tema. Una ignorància no és
casual, innocent, ni ingènua. Aquests temes estan reservats als
especialistes, de tal manera que ningú pugui tenir criteris per resoldre
aquestes qüestions. Així, quan es decideixi engegar una guerra, la societat
hi vagi amb plena ignorància. Mentrestant els polítics, els estats, els
governants, poden actuar amb una impunitat i irresponsabilitat absolutes,
sense haver de donar la cara davant ningú. És a dir, aquesta mena de
desconeixença, no procedeix de la casualitat. No és quelcom innocent sinó
que, crec, bastant volguda. 


I per últim em sembla que val la pena comentar  que cal mantenir el record
del que ha estat i del que és la guerra. La memòria és curta, i la guerra
aquella del Golf,... -us recordeu de la guerra del Golf?- ens assembla molt
allunyada, ja queda com si fos a la prehistòria. Feu la prova de preguntar
als vostres alumnes si saben quin any va ser. No sempre contesten
correctament. 

Els temps i els esdeveniments passen molt de pressa i s'obliden encara
més. Sembla que sempre ha estat una mica així. Val la pena lluitar contra
aquest oblit que acompanya la majoria dels temes que han estat actualitat.
Tenim un exemple en el pintor Paul Nash, anglès, que va fer una pila de
quadres referits al camp de batalla de la 1ª Guerra Mundial. Volia
transmetre el missatge dels homes que lluiten a aquells que volen que la
guerra es mantingui per sempre més. I deia que volia prendre-li a la guerra
el darrer retall de glòria, i la darrera lluïssor d'encís amb la intenció de que
les persones que es pensaven que s'havia de continuar la guerra, canviessin
una mica d'idea. 

Per treballar en aquests temps, per animar-vos, una de les possibilitats que
tenim és fer servir la veu mateixa dels combatents. Aquest tema de l'oblit
és un tema obsessiu, i com a exemple us puc aportar un poema de
Siegfried Sassoon, poeta anglès mort als anys 50. Havia estat oficial de
l'exèrcit britànic al front occidental durant la primera guerra mundial, i el
seu poema es diu "L'endemà". Diu el següent:


                                Aftermath
                                    
                       "Te n'has oblidat amb tot?,
   perquè els afers del món han rodat des d'aquells dies mordassats, 
com el trànsit aturat en una cruïlla de la ciutat, i el buit  del teu cap s'ha omplert amb
                         pensaments que passen 
  com a núvols en el cel il.luminat de la vida; i ets un home lliure, 
     de prendre la teva pacífica part de temps amb joia de sobres. 
                                    
   Però el passat és el mateix, i la guerra és un joc ple de sang... 
                       Te n'has oblidat amb tot? 
Abaixa els ulls i jura pels morts de la guerra que no te n'oblidaràs mai. 
                                    
 Te'n recordes dels mesos foscos que vas aguantar al sector de Mammetz, 
De les nits de guàrdia i filferrada, de cavar i apilar sacs de sorrals parapets? 
Te'n recordes de les rates, i de la bravada dels morts que es podrien davant de la
                        trinxera de primera línia
i de com arribava l'alba blanquinosa i gelada amb una pluja desesperada? 
          T'atures mai a demanar si tot això tornarà a passar? 
            Recordes aquella hora d'estrèpit abans de l'atac,
 i la còlera, la cega compassió que et prenia i et sacsejava a les hores quan et miraves la
             cara predestinada  i ullerosa dels teus homes? 
Recordes com se'ls enduien embaietats amb els ulls moribunds i el cap que els penjava,
aquelles màscares cendroses dels nois que un dia, havien estat entusiastes, bons i alegres?
                                    
                        Te n'has oblidat amb tot? 
Alça els ulls i jura pel verd de la primavera, que no te n'oblidaràs mai.
                                    
                                                        Siegfried Sassoon


TORNAR AL MENÚ ANTERIOR