L'EDUCACIÓ PER LA PAU I LA FAMÍLIA

Andreu Gallego i Ruiz

Ja fa anys que Johan Galtung, fundador de la Investigació per la Pau va
advertir que hi han dues maneres d'entendre la Pau:
     - Una, negativa, basada en la simple absència de guerra, de violència
     directa. Els conflictes s'eviten i s'utilitza per a mantenir una unitat
     d'ordre interior en defensa dels interessos dominants. En aquest tipus
     de pau no són prioritàries o, simplement, no es contemplen les
     desigualtats entre els pobles i les persones. La pau serveix per mantenir
     estable una realitat política i sòcio-econòmica malgrat pugui ésser
     injusta i generadora de violència indirecta -com poden ser les bosses de
     pobresa, el racisme o l'incompliment dels Drets Humans-. El aparells
     militars de l'Estat s'encarreguen de vetllar aquesta pau, ens ho
     recorden sovint.

     La pau negativa reposa en la concepció romana de pau i en la seva
     màxima "Si vis pacem para bellum". Genera importants forces armades
     capaces de mantenir un status quo determinat per injust i insolidari que
     sigui. La història no para de demostrar que l'aparent funció defensiva
     dels exèrcits, es canvia fàcilment en agressiva, fins hi tot contra el
     poble que els sustenten.
     La projecció educativa d'una pau d'aquest estil es caracteritza entre
     d'altres trets:
          - per generar estructures de poder unidireccional i jerarquitzades
          en la relació educador-educand,
          - el tractament del nacionalisme com a antagònic amb d'altres
          realitats nacionals, 
          - la no contemplació de la solidaritat entre els pobles,
          - l'absència de crítica sobre les causes de la violència, el
          fenomen militar i del mateix fet educatiu,
          - el tractament discriminatori dels pobles del tercer món, 
          - l'exclusió dels treball cooperatiu que permet la interacció
          horitzontal.
     - Però n'hi ha una altra de pau, la que identifica les nombroses
     fronteres de separació entre els homes que generen desigualtats
     econòmiques, socials, racials, culturals... i es compromet a superar-les.
     Aquesta pau que els entesos qualifiquen de positiva, no es limita a
     evitar la violència directa, sinó que contempla també la violència
     estructural. Parlem d'una pau connectada a totes les dimensions de
     l'existència humana, cerca la justícia social, exigeix igualtat i
     reciprocitat en les relacions i interaccions utilitzant un diàleg
     bidireccional. El conflicte, no tan sols no s'evita, sinó que es considera
     com a necessari per a superar les situacions d'injustícia. El
     desenvolupament harmònic de l'home amb el seu entorn, el respecte
     i desenvolupament dels drets humans i el refús de qualsevol tipus de
     violència en la lluita per un món millor són pedres claus en aquest
     concepte de pau.
     
     No cal confondre una actitud pacifista amb una actitud covard
     mancada d'agressivitat. Deia Gandhi que "si la covardia es l'única
     alternativa de la violència, és preferible lluitar." i Martin Luther King
     matisava que "si bé el no-violent és passiu en el sentit de què no és
     físicament agressiu vers el seu adversari, la seva ment i les seves
     emocions no són menys actives". Una Educació per la Pau en aquest
     marc comporta nombrosos canvis que hores d'ara semblen utòpics i,
     sens dubte conflictius:
          - ideològicament no és neutra, sinó compromesa amb el
          pacifisme positiu.
          - és valenta, perquè denuncia i desobeeix la injustícia allà on hi
          és, legitimant la protesta i la lluita noviolenta.
          - és activa i compromesa amb els Drets de l'Home i la solidaritat
          entre les persones i els pobles.
          - comporta desaprendre tan com aprendre: cal desfer-se
          d'hàbits, valors i costums contraris als interessos de la
          humanitat, sobre tot dels més desfavorits. 
          - educa pel desenvolupament de l'esperit crític  i per la
          desobediència.
          - contempla el conflicte com a positiu perquè serveix per superar
          els obstacles que fan nosa a la conquesta d'un món millor.
          - inclou el tractament global dels problemes de l'home a
          l'actualitat: els ecològics, les relacions amb el tercer món, la
          crítica a la societat de consum. Planteja una visió holística de
          l'home.
          - és progressista i es basa en el diàleg democràtic, lliure, crític
          i constructiu. Les relacions educador-educand són empàtiques i
          bi-direccionals.
          - critica els aparells militars de l'estat, i tracta l'objecció de
          consciència, la insubmissió al servei militar i l'objecció fiscal.
          - promou la solidaritat i comprensió entre els homes, fugint de
          l'esperit competitiu.
          - en definitiva, aporta alternatives concretes a als problemes de
          l'home, que li permeten superar els obstacles per al seu
          desenvolupament harmònic. 

De la família no resulta fàcil parlar en termes generals, sigui el tema que es
vulgui. Sociològicament és considerada com un grup primari format per
persones que estableixen entre sí relacions caracteritzades per l'afectivitat,
la difusivitat, el particularisme i l'adscripció. Podem dir que cada família és
un món. Però al marge de les diferències originades per la diversitat
cultural, les desigualtats econòmiques, les idees religioses o la manera de
viure les tradicions, podem trobar en totes elles un tret comú: la família és
un espai de difusió ideològica fonamental per la supervivència de la cultura
dels pobles i important per la reproducció de les societats. Per tant, si
cerquem un món immers en una cultura de pau, diferent de l'actual, hem
de tenir en compte l'espai familiar.

Anna Mansour, encarregada del projecte Educació per la Pau UNICEF al
Líban, país en el que porta temps lluitant de valent per la pau en una tasca
sacrificada i, sovint arriscada, deia  referint-se a la motivació que l'havia
portat a fer aquesta feina, que "...si haguéssim estat assentats a la poltrona
del benestar ens estaríem queixant del temps o dels impostos."
Efectivament, la família occidental actual, la que es situa en la franja de les
classes mitges, immersa en plena societat de consum, no és sensible a la
violència estructural present en el nostre entorn, i el què és més greu, està
familiaritzada amb la violència directa i no reacciona davant d'ella -
examinem els casos de Bòsnia-Herzegòvina, la mort d'una nena gitana als
Països Baixos, la presència massiva de bandes violentes als estadis
esportius, els videojocs ultraviolents, les reiteratives estadístiques
d'assassinats presenciats per un infant davant la T.V.... per citar tant sols
trets de tots coneguts del nostre entorn. Si mirem el Tercer i Quart Món
se'ns hauria de caure la cara de vergonya-.

Quan es forma una nova família que es desenvolupa i creix amb més o
menys independència, es converteix en un nucli de transmissió cultural i
ideològica fonamental per als fills. El què es transmet no és tan sols allò
que volem els fer avinent -els consells, hàbits, missatges, aprenentatges...-
també hi transmetem de manera implícita, oculta, disfressats en el
llenguatge emprat i en la forma del llenguatge, les estructures de poder, les
conductes ancestrals, els comportaments d'una societat autoritària i
patriarcal pròpia de la nostra cultura. Quelcom com el currículum ocult de
l'escola però traslladat a l'àmbit familiar, doncs ambdós àmbits
comparteixen l'acte educatiu.

Cal, doncs plantejar-se l'Educació per la Pau en el sí familiar a dos nivells:
     1.- La tasca a realitzar pels pares i d'altres familiars que hi conviuen en
     l'àmbit familiar. Cal que s'entengui que educar per la pau des d'una
     perspectiva positiva és una opció ideològica no neutra, crítica i amb
     implicacions culturals, polítiques i de compromís vers l'acció social. No
     cal ser massa agosarat per afirmar que la família actual no s'ajusta a
     aquests paràmetres. Un model força general que podríem escollir com
     a exemple seria la unitat familiar en la que els progenitors dediquen la
     major part del seu temps al treball en una empresa, a desplaçar-se, al
     consum i a dormir, relegant la comunicació amb els fills a una ínfima
     fracció del dia. La percepció del món des d'aquesta cèl.lula familiar és
     molt parcial i reduïda -Pierre Weil atribueix l'actual manca de percepció
     dels problemes globals de la humanitat precisament a l'extremat grau
     d'especialització del coneixement humà-. Difícilment hi caben valors
     com la sol.lidaritat, fonamental per aconseguir les fites de la Pau.

     Quan s'opta per la pau en el sí de la família cal emprendre un diàleg
     crític, començant per la pròpia institució familiar. Els esquemes
     tradicionals autoritaris en les decisions i en el poder s'han d'abandonar:
     els nostres fills aprendran a ser tolerants si viuen la tolerància, solidaris
     si viuen la solidaritat, valents si viuen la valentia,... i per això cal que
     pare i mare estiguin ven convençuts del que representa l'opció
     pacifista.

     2.- En la recerca d'espais de difusió ideològica i acció política i social:
     Tampoc es prodiga el contacte social entre les famílies i quan es dóna
     acostuma a estar guiat per interessos molt concrets -cas de les
     associacions de veïns per posar un exemple- o per interessos de
     caràcter lúdic i/o esportius. En aquestes condicions la transmissió
     ideològica radical, com pot ser la d'una pau positiva, és pràcticament
     impossible.
     
     Com aconseguir aquesta connexió entre els ideòlegs pacifistes i la
     família quan s'ha de prescindir dels mitjans de comunicació de masses
     perquè la premsa gràfica  són poc llegits i la T.V.- el mitjà més popular,
     està clarament al marge? Un bon espai podria ésser l'escola. Els
     interessos de l'escola i de la família sembla que haurien d'ésser
     comuns. A l'aula les nostres filles i els nostres fills comparteixen una
     mateixa visió del món: l'escolar. Semblaria que el fet és prou important
     com per generar grups de pares i mares preocupats pel futur dels seus
     fills, però no és així.

     Una molt recent investigació sobre la participació democràtica en els
     centres educatius diu:
          - que menys del 25% dels pares van a votar a les eleccions del
          Consell Escolar, 
          - que les APAs no acostumen a funcionar com a canal de
          participació per desinterès i apatia, 
          - que tan sols un 8'5% de les reunions del consell escolar es
          feien a partir de les vuit de la tarda, 
          - que més de la meitat de les reunions dels Consells Escolars
          duren menys d'una hora i mitja, 
          - que la temàtica de les reunions acostuma a referir-se a
          l'aprovació del pressupost, la programació general, el reglament
          de règim intern o les activitats administratives,
          - que l'absentisme a les reunions és ampli entre els pares, entre
          d'altres causes, a banda de l'horari, per la poca incidència de la
          seva participació en la presa de decisions i acords,
          - que els debats acostumen a ser de tipus tou, dels que eviten
          el conflicte i qualsevol possibilitat de crítica.

I tot això no ens estranya. Pensem "Què he de dir en un consell escolar on
per qüestions de representativitat és impossible que prosperi qualsevol
proposta que no agradi al cos del professorat i la direcció? I si a demés
agafen de mal d'ull el meu nen?" Compte, que parlem de fets reals!

Per exemple, pregunteu a un consell escolar si està d'acord en educar per
la pau; n'estic segur que la resposta serà afirmativa. Expliqueu després que
una educació per la pau no ha de fomentar la competitivitat sinó la
cooperació, i que per tant els exàmens, el qualificar i desqualificar alumnes
va en contra, i que la política selectiva per entrar a la universitat basada en
les qualificacions fomenta l'esperit competitiu i insolidari. Llavors demaneu
l'abolició d'examens i notes, i alguna acció de protesta davant d'inspecció!

Manquen espais en els que el missatge pacifista pugui calar fons. Creiem
que l'escola o l'institut haurien de ser espais d'aquesta mena però els hem
de reclamar els pares i els propis estudiants. Tenim experiències de
comunitats educatives que els han creat, sota el nom d'escola de pares, de
seminari per la pau o de cooperativa cultural, com es vulgui. Els resultats
han sigut positius i s'han reflectit per igual en l'ambit de la família com en
el del centre. Per tant permeteu-nos reclamar aquest tipus d'ambients.

D'altra banda hi són les ONGs. N'hi han un bon grapat que treballen de
valent per un món millor: des dels MOCs, a les organitzacions que fan el
possible per paliar les greus diferències amb el tercer i quart món. El que
passa és que sovint és la filla o el fill qui col.labora amb les ONGs i no els
pares. Llavors, quan s'arriba a una decisió determinant i compromesa com
pot ser la insubmissió, acostuma a arribar la crisi familiar.
 
LA UTOPIA D'EDUCAR PER LA PAU.

Per acabar, voldria sortir al pas de les crítiques que qualifiquen de utòpic el
moviment pacifista: totes les millores socials que l'home ha anat
aconseguint, s'han qualificat d'utòpiques en els seus inicis però gràcies a
homes i dones valents que han lluitat, les causes han triomfat. Al nostre
país i en la història recent ja en tenim molts d'aquests, treballen en els
ONGs desinteressadament, han sofert la violència per defendre les nostres
llibertats fonamentals i el respecte als drets humans, treballen a les escoles
i en els centres d'esplai intentant formar persones en la pau, agafen el
fonendo i la farmaciola i se'n van on faci falta per paliar els dèficits
sanitaris, diuen no al servei de les armes sense por a les conseqüències, o
s'en van a Bòsnia, no amb fusells, sinó amb els braços oberts i el cor a la
mà per ajudar els refugiats del disbarat balcànic... A ells no els reben amb
desfilades, condecoracions i recepcions oficials, però són els nostres
peoners que desfan la utopia convertint-la en una realitat. 
Quina justificació ens pot quedar per no implicar-nos amb la pau des de la
família si el que volem és el millor per als nostres fills?.

TORNAR AL MENÚ ANTERIOR