*


Emilia Altarriba

 

ARRIBAREM, LES DONES, A SER CIUTADANS DE PRIMERA CLASSE?

Vuit de març, Dia Internacional de la dona:

1- Algunes notícies sobre actes violents perpetrats contra dones: una noia algeriana ha estat morta quan sortia de l’institut perquè no portava el vel; una jutgesa de Girona obliga a reparar amb una intervenció quirúrgica la destrossa anatòmica que havia patit una nena en ser-li extirpat el clítoris; a Barcelona i Lleida, la policia ha internat 51 dominicanes, que havien entrat il.legalment a Espanya, perquè eren obligades a prostituir-se per la banda que les extorsionava; dues menors de Vidreres han denunciat els seus pares perquè les violaven; una noia iraniana de 14 s’ha calat foc perquè els seus pares volien obligar-la a casar-se amb un home de 42 anys.

 

2- I una petita trampa: aquest recull de notícies el feia Ramon Solsona en aquesta mateixa data, però de l’any 94, al seu espai diari Sala i Alcova de l’Avui.

 

Des de llavors ha plogut força i també hi ha hagut altres celebracions com aquella.  Cada any dediquem  -i seguirem dedicant- un dia a la dona. D’entrada, ens produeix alarma. Quan les persones que pensen per nosaltres i que han de treballar per aconseguir un món millor i més just creuen que han d’instituir un dia especial per a la dona, és que alguna cosa va malament, per a la dona, naturalment. I és que, efectivament, som una espècie a protegir, com els menors, els afectats per tal o qual malaltia, els drets humans, la pau, la discriminació racial…; tots ells col.lectius o ideals que tenen greus problemes.  Per altra banda, potser tampoc caldria donar-li tanta importància, ja que han anat proliferant aquest tipus de celebracions, que s’han extès al consumidor, l’aigua, la meteorologia, el teatre, el llibre i el llibre infantil, les telecomunicacions, els museus i tants d’altres. Un batibull que desvirtua, en certa manera, el dia que ens dediquen, es dediquen, a plantejar els problemes de les dones i que es fan declaracions públiques grandiloqüents com més progressistes millor; en definitiva, i com deia el comunicat de premsa del 8 de març d’enguany d’Amnistia Internacional: retòrica buida i promeses que no s’han complert.

 

I és que en molts indrets del món la dona encara no té ni la possibilitat de demanar justícia contra la discriminació que pateix i que segueix adoptant formes de gran violència: se les viola sota la custòdia de l’Estat; se les pren com a botí de guerra: se les mutil.la genitalment, intel.lectualment i socialment en nom de la tradició: se les flagel.la o mata en nom de l’honor.

 

No és estrany doncs que, amb les dades de les investigacions d’Amnistia Internacional, aquest any 2001 poguem fer un altre recull semblant al del 94: dones afganeses decideixen deixar-se morir  perquè no poden suportar més les lleis dels talibans; l’esposa d’un militar de la República Democràtica del Congo denuncia diverses vegades sense èxit que és torturada i violada sistemàticament pel seu home i veu denegada la seva petició d’assil als USA;  una noia indonèsia va a treballar com a minyona a l’Aràbia Saudita on és sotmesa a abusos sexuals pel seu amo, falsament acusada de l’assassinat d’aquest i torturada i violada per la policia durant els dos anys que la mantenen en règim d’incomunicació; una noia salvadorenca de 15 anys és venuda pels seus pares com a esposa a un veí a canvi que aquest els ajudi a pagar l’hipoteca de la seva granja;  a Filipines, un jutge absol un policia de la violació d’una nena; a Turquia, seran jutjats activistes que varen denunciar les violacions de la policia a dues menors.

 

És ben veritat que tots aquests casos extrems han passat en països on és  habitual el despreci dels Drets Humans en general. També ho és que la Comunitat Internacional els denuncia, encara que potser amb menys força que ho fa amb la destrucció del patrimoni universal. I s’ha de reconèixer que la sentència del Tribunal Penal Internacional per a l’exIugoslàvia sobre el cas Foca (ciutat on dones i nenes musulmanes havien estat captives i sotmeses a violència sexual sistemàtica) constitueix un pas endavant molt important, perquè les dones estan especialment desprotegides en les zones de conflicte. Que el Tribunal dictaminés que la violació i l’esclavatge sexual són crims contra la humanitat, ha estat acollida amb satisfacció per AI: “Aquesta sentència constitueix un important pas endavant per als drets humans de les dones: a partir d’ara l’esclavatge sexual als conflictes armats queda legalment tipificada com a crim contra la humanitat, i es poden i s’han d’exigir responsabilitats penals als autors”.

 

Un altre pas positiu és l’adopció, el 1999, del Protocol Opcional de la Convenció per a l’eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones. Però, de moment, només ha estat ratificat per 28 països. Aquesta dada reflecteix que, volguem acceptar-ho o no, hi ha una cultura mundial que nega a les dones la igualtat de drets respecte dels homes, i que dóna una certa –o total- legitimitat a la violència contra elles segons el bloc de països al que es pertanyi. 

 

És veritat que als països del Primer Món s’ha avançat molt en aquest aspecte. Només cal recordar que, després de molta lluita i incomprensió, es va aconseguir el dret de vot per a les dones; que està obsoleta l’equiparació de la dona que hi havia al codi napoleònic amb els menors, els vells i els deficients mentals; que ja no necessitem ni el permís del pare ni del marit per obrir un compte corrent al banc, treure’ns el carnet de conduir o comprar-nos un cotxe; que una dona adúltera ja no pot ser marcada amb cap lletra escarlata ni pot anar a la presó per aquest fet; i que, actualment, podem denunciar les violacions, l’assetjament sexual, la violència domèstica, la discriminació al treball, i tantes altres agressions per raó de sexe.

 

Fins i tot s’ha establert una mena de llenguatge políticament correcte respecte a les dones: s’ha canviat el genèric, que era masculí, per les dues formes, es comencen els discursos amb un companys i companyes, ens referim a la canalla com a nens i nenes, s’han buscat equivalents femenins a professions considerades masculines, s’han introduït definicions no sexistes als diccionaris, etc

 

Però, hi ha un aspecte en el qual coincidim tots i que fa que la violència contra la dona en el si de la llar sigui una pràctica realment universal i difícil d’erradicar. Segons xifres del Banc Mundial, al menys el 20% de les dones han patit agressions o abusos sexuals. Els informes oficials elaborats pels USA diuen que cada 15 segons una dona és colpejada, i que 700 mil són violades cada any. A la nostra Espanya negra tenim les nostres pròpies estadístiques sobre dones i nenes que pateixen la violència familiar, que pot arribar a l’assassinat. I, de vegades, les sentències dictades contra els acusats ens deixen sorpresos i sense alè, tot i que s’ha de tenir en compte que els jutges també són humans i es poden equivocar o, en algun cas, entendre massa bé l’agressor.

 

Vaja, que a casa nostra estem en el passadís que comunica la segona i la primera classe, si bé la violència domèstica i les violacions en el nucli familiar és un tema candent i pendent que mantenim en comú amb la resta del món.

Emília Altarriba

AMNISTIA INTERNACIONAL

TARRAGONA