*


Emilia Altarriba

Afganistan

EL MÓN: EL DOLOR QUE NO S’ATURA MAI

 

He manllevat el títol d’un article de l’any 1990 de la malaguanyada i admirada Montserrat Roig a la secció Un pensament de sal, un pessic de pebre que tenia a l’Avui. Ella es referia al dolor dels familiars dels desapareguts sota les dictadures sudamericanes -una d’elles encetada precisament un 11 de setembre, el del 73- i que havien arribat al poder amb ajuts externs. Un dolor que –cal recordar-ho-encara no s’ha apaivagat del tot.

 

He cregut adequat aquest títol per fer una reflexió general sobre el patiment de tanta i tanta gent al món i durant tant i tant de temps. Reflexió provocada per la situació que vivim a partir dels atemptats de  l’11 de setembre passat, amb escenes que tenen saturades les nostres pupil.les i que sembla que han esborrat  qualsevols altres atrocitats que hi haguéssim tingut. A partir d’ uns fets que ens varen fer passar, en uns moments, de la sorpresa a l’estupor, i d’aquest a l’horror. Uns terroristes havien portat a terme la seva missió de forma eficaç, humil.liant la primera potència mundial en el seu propi territori i sembrant el terror entre els seus ciutadans amb una de les masacres més grans aconseguida en acte terrorista.

 

Remarco el qualificatiu d’acte terrorista perquè de masacres per altres mitjans n’hi ha hagut i n’hi ha contínuament de molt més grans quantitativament. Per exemple, el mateix 11 de setembre varen morir més de trenta mil nens de fam, quan la FAO diu que hi ha menjar per a tothom al món. Però qualsevol número de morts no en justifica mai un altre, ni de més gran ni de més petit, ni d’un racó de món ni d’un altre. I l’atac a les Torres Bessones, com qualsevol altre acció terrorista, fou un acte criminal en majúscules, injustificable des de qualsevol punt de vista i sense cap mena de coartada moral.

 

I, si bé no ha estat un acte típic de les guerres que havíem vist fins ara, els actors –tant dels atemptats com de les accions posteriors-han estat els mateixos: per una banda, els senyors de la guerra, persones que creen les tensions i els conflictes, i que donen les ordres de mort i destrucció, però que no hi intervenen directament, sinó que resten protegides o amagades en búnquers sofisticats, en avions gairebé de ciència-ficció o en amagatalls al desert; i, per l’altra, les masses, els que reben les conseqüències dels actes dels anteriors. Els que moren, els que queden orfes, els que veuen -impotents- morir els seus dalt d’un gegant de formigó. Però també els que han de fugir, els que veuen morir de fam i d’epidèmies els seus, els que ja no poden perdre res més que la vida perquè, per no tenir, no tenen ni esperança.

 

En aquest sentit Amnistia Internacional i d’altres organitzacions estan alertant contínuament d’aquest problema de més de 6 milions de persones i demanen mesures urgents per auxiliar la població civil que fuig d’un conflicte justificat mitjançant diverses formes o coartades morals.

  

De fet, de justificacions per matar n’hem sentit de tota mena. Les guerres es venen al personal en nom de la religió (ara n’és una, fa segles n’eren unes altres), de la justícia, del dret a la revenja, de la seguretat futura... No es tracta de discutir els motius ni el dret de cadascú per voler canviar qualsevol situació, però sí sobre els instruments que empra per aconseguir-ho, sigui en forma d’atemptats, de guerra oberta o de qualsevol altre mena.

 

I si al maig vaig escriure un article sobre la situació de les dones a l’Afganistan, i sobre qui i quins interessos hi havia darrere els taliban, ara no és hora d’adjudicar culpabilitats passades ni afegir-n’hi d’actuals. El respecte als morts –d’un bàndol i l’altre, si és que els morts tenen bàndol- ho impedeix. Si de cas és hora de cercar solucions racionals per a que no n’hi hagin més. No només en aquest conflicte, que està agafant unes dimensions que fa basarda obrir cada dia el diari, la ràdio o la televisió, sinó per a que els que tenen els mitjans i el poder per fer-ho treballin per eliminar les causes que provoquen  conflictes i greuges comparatius entre poblacions diverses. Per desarmar intel.lectualment i moralment els que s’aprofiten de la desesperança dels pàries de la Terra per perpetrar tota mena d’atrocitats.     

 

És per això que, des del dolor colpidor d’haver vist en directe la desesperació davant de la mort segura de tantes persones, i també del de saber que la mateixa mort segura –no per menys visualitzada, menys dolorosa- espera a tantes i tantes altres, potser ha arribat l’hora de plantejar-se què podem fer cadascún de nosaltres per ajudar a eliminar el dolor arreu.

Emília Altarriba

Amnistia Internacional-Tarragona